14.07.2011 - 06:00
Era el 1969 i una jove Àngels Ribé viatjava a París amb la voluntat d’estudiar sociologia. Però el viatge va prendre un rumb diferent: Ribé es va vincular al món de l’art i va començar a definir unes propostes i un llenguatge artístic que aniria fixant durant la dècada dels setanta. Però Ribé no es va quedar a París, una ciutat esgotada després del Maig del 68, i va marxar primer a Chicago i després a Nova York, ciutat que prenia el relleu com a capital mundial de l’art. És aquest període, entre el 1969 i el 1984, que es mostra al MACBA, en l’exposició ‘En el laberint‘, que es podrà veure del 15 de juliol al 23 d’octubre.
Els inicis d’Àngels Ribé en el món de l’art a París foren marcats per propostes que començaven a prefigurar alguns dels elements que determinarien l’obra de l’artista i que formaven part del canvi de paradigma que prenia l’art a la dècada dels setanta: Ribé va començar a interpel·lar l’espectador i sovint el va convertir en partícip i peça imprescindible. Per exemple, va proposar ‘Acció al parc’, a base d’escultures mòbils que el públic (la quitxalla, ben sovint) movia i modificava. En aquesta línia, l’artista va crear la peça efímera ‘Laberint’, al castell de Verderonne, a prop de París, que el MACBA ha pres com a element a partir del qual es construeix la mostra. L’equip del museu ha reconstruït aquell laberint que Ribé va fer a escala humana, amb un plàstic de color grogós translúcid, per on l’espectador s’hi pot passejar i momentàniament fins i tot s’hi pot perdre. La reconstrucció del ‘Laberint’ convida a començar l’exposició.
L’exposició ‘En el laberint, Àngels Ribé 1969-1984’ mostra una setantena de peces d’aquesta artista catalana, una de les que més ha contribuït a la renovació de les formes, els materials i les gramàtiques de l’art dels anys setanta. Va ser una de les artistes amb més projecció internacional de l’època, i les seves obres es van presentar al costat de Vito Acconci, Gordon Matta-Clark, Hanna Wilke, Marrtha Wilson, Laurence Weiner, Laurie Anderson, Krzysztof Wodiczko i d’altres.
Ribé va treballar l’acció efímera, la performance, les instal·lacions, que documentava a través de la fotografia i el treball fílmic: així la trobem investigant sobre la forma geomètrica, en especial el triangle, posant en diàleg el propi cos i la natura. Perquè també els experiments amb la natura i el cos van ser constants.
El director del MACBA, Bartomeu Marí, en conferència de premsa ha recordat que ‘aquesta exposició s’inscriu en la recerca del museu sobre les mirades intenses d’artistes catalans rellevants però desconguts pel nostre públic. I se centren en un moment de la seva producció. En aquesta línia ja s’han organitzat mostres de Joan Rabascall i Benet Rossell (vídeo), i se’n prepara una sobre Eulàlia Grau i una altra sobre Fina Miralles.
Marí també assegura en el text del catàleg que quan Ribé torna a Barcelona el 1980 la seva visibilitat disminueix. Ella ha assegurat que li va costar molt tornar, però que està contenta d’haver pres la decisió. Però la Barcelona que iniciava la dècada dels vuitanta, segons Marí, no tenia vocabularis crítics, ni absorbia la innovació, i tenia escassa capacitat de recepció i de mercat. Tot això va anar silenciant ‘una generació d’artistes que es van batejar amb el nom de ”conceptuals”. Als anys vuitanta aquest terme, que abastava tot el que no era pintura abstracta, era gairebé pejoratiu. I avui ens pertoca justament reescriure’n la història amb criteris i vocabularis propis que facin veure que tenim un passat recent ric i complex, però també contradictori, fràgil i intermitent en l’evolució dels discursos i dels continguts.’
Un dels bons amics de generació, l’artista Antoni Llena (també considerat artista conceptual), fa una aportació sobre Àngels Ribé en el catàleg. Entre d’altres aspectes parla de la importància de les aportacions d’artistes femenines recents, i diu que l’art que fan ratifica, reiteradament, que la ‘presència’ ha esdevingut l’argument cabdal de la seva obra. En el cas concret d’Àngels Ribé, Llena escriu: ‘La ”presència” d’Àngels Ribé en la seva obra és molt suggerent i particular: hi és present per reclamar anonimat. (…) La gran aportació que ofereix la ”presència” d’Àngels Ribé en l’espai creatiu femení del segle XX és que la seva presència no vol ser un acte reivindicatiu de psicologia, de fisiologia o de sociologia femenines, sinó un testimoni subtil de la particular capacitat metafísica d’aquesta condició femenina.’
