11.08.2011 - 06:00
Açò va anar i era un mas on vivia un vell
matrimoni sense fills, que es dedicava a
la cria d’aviram: gallines blanques i negres,
descomunals gramàntols, estovades
lloques… era allò que sovint es veia voltant el
maset.
La velleta coneixia cadascun dels animalons
que criava.
Un dia de maig va eixir la velleta a donar-los
en l’era uns grapats de dacsa i una bona pasterada
de segó cuit, com solia fer cada dia a la mateixa
hora.
–Pull, pull, pull –va anar cridant.
I heus ací què la va sorprendre: hi havia un
mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s’arrimava
al tropell que formaven tots els altres.
–Què fas tu que no menges? –s’estranyà la
vella mentre que l’aüxava cap al tropell. Però el
mig pollastre va fer un ‘coc, coc’ molt enraonat i
encara es va separar més dels seus congèneres.
–I açò quin pollastre és? –va demanar-se a si
mateixa la dona–. Aquest animalet no és meu!
Era de veres: no l’havia vist mai abans.
Li va haver de donar quemenjar a banda i després
va preguntar en els masos dels voltants si
se’ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni
poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen
anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va
saber donar raó.
El mig pollastre va passar així algunes setmanes
buscant-se-la ell tot sol quan tenia fam. Un
matí, a la punta de l’era es va posar a gratar en un
petit femer. Gratant i furgant, la seua poteta
tragué a relluir un bocí de metall. Amb el bec l’espolsà
una miqueta. Aleshores va veure que es
tractava d’un diner.
–Quic-quiriquic!– va cantar alçant la cresta tot
quant podia:
¡Jo sóc un mig pollastret
que gratant un femeret
s’ha trobat un dineret!
I sense més ni més, es fica la moneda en el seu
papet, diu adéu al maset, i cap a la cort s’ha dit.
Tira senda avant i vinga de fer camí cap a cal rei.
De tant en tant, soltava un sorollós “quicquiriquic”
i cantava la següent cançó:
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que gratant un femeret
m’he trobat un dineret.
En això, arriba a uns plans tapats de boscs i
herbassars i topa amb el riu, el qual, només que el
veu, li pregunta:
–On vas, mig pollastre?
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que gratant un femeret
m’he trobat un dineret,
li contesta cantant el mig pollastre.
–Això si jo et deixe passar –fa el riu amb la
seua veuota.
–Entra pel meu bec! –li mana el mig pollastre.
I zzzuuummm!, comença a engolir aigua, vinga
d’engolir-ne i ja té tot el riu dins la panxa.
Saltant i botant continua el seu camí fins que
va topar amb una maça que només feia que pegar
maçades.
–On vas, mig pollastre?
Ell va respondre:
Vaig a casar-me amb la filla del rei…
i la resta de la cançó.
–Això si jo et deixe passar –li adverteix la
maça–, perquè em vénen intencions d’esclafar-te
d’un colp.
–Entra pel meu bec! –crida el mig pollastre. I
allà tens la maça, que fa per l’aire: zumm!, i desapareix
pel bec de l’animaló.
I ell vinga de cantar i vinga de fer camí, cap a
la cort. Prompte arribà a un espés alzinar, i d’un
cau li ix la rabosa, els ulls de la qual rellampeguen
de tant bona berena com se li presentava.
–On vas tu per ací? –li pregunta al temps que
obria la boca per menjar-se’l.
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell…
fa el mig pollastre. I ella l’interromp:
–Això serà si jo et deixe passar i no et pegue
mos.
–Entra pel meu bec! –crida ell de nou. I la rabosa,
zzuumm!, com qui es tira un capbussó,
estén les potetes, i cap a dins del bec s’ha dit!
A la fi arribà el mig pollastre, més alegre que
un gos amb un os, a la cort reial, i a cal rei de
seguida. Res no se li coneixia del molt que portava
dins.
(…)
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 2 (Tàndem edicions · Albatros)
