07.07.2011 - 06:00
Miquel Pairolí (Quart, 1955) va morir ahir de matinada d’un càncer, als 55 anys. Avui horabaixa es farà un acte de comiat al tanatori de Girona. Pairolí era molt seguit com a articulista del diari El Punt, al durant gran part de la seva carrera va escriure un article diari. Podeu llegir l’última columna, ‘Teló‘, del 29 de maig, i la relació dels articles que va publicar a El Punt/Avui, dins la secció ‘L’escaire’. Menys divulgada era la seva carrera literària, construïda sobretot a partir de la novel·la i el dietari. Tenia tant per córrer en aquest camp encara, que el món editorial al qual s’havia vinculat ha quedat trasbalsat. Us oferim en pdf l’inici de l’últim llibre que va publicar, el dietari ‘Octubre‘ (Acontravent, 2010). La seva obra, que no es coneix prou, tanmateix és viva. Així ho demostra la imminent publicació en francès de la novel·la ‘El convit‘, per l’editorial Autrement.
L’editora de La Campana, Isabel Martí, s’expressava en aquests termes per mail: ‘A La Campana estem tristos, molt tristos. La nostra relació i estima era profunda perquè en Miquel era personalment tan savi, concís, bell i moral com la seva prosa. Que els elogis que tant es mereix reverberin ni que sigui una mica.’ Encara que va debutar a Columna el 1990 amb un primer dietari, ‘Paisatge amb flames’, a La Campana va publicar durant la dècada dels noranta un seguit d’obres de gèneres diversos: la novel·la ‘El camp de l’ombra’ (1995); l’estudi literari ‘Geografia íntima de Josep Pla’ (1999); la novel·la ‘El convit’ (1998); i un altre dietari, ‘L’enigma’ (1999). Amb el canvi de segle, publicà dues novel·les a La Magrana: ‘El manuscrit de Virgili’ (2004) i ‘Cera’ (2008).
Elogis de la crítica
Isabel Martí ha recollit algunes crítiques que va rebre tant de la novel·la ‘El convit’ com del dietari ‘L’enigma’. Arran de la publicació de ‘L’enigma’, el crític Ponç Puigdevall escrivia: ‘És un llibre que farà les delícies dels lectors que creguin en la força de l’escorcoll moral, en el consol que ofereix el passat i en la bellesa del llenguatge. ‘L’enigma’ té l’aroma d’aquells llibres necessaris, escrits amb parsimònia i amb la voluntat de recuperar a través de l’escriptura alguna certesa del que s’ha estat i del que s’ha viscut: la recança inherent a qualsevol pèrdua va lligada a la satisfacció pel camí transitat.’
I el també crític Vicenç Pagès Jordà situava Pairolí com ‘un dels comentaristes més lúcids i sarcàstics del periodisme cultural i polític català. Però Pairolí és, sobretot, l’autor d’una obra literària consistent.’ I seguint amb ‘L’enigma’, Antoni Puigverd lloava la seva ‘prosa impecable i saborosa, intel·ligent, de densa construcció moral, de sòlids referents culturals. La prosa d’un que ha mirat directament amb els seus ulls, i no amb ulleres fumades del tòpic o pels tics de capelleta.’
Estanislao Vidal Folch deia de ‘El convit’: ‘Així com a la seva primera novel·la, ‘El camp de l’ombra’, Miquel Pairolí narrava l’angoixa d’una casa pairal catalana i la del seu llinatge davant el món urbà, amb ‘El convit’ suggereix l’agonia del somni noucentista davant la crueltat de la guerra i de la dictadura franquista. Amb aquestes dues novel·les l’autor ha entrat al moll de l’os de dos pilars fonamentals de la tradició catalana.’
I Valentí Puig elogiava ‘El camp de l’ombra’, ‘una novel·la adulta i sàvia, feta amb aquella transigència que és la pietat, segons passen els anys. Per contrast amb la patuleia que generen els escriptors de la nova faràndula, no crec que Pairolí generi gaires ‘groupies’ desitjosos de besar el dit gros del peu del novel·lista de moda, ni crec, segons dedueixo de ‘El camp de l’Ombra’, que en tingui ganes. Sospito que més aviat creu en les recompenses de l’ofici d’escriure, que ja és creure. Vet aquí una novel·la que parla de la vida i de la mort, que no necessita anar contra res, escrita amb una prosa sense insinuació d’artifici, concisa, bella i moral’.
