29.08.2011 - 06:00
Això va anar i era… un home que vivia a
Castalla i tenia la dona feta un torpall.
La pobra no en pegava cap en terrer:
igual li socarrava l’olla un dia, com un
altre li deixava crues les verdures; li posava pedaços
de mil coloraines quan s’esqueixava els
pantalons, i de feines del camp no cal ni parlar-ne…
–M’has eixit un torpall acabat, filla meua –solia
queixar-se ell.
Tan i tan avorrit es va veure de la beneiteria
de la seua muller, que un diumenge de matí, tot
dient renecs, se’n va anar per un camí cap a sol
ixent, a veure si trobava o no trobava pel món
gent tan ximple com la seua dona. Si no n’hi trobava,
es descasaria sense remei, i si hi anava trobant-
ne, es consolaria i se’n tornaria a casa.
Caminant, caminant, va arribar a un poble net
i enlairat on hi havia molta alegria.
Com que era cap a les dotze, Joan-Antoni sentia
ja desmai; però, així i tot, es va posar a parlar
amb un home vell sobre la gent del poble, els seus
costums… per veure si hi havia molts torpalls per
aquelles rodalies. Com que la conversa es feia llarga,
va dir l’home:
–Passe, passe, germà i xarrarem assentats dins
ma casa.
Així ho feren. I, en això, la muller de l’home
vell va eixir de la cuina a dir al seu marit que
tenia el dinar a taula.
–Escolte –féu llavors l’home vell–, ja que ha
arribat tan a temps, dinarà amb nosaltres.
La muller saltà com un lluquet:
–Quines coses tens, Jordi!… ¡Sense dinar deu
venir l’home!…
–Té raó la dona –va dir Joan-Antoni–. No he
dinat; però és igual, perquè adés m’he fet un bon
esmorzarot. I tornant, oncle Jordi, al que anàvem:
¿tots en el poble són tan llestos com la seua
dona?
–Què, home! –respongué Jordi–. ¡Si jo m’he
casat amb la més simpla!
Joan-Antoni se n’isqué dient-se a mitja veu:
–Ja no cal que m’hi entretinga més! ¡Ací són
llestos com a dimonis!
Se n’anà del poble i prosseguí la caminada.
Al fer-se poqueta nit, albirà al peu d’una serra
un llogaret de cinquanta o seixanta cases.
Arribà a la primera casa i, al temps que espentava
la porta, va dir:
–Ave Maria!
Isqué una dona jove a veure qui era i el féu
passar a la cuina on hi havia bastant personal.
–Què vol, germà? –li demanà el pare de família.
–Se m’ha fet fosc anant cap a la Marina, i, com
que no sé si hi ha hostal, he tocat ací. Pagant i
agraint, ¿m’hi podria quedar?
–És clar, home, és clar. I sense pagar-nos res.
Això calia!
Joan-Antoni els donà les gràcies i començaren,
com de costum en aquests casos, a fer-li preguntats,
i tots amb la boca badada, a escoltar les
coses que ell contava del seu poble.
Els xicons més petits jugaven per allí. En això
digué un a un altre de més xicotet.
–¿Saps què ha dit la mare avui quan estava entrecavant
el sembrat?
–Què ha dit?
–Que a l’estiu comprarà un porcell.
–I què?
–Que el porquet creixerà, el pare el matarà i en
farà un mullador, ¡i jo hi mullaré i tu no hi mullaràs!
El petit, només sentir allò, es va tirar per terra
i començà a plorar i a pegar bracillades.
–Ai mare, ai pare! –deia a crits–. ¡Que Pep mullarà
i jo no mullaré!
S’alçaren tots i tot va ser clam i confusió.
–Fills meus, fills meus!
–Ai, pare, que no em deixa mullar!
–Vine ací, grandebades! –digué el pare tot agarrant
el fill gran pel bascoll–. Et mana ton pare que
el deixes mullar.
D’allí a un moment tota la família cridava:
–Bé, bé! Visca!
–A mullar, a mullar!
Joan-Antoni es quedava borrat de la imbecilitat
d’aquells muntanyesos que s’alegraven de deixar
sucar d’un mullador del porc que encara no
havien ni comprat. ¡Aquesta gent en donaven cent
i ratlla a la seua dona!
Quan es féu tard, es gità a la pallissa i, l’endemà,
s’acomiadà d’aquells llogarencs tot agraintlos
la seua acollença, i féu camí cap a on devia
trobar-se la mar.
Allà a mitjan matí, va fer cap en un poblet aixoplugat
a l’entorn d’una superba església de pedra
picada.
Joan-Antoni entrà al poble i observà la cara
d’albercocs que tenien quasi tots els veïns que hi
trobava. En arribar a la plaça de l’església, s’exclamà
admirat:
–Quina església més lletjota! ¡Si no té cap finestra
ni cap finestral!
Va adonar-se que hi havia molta gent enmig de
la plaça, tots amb garbells de batre a les mans.
S’acostà a un rogle i va veure que posaven els
garbells de cara al sol, se’l miraven ben mirat, escapaven
a córrer i es ficaven dins l’església sense
soltar els garbells.
–Què fan vostés?
–Calle, foraster, que tenim un disgust… Van
fer l’església i els va eixir fosca, i ara, per manament
del batle, estem arreplegant sol en els garbells
per veure si li’l podem anar ficant dins. Però
en passar del llindar, se’ns en fuig.
Joan-Antoni es posava les mans al cap i va
pensar a guanyar-se uns dinerets…
–Jo els ho podria arreglar. Ara… que m’haurien
de donar cent lliures.
El portaren a casa del batle i quedaren d’acord.
Joan-Antoni va demanar tres escales de fer
olives, les va empalmar i va pujar amb la picola a
la mà, dalt la teulada, on va llevar amb dos grapats
vuit o deu teules, i a picolades féu un bon
botern.
De seguida, barrejat amb la pols i els algepsots,
va entrar un bellíssim raig de sol dins l’esglesiota.
–És el Nostre Senyor! –deia la gent badant
boca.
–Siga qui siga –conclogué el batle–. ¡Aneu corrents,
doneu-li els diners i que se’n vaja ell i el seu
ferrament, que si li pega per amollar colps, en un
dir Jesus ens derrocaria tot el poble!
Joan-Antoni se’n va anar rient, cada volta més
aconhortat de la ximpleria de la seua dona.
(…)
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 4 (Tàndem edicions · Albatros)
