07.07.2011 - 06:00
Salvador Cardús va viure la manifestació del 10 de juliol de l’any passat amb la sensació que havíem passat del català emprenyat amb Espanya al català compromès amb Catalunya i la catalanitat. Cardús diu que va agafar els polítics amb el pas canviat i plenament desorientats. Considera que la societat civil va prendre la iniciativa amb propostes com les consultes i la manifestació, mentre els partits no tenien un pla B que donés resposta a la sentència del Tribunal Constitucional. Cardús creu que la manifestació va donar als catalans més autoestima i confiança en la capacitat de transformar el país.
– Ara on som? Hem avançat?
I tant! La manifestació només va ser un gest d’afirmació que ens va servir per saber que érem molts els que havíem entès que l’estat donava l’autonomisme per tancat, i per prendre consciència que calia seguir lluitant pel propi futur.
– Com valora la resposta dels polítics?
Als polítics, la manifestació els va agafar amb el pas canviat. Era un moment de profunda desorientació pel final fracassat d’un procés de reforma estatutària on havien posat totes les esperances. No tenien pla B i havien volgut fer creure que al final tot se salvaria. Era com si encapçalessin el seu propi enterrament o, si més no, el del seu propi projecte. Per tant, la manifestació va accelerar el procés de desengrunament del tripartit i va ser un crit d’atenció a CiU.
– I la resposta de la ciutadania?
La manifestació cal circumscriure-la en el marc del procés de consultes sobiranistes, amb una societat civil tensada i mobilitzada. Ara mateix, però, la societat civil està commocionada per la consciència d’una crisi que sap que serà dura i, des del punt de vista nacional, està l’espera de noves iniciatives a favor d’un futur més esperançat.
– Creu que la consulta de Barcelona ha estat la iniciativa que més bé va recollir el relleu del 10-J?
El 10-A va recollir l’empenta de la resta de consultes i, és clar, de la manifestació del 10-J. Però més que els gestos fugaços, crec que la novetat és la profunditat i solidesa de la consciència de final d’etapa i d’espera d’un nou horitzó que, de moment, la política parlamentària encara no s’atreveix a oferir.
– Les enquestes diuen que l’opció de la independència és majoritària, però això no es tradueix a nivell polític institucional. Per què?
Perquè, després de molts anys, la societat civil ha passat davant dels partits, l’equilibri parlamentari dels quals és més el reflex de les conseqüències de fracassos passats que no pas de projectes futurs. Però qui vulgui ser en l’escenari de futur, haurà de recollir les altes expectatives que té el país respecte de les seves possibilitats.
– Què és el que més recorda d’aquella manifestació?
El tarannà positiu més que no pas el ressentiment o el retret. Era la constatació que havíem passat del català emprenyat amb Espanya al català compromès amb Catalunya i la catalanitat. I, sobretot, el perfil majoritari dels assistents: divers d’orígens i ideologies, i representant la centralitat social catalana.
– I què n’ha quedat?
Una referència clara del que som, molta més autoestima i confiança en la capacitat de transformar el país, i una gran esperança respecte del que podem arribar a aconseguir.
