09.07.2011 - 06:00
Josep M. Terricabras recorda ‘el goig’ de ser un dels que portaven la pancarta de la capçalera de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat al passeig de Gràcia. Per al filòsof, el 10-J va ser un moment culminant d’un procés de presa de consciència nacional que va començar a Arenys de Munt, amb la primera consulta. Per a continuar el camí, troba que la societat civil té en la Conferència Nacional per l’estat propi una eina que pot ser útil i que pot servir perquè algun dia les vies de la ciutadania i de la classe política, que haurien d’avançar paral·leles, conflueixin. ‘Algun dia es trobaran. Uns fent força i uns altres interpretant-la políticament’, declara Terricabras en aquesta entrevista, l’última de la sèrie especial que VilaWeb us ha ofert aquesta setmana, en ocasió del primer aniversari del 10-J.
– Ara on som?
Si mirem no només aquest any, sinó un any abans i tot, estem incomparablement més bé. Em sembla que el 10-J va representar un moment alt en un procés important de consciència nacional i de consciència independentista. Em sembla que va començar a Arenys de Munt, ja. La retallada del TC va ser un punt i a part absolut. És interessant tenir en compte que fa un any això ho va organitzar Òmnium i l’acció no era dels grups polítics i tampoc es podia esperar que en traguessin immediatament conclusions. Va ser un punt d’inflexió per a la societat civil catalana. Hi ha dues línies paral·leles. La que van fent els partits, i tant CiU, com Esquerra, com ICV i altres grups independentistes, i la que va fent la societat civil: les enquestes diuen que un 43% de la població votaria per la independència. I això em sembla que també és resultat del 10-J.
– Els partits polítics van entendre aquella manifestació?
Es fa difícil de saber, però quan vaig llegir els comentaris immediatament posteriors vaig pensar que realment ho havien entès. El discurs convergent ha estat més potent, més clar i menys ambigu; el del PSC ha estat el trencament, en bona part perquè el sector catalanista tenia un pes i això el partit no ho ha pogut suportar; a ICV les veus són més fortes cap a una forma que no sigui el federalisme convencional; i els que s’han ensorrat més clarament han estat els grups polítics entorn de l’independentisme clar, explícit, entre altres coses perquè van cometre l’error gravíssim de presentar-se tots per separat. Confio que Esquerra almenys això ho redreci amb el nou congrés i, encara que sigui tard, es facin càrrec del 10 de juliol.
– Diu que el discurs de Convergència va ser més clar, però s’inscrivia en un context de campanya electoral. Ara, després de les eleccions, pensa que han estat coherents?
En això CDC manté una certa ambigüitat, és gairebé ADN convergent, que va juntament amb els èxits que ha anat tenint. Perquè d’una banda hi ha Convergència, de l’altra, Unió, que és força més sobiranista del que pensem però que comandada pels líders que té ara n’és menys… Però també hi ha gestos que són espectaculars: que el president de la Generalitat, exercint el càrrec, se’n vagi a votar a la consulta de Barcelona i que ho faci per la independència, o que el pinyol una mica més dur al seu entorn sigui clarament d’independentistes, és un fenomen que no passava amb Jordi Pujol. Estic segur que CDC ha avançat cap aquí. El punt clau serà el pacte fiscal. Suposo que Convergència sap que no serà possible i això provocarà segur una força molt més gran cap a la sobirania.
– La societat civil ha sabut trobar les eines per donar continuïtat a aquella manifestació?
Segons com, potser sí. Però no és fàcil. Si em permet un acudit, li explicaré que diuen dels neerlandesos: un neerlandès, un creient; dos neerlandesos, una església; tres neerlandesos, un cisma. Bé, doncs resulta que un català, un independentista; dos catalans, una plataforma; tres catalans, una divisió. És terrible la passió que tenim per anar fent grups i grupets. En aquests sentit, això ho fa difícil. Però ha sorgit la Conferència Nacional per la Independència, que és un moviment que sembla que aglutina molt majoritàriament tots aquest grups. I això és una cosa que em dóna esperança. I aquesta és una línia, la de la societat civil, paral·lela a la de la classe política, i cadascú ha d’anar fent la seva i algun dia es trobaran.
– I després?
Uns fent força i uns altres interpretant-la políticament. Em sembla que la Conferència Nacional que es va posar en marxa el 30 d’abril i que ha de durar fins el 2014 és una eina que si es potencia bé i se sap fer amb intel·ligència i generositat pot ser important.
– No hi pot haver massa decepció per a tirar endavant aquests projectes i arribar a confluir amb la classe política?
Justament per això hi ha una doble via. I la gent ha d’entendre que són processos, i aquells que s’hagin decebut tenen ara em sembla aquesta eina de la Conferència Nacional, que em sembla que és molt important. I la classe política ha de fer la seva feina. Quan aquest moviment per la independència avanci i comenci a fer propostes, que no seran de partits polítics, com per exemple un tancament de caixes, es podrà començar a arribar a una confluència i mútua interdependència.
– Què recorda d’aquella manifestació?
Vaig tenir el goig que Òmnium em permetés de portar la pancarta a la primera fila. I vaig pensar que les coses havien canviat perquè en aquella manifestació espectacular hi havia gent de totes les edats. Vaig quedar sorprès i emocionat, perquè vaig veure un poble que clamava per la llibertat.
– Què n’ha quedat?
N’han quedat coses. Els partits se’n van adonar, i la societat civil catalana té aquella data com una data històrica, de referència, i això sol ja és molt important, perquè serveixi de palanca per fer un salt cap a unes altres coses.
