25.07.2011 - 06:00
Marta Casals, vídua de Pau Casals, ha passat per Barcelona aquest juliol per ultimar els preparatius de l’homenatge al mestre, que es farà el 14 de setembre al Palau de la Música, en motiu del quarantè aniversari de l’Himne a les Nacions Unides (també conegut per Himne de la Pau), que Pau Casals va tocar a la seu de Nova York el 1971. Aquell dia, el mestre va rebre la medalla de la Pau i va pronunciar les emblemàtiques paraules sobre Catalunya. Alhora, també se celebra el cinquantè aniversari del concert que va fer el músic a la Casa Blanca amb la presència de J.F. Kennedy. Durant mesos diverses associacions musicals dels Països Catalans han instat les institucions polítiques per tornar a interpretar l’himne a l’ONU, però finalment no es farà allà. La posició de Marta Casals en relació amb aquest fet és clara. Diu: ‘Que vagi per endavant que m’agradaria moltíssim que l’himne fos cantat a la Nacions Unides per un cor i una orquestra catalans, però no és essencial. És molt més important que es faci aquí, a cada poble, i que el canti tothom.’
En una llarga entrevista (vídeo), Marta Casals recorda com va viure el dia i el concert de fa quaranta anys a l’ONU, de l’espontaneïtat i força de les paraules de Pau Casals i de l’emoció que l’embargava. També ressegueix la trajectòria musical i personal d’aquest català universal i humanista d’excepció, defensor de la pau i de la llibertat dels pobles. Un virtuós que va fer del silenci una arma política: Pau Casals va deixar de fer concerts a la Unió Soviètica i després a l’Alemanya nazi, com a protesta contra els abusos d’aquests règims, i va deixar de tocar en públic després del 1939, quan des de Prades va veure la misèria i les penúries dels refugiats, que va ajudar intensament. I a partir dels anys quaranta també va deixar de tocar a tots aquells països que donaven suport a la dictadura franquista. Una vegada un periodista anglès li va preguntar per què havia deixat de tocar el 1939 i es va posar a ajudar als refugiats. I ell va contestar: ‘Quan veus tanta misèria no pots pensar en la música. Si alguna cosa he fet bé és això.’
Marta Casals (Puerto Rico, 1936) va ser deixeble de Pau Casals i s’hi va casar el 1957. Ella era molt jove, només tenia vint-i-un anys, i el violoncel·lista en tenia vuitanta-un. A la mort del mestre, ella es va encarregar del seu llegat, que continua vetllant (és presidenta de la Fundació Pau Casals, amb seu al Vendrell). En un moment de l’entrevista explica: ‘Al començament, molta gent em preguntava: com és que una dona tan jove s’ha casat amb un home tan gran? Primerament, que ell no té edat i, a més, jo no sóc l’única: els nens s’enamoraven d’ell, les dones s’enamoraven d’ell, els homes s’enamoraven d’ell, els vells s’enamoraven d’ell… Tothom l’estimava perquè tenia una simpatia natural, i perquè era una combinació de tantes coses que el feia home extraordinari’.
