02.08.2011 - 06:00
En les desolades llomes que davallen de la
serra de l’Escobella hi havia, fa segles,
una rústega però espaiosa cabanya, on
habitaven un pastor d’ovelles, per nom
Frejoan, i la seua filla Teresa. Frejoan tenia uns
seixanta anys i Teresa divuit, i vivien tots dos sols,
puix la mare de la jove havia mort quan ella era
molt petita.
Frejoan tenia les ovelles molt grasses i polides,
perquè els pasturatges dels voltants de la cabanya
alimentaven més que els de cap altre punt del
Regne de València.
Teresa faenejava per la caseta, tenia cura dels
anyells que no podien eixir a pastura i cosia i apedaçava
les modestes robes.
Un matí, devers les onze, Teresa, a la porta,
fila que filaràs amb la filosa i el fus, va veure venir
cap a ella un pobre; a la mà duia una llarga i fina
branca d’olivera a tall de garrot i la seua esquena
s’endoblegava davall del pes d’unes alforges plenes.
A l’arribar davant de Teresa, va saludar-la amb
veu cansada:
–Déu vos guard, bella donzella.
–Què se us ofereix, bon germà?
–Necessite almenys una almoina, per l’amor
de Déu.
Teresa, que tenia el cor molt tou, se’l va esguardar
amb compassió i li va traure un plat de
decalent.
Al pedrís de vora la porta, el vellet es va posar
a esmorzar a l’ombra d’una parra. Teresa tornà a
la seua faena.
Quan acabà de reconfortar-se, s’alçà el vell, escorcollà
les alforges que havia deixat en terra, en
tragué un llibrot gruixut, de velles tapes i fulles de
pergamí, i digué:
–Tu, fadrina galana, d’ulls de cel i esperit generós…
no pots ser altra que Teresa, veritat?
La fadrina es meravellà de sentir-lo. ¿Qui li ho
havia dit?
–Sí, Teresa sóc –contestà–, la filla de Frejoan,
el pastor d’ovelles.
–T’he conegut pel teu bon cor i per la teua
gran bellesa –digué el vell amb un somriure–, i et
done gustós l’encàrrec que porte per a tu.
En això, li allargà el llibrot.
–I ara, abans d’anar-me’n –prosseguí–, vull donar-
te també un consell: ets obstinada en les teues
opinions i tosca en el tracte amb les persones de
posició més elevada que la teua.
Açò era veritat; però ella no en tenia la culpa.
Feia molts anys, Frejoan havia estat castigat
cruelment per haver entrat sense permís a pasturar
en la propietat d’un gran senyor de la rodalia.
D’aleshores ençà, ell sempre havia dit a la seua
filla que els nobles no s’acostaven als pobres més
que per ferir-los.
El vell, després d’intentar convéncer-la que, a
tots els estaments, n’hiha de bons i de malvats, li
donà la seua benedicció i se n’anà senderola avall.
Quan tornà Frejoan, Teresa li va contar l’estranya
i misteriosa visita que havia tingut, i li
mostrà el llibre. Frejoan, que no sabia de lletra,
se’l palpà i se’l remirà per tots els costats i li va
veure les cantonades daurades que semblaven d’or
autèntic.
–Alça’l, alça’l, filla meua –digué per fi–. En una
necessitat, podriem vendre’l i eixir avant.
Soparen i cadascun es retirà a la seua cambra.
Teresa sentia una curiositat estranya, però no es
va atrevir a agafar el llibre. A la fi, es despullà i es
colgà en el llit. Amb els ulls tancats evocava la figura
del vell captaire. Així passà una hora més.
Després, mig perduda la por que la torbava, tornà
a alçar-se, s’assegué en una cadira de boga i va
obrir el vell llibrot. Quan començava a mitja veu a
confegir les curioses paraules de la primera pàgina,
que deien
Faig – aixac – abrac – cadabrac,
va sentir que brumia el vent en el fumeral de la
cabanya.
–Ai! –Teresa havia fet un crit. Acabava de
veure una mà que es refermava suaument sobre
un angle de la gran caixa de la roba. Seguint mà
amunt d’una rapidíssima ullada, va veure un cavaller
alt, jove, greu i de magnífica presència que
la mirava amorosit.
–Teresa, mira’m, parla’m, i seràs dona afortunada.
Però Teresa abaixà el cap i no li va respondre.
–Teresa –va repetir el cavaller–, mira’m, parla’m
i seràs dona afortunada.
Teresa va continuar sense respondre. El cavaller
va repetir encara les seus paraules i no obtingué
tampoc millor resultat. Llavors sonà el miol
d’un mussol que dalt el fumeral de la cabanya
cantava sempre la mitjanit. Teresa sentí com un
alé fresc al seu costat; alçà la vista i va veure que
ja estava sola! Tremolosa, es gità una altra volta
plena de por.
L’endemà el passà desitjant que arribàs la nit.
Per fi, es féu fosc, es van oir les veuetes argentines
de les esquelles i Frejoan tornà, cansat com cada
dia. Teresa li serví el sopar de pressa i correguda,
però ell no li va preguntar res.
I com la nit anterior, Teresa es tancà a la seua
cambra, posà el llibre damunt la caixota i, quan
anava a obrir-lo, s’adonà que son pare s’asseia
vora el foc disposat segurament a fer cordell. Po-
dia sentir-la! Així, decidí gitar-se i alçar-se cap a la
mitjanit a llegir el llibre. I moments abans de les
dotze de la nit encengué el canelobre i pronuncià
les paraules de la primera pàgina:
Faig – aixac – abrac – cadabrac,
Mentre les deia, sentí xiulets del vent i udols
de raboses. El cavaller era al seu costat!
–Teresa –sonà la seua dolça i baronívola veu–,
mira’m, parla’m i seràs dona afortunada.
I així tres voltes. Però Teresa no podia véncer
el seu orgull i mantenia els ulls mirant-se els peus.
–Miu, miu, miu –maullà per tres vegades el
mussol. I Teresa es trobà una altra vegada sola i
plena de desconhort.
(…)
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 8 (Tàndem edicions · Albatros)
