23.07.2011 - 14:28
L’auge de l’extrema dreta a Noruega, com a tots els països escandinaus, ha estat molt notable els darrers anys. De fet ara mateix al parlament noruec el segon grup polític és el Partit del Progrés, d’extrema dreta.
El resultat de les eleccions fetes el 2009 va atorgar 64 diputats (tres més dels que tenia) al Partit Laborista que les va guanyar. Però l’extrema dreta va pujar també tres diputats fins els 41 del Partit del Progrés. La tercera posició va ser pel Partit Conservador, que va aconseguir 30 escons, guanyant-ne set i després van entrar al parlament altres partits menors, entre els quals els Socialistes d’Esquerra amb 11 diputats (quatre menys que en la legislatura anterior) i el Partit de Centre que va mantenir els 11 que tenia.
El resultat de les eleccions va fer que es pogués crear una coalició entre els Laboristes, els Socialistes d’Esquerra i el Partit de Centre amb el laborista Jens Stoltenberg al capdavant. Aquesta coalició havia estat formada ja després de les eleccions del 2005 i presentava com a novetat que els Socialistes d’Esquerra, antigament molt crítics amb els laboristes, participaven al govern i que els Centristes col·laboraven amb un govern d’esquerres.
Crítica de l’extrema dreta al sistema electoral
El parlament noruec només té una cambra i és triat amb un sistema de representació proporcional sobre la base de 19 districtes. A més es trien 19 escons de base nacional. I aquesta és una de les fonts de les discussions actuals. L’extrema dreta, especialment, reclama un canvi del sistema electoral ja que afirma que menysté el pes de la capital Oslo respecte a les àrees rurals. Alguns grups han estès molt el discurs de que les eleccions són un frau preparat per a impedir la victòria de l’extrema dreta que té més força a les àrees urbanes. Tradicionalment els laboristes i els conservadors eren els dos grans partits i no havien qüestionat mai el sistema electoral. La irrupció del Partit del Progrés ho ha canviat això.
Història del Partit del Progrés
El Partit del Progrés, d’extrema dreta, va ser fundat el 1973 com un partit contrari als impostos i ja aleshores partidari de controlar la immigració. El partit es va presenar per primer cop a les eleccions el 1973 obtenint quatre escons. Al 1989 en va obtenir 22 i el gran salt endavant el va fer en les eleccions de 2005 quan de 26 va passar a 38. Posteriorment al 2009 en va obtenir 41, amb el 23% del vot popular, el que el convertia en el segon partit del país. Efectivament el partit aconsegueix molt millor resultat en les ciutats, sobretot a Oslo, que no a les àrees rurals, fet que l’ha portat a criticar el sistema electoral. Al nostre país el Partit del Progrés manté relacions amb el Partit Popular al sud i amb el Front Nacional al nord. Una de les idees força del Partit del Progrés ha estat la reducció forçosa del nombre d’emigrants i especialment del nombre de persones que reben asil polític (Noruega és un dels països més generosos del món en aquest sentit). Així ha fet campanya reclamant endurir les condicions per a demanar asil, impedir la reunificació familiar de les persones que demanen asil o fins i tot prohibir per llei que puguin demanar asil persones procedents de determinats països com Somàlia o Afganistan. Les seves campanyes han estat molt agressives pel que fa a les imatges, com ara usant imatges d’emigrants en actitud de robar o d’atacar amb armes.
La potent irrupció del Partit del Progrés ha tingut com a efecte colateral la pràctica desaparició dels petits partits d’extrema dreta que havien estat molt actius en la dècada dels noranta. De fet només el Partit Popular Noruec segueix funcionant però no es presenta a les eleccions des del 2001.
Poca violència política
La violència política, amb resultat de mort, però no és un fet habitual a Noruega. Entre 1970 i 2011 només hi ha 15 actuacions que la policia noruega ha definit com a terrorisme. En tots aquests anys només una persona va morir i tretze van resultat ferides. De bombes només n’havien esclatat dues i només hi havia hagut un intent d’assassinat. Cal remarcar però que la majoria d’aquests atacs corresponien a venjances entre grups polítics d’altres països que tenien refugiats vivint a Noruega. Des de grups kurds a iranians o somalís, per exemple. Els atemptats eren molt selectius, pràcticament sempre passaven a Oslo i pràcticament mai involucraven ciutadans noruecs. Atribuït de forma oficial a l’extrema dreta només havia hagut abans un atemptat amb bomba el 1994 contra una casa ocupada per un grup d’extrema esquerra. Hi ha reivindicacions i discussions sobre alguns altres incidents però no han estat qualificats com a ‘terrorisme’ per la policia noruega. El 1987 va haver-hi una bomba contra una caserna de la policia que va fer un mort i que generalment s’atribueix a l’extrema dreta però no per la policia.
