Ferran Requejo: ‘La sentència i la manifestació van marcar un punt de no retorn’

Patrícia Gabancho recorda la calor que feia dissabte 10 de juliol del 2010 a la tarda, mentre sostenia la pancarta de la manifestació que va aplegar centenars de milers de ciutadans contra la sentència de l’estatut; Gabancho recorda la calor i la dificultat d’avançar per la multitud, i l’energia d’aquell moment. Passat un any, veu amb optimisme l’avenç en el camí cap a la independència, perquè considera que el 10-J hi va haver una presa de consciència que no s’ha esborrat; s’ha perdut, en tot cas, el grau de mobilització, però opina que la societat civil va trobant unes altres maneres d’expressar-se. Ho explica en aquesta entrevista, la segona de la sèrie especial de commemoració del primer any del 10-J.

Ferran Requejo va quedar sorprès per la contundència i l’entusiasme de la gent que va assistir a la manifestació del 10 de juliol de l’any passat. Ell hi va participar i considera que la sentència del TC que la precedia i la pròpia manifestació han esdevingut un gir definitiu en la relació entre Catalunya i Espanya. Per a Requejo, tots dos fets marquen un punt de no retorn que podrem observar més nítidament d’aquí a quatre o cinc anys. El catedràtic de ciència política de la UPF creu que la majoria independentista està en compàs d’espera silenciosa per veure què farà el govern de CiU un cop es confirmi que la via legal espanyola té el pas barrat pels catalans. Requejo diu que aviat començarà un període que demanarà més contundència als partits per a emprendre la ruptura amb el sistema polític espanyol.

– Ara on som?

La manifestació va ser una reacció a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut, però posteriorment hi ha hagut dos cicles electorals, al parlament i les municipals, que han comportat en el primer cas un canvi de govern. Crec que aquesta legislatura tindrà dues etapes. L’actual seran els dos primers anys en la qual el votant independentista està en situació d’stand-by’ esperant què farà el nou govern de CiU amb la proposta estrella de pacte fiscal basat en el concert. La segona etapa, quan s’hagi vist que això no pot fructificar després d’una negociació amb el PP posterior a les eleccions espanyoles, serà una forta onada de creixement de l’independentisme. Aleshores, el govern català s’haurà de plantejar quin és el seu pla B d’acció.

– Com valores la resposta dels polítics a la sentència i a les demandes del 10-J?

De respostes només n’hi ha hagut una, que és la de CiU amb la proposta de pacte fiscal. No veig que ningú més hagi formulat cap resposta que superi els límits marcats per la sentència del TC.

– I la resposta de la ciutadania?

El procés de les consultes, que va ser el gran impuls provinent de la societat civil començat abans de la sentència de l’estatut, es va tancar amb un èxit evident de participació. Però per a mi el fet més important és que hi ha una situació de gran expectativa social. El moviment de les consultes el portava la societat civil, però aquesta no el pot liderar sempre. Només faltaria. Allò que cal i que cal veure com es concreta és el lideratge polític dels partits i de les institucions. Per tant, ara l’expectació és veure què farà el nou govern després dels anys de tripartit. La majoria de l’electorat independentista està en situació de ‘veure-les venir’. De fet, des de la consulta de Barcelona l’únic moviment de la societat ha estat aquest del 15-M, que no té res a veure amb les qüestions nacionals.

– La consulta de Barcelona ha estat la iniciativa que més bé va recollir el relleu del 10-J?

Considero que la manifestació d’ara fa un any va ser la consolidació de l’èxit del moviment de les consultes, encara que la de Barcelona fos posterior. Un cop passada aquesta etapa, aquesta embranzida, la pregunta és ‘I ara què?’. Som ciutadans que esperem noves iniciatives, però probablement només es produeixin d’aquí a dos anys. Des de l’última tanda de consultes, el 10 d’abril d’enguany, estem en situació d’espera. Totes les anàlisis serioses que s’han fet de la sentència del TC confirmen que per les vies legals espanyoles és molt difícil millorar el finançament, l’autogovern i el reconeixement. Per tant, caldrà que els partits catalanistes emprenguin una estratègia més rupturista amb el sistema polític espanyol. Caldrà que els partits assumeixin una posició pacífica, però contundent i al marge de la llei espanyola.

– És per manca de contundència que no es tradueix la majoria independentista de les enquestes a les institucions?

Hi ha diversos factors que cal tenir en compte per a analitzar aquest decalatge entre l’independentisme social i el polític. Primer, cal recordar que l’independentisme està molt fraccionat en la representació política. La majoria d’independentistes no han votat per un partit independentista, sinó que han votat sobretot per CiU. Molts independentistes no tenen una alternativa percebuda com a sòlida, clara i amb possibilitats de futur. Perquè una cosa és què pensa la gent i l’altra com això es tradueix en la representació política. L’expressió dels ciutadans en una manifestació o en les enquestes no es pot traslladar directament en intenció de vot en unes eleccions.

– Què és el que més recorda d’aquella manifestació?

La contundència dels eslògans i un cert entusiasme emotiu de la gent que hi va participar desbordant totalment el que era la perspectiva del govern d’aquell moment, el govern Montilla. Això va ser nou en la política catalana dels últims trenta anys.

– I què n’ha quedat?

Crec que tot plegat està congelat, però no ha desaparegut pas aquell entusiasme ni la força d’aquell moment. Com ja he dit, crec que la societat resta a l’expectativa del que pugui passar amb la proposta del pacte fiscal sabent que el camí per les vies legals espanyoles està esgotat. Hi ha una massa crítica independentista que continua creixent i, amb el PP al govern espanyol, cal pensar que el creixement es pot disparar. El futur és molt obert i crec que la manifestació de l’any passat, més enllà de l’èxit de participació, no va fracassar gens perquè ha esdevingut un punt de referència. D’aquí a quatre o cinc anys ens adonarem que el 2010 va haver-hi un gir provocat per la sentència del TC i que la manifestació va remarcar. La sentència i la manifestació van marcar un punt de no retorn. El poder central de l’estat va marcar un límit i la societat catalana va dir que prenia un altre camí.