05.07.2011 - 06:00
Patrícia Gabancho recorda la calor que feia dissabte 10 de juliol del 2010 a la tarda, mentre sostenia la pancarta de la manifestació que va aplegar centenars de milers de ciutadans contra la sentència de l’estatut; Gabancho recorda la calor i la dificultat d’avançar per la multitud, i l’energia d’aquell moment. Passat un any, veu amb optimisme l’avenç en el camí cap a la independència, perquè considera que el 10-J hi va haver una presa de consciència que no s’ha esborrat; s’ha perdut, en tot cas, el grau de mobilització, però opina que la societat civil va trobant unes altres maneres d’expressar-se. Ho explica en aquesta entrevista, la segona de la sèrie especial de commemoració del primer any del 10-J.
Patrícia Gabancho recorda la calor que feia dissabte 10 de juliol del 2010 a la tarda, mentre sostenia la pancarta de la manifestació que va aplegar centenars de milers de ciutadans contra la sentència de l’estatut; Gabancho recorda la calor i la dificultat d’avançar per la multitud, i l’energia d’aquell moment. Passat un any, veu amb optimisme l’avenç en el camí cap a la independència, perquè considera que el 10-J hi va haver una presa de consciència que no s’ha esborrat; s’ha perdut, en tot cas, el grau de mobilització, però opina que la societat civil va trobant unes altres maneres d’expressar-se. Ho explica en aquesta entrevista, la segona de la sèrie especial de commemoració del primer any del 10-J.
– Ara on som?
Som enmig del camí, però és difícil de dir a quina distància som de la meta. És obvi que en tot aquest any s’ha avançat moltíssim en el camí cap a la independència.
– Amb quins passos concrets s’ha avançat?
El gran balanç d’aquest any és el que ens dóna l’última enquesta del CEO, en què la independència ocupa una posició majoritària a la societat. Això vol dir que el treball de conscienciació i de mobilització ha tingut un bon resultat. És a dir, que s’ha expandit sobretot la idea del dèficit i de l’espoli fiscal; és una idea menys conflictiva per la mentalitat catalana, perquè no trenca res, sinó que reclama el que és propi. I hem avançat moltíssim, perquè hem passat del fet que ningú no ho entengués a que el 70% de la gent es consideri espoliada.
– Aquella manifestació va ser una reacció a la sentència del TC. Un any després, pensa que hi ha una percepció clara a nivell social de l’impacte d’aquella sentència?
La sentència retallava, a part d’alguns blindatges i temes de relació bilateral, sobretot el component simbòlic de l’estatut. El fet que els catalans podíem reclamar la pauta de què demanàvem a Espanya. I Espanya va respondre tancant la porta i dient: ‘Sóc jo qui diu quin espai us correspon’. I la resposta va ser de dignitat, de dignitat ferida. Òbviament, l’autonomia és al mateix lloc on era, no ha avançat ni ha retrocedit durant tot aquest any. Però sí que comencem a notar problemes en relació per exemple amb els atacs a la llengua i a la immersió lingüística. Estem més en perill, tenim una autonomia més precària. I és clar que la gent ha entès que és Espanya qui marca l’espai exacte que ens correspon, i que tot el que sobrepassi aquest espai, per més que la gent ho demani, serà retallat.
– Troba que hi ha instruments o iniciatives suficients que recullin el testimoni d’aquella manifestació? Hi ha el perill que la força d’aquella manifestació es perdi?
Quan la gent arriba a un nivell de consciència difícilment recula. Quan t’adones que no tens prou llibertat per a poder fer el teu propi procés de desenvolupament, de convivència social i cultural, això ja no s’esborra, i continua essent així mentre no canviï la realitat. La consciència no es perd, es perd el grau de mobilització perquè això depèn de les circumstàncies de cada moment. La traducció política d’aquesta energia social ha estat molt deficient, o ha estat la que havia de ser, poc madura; i per una altra banda, l’organització ha continuat avançant, perquè ara es fa el procés cap a l’Assemblea Nacional Catalana, o també hi ha la iniciativa de tots els municipis que es van declarar moralment exclosos de la constitució espanyola. Hi continua havent un esforç d’organització per a mantenir el moviment vigent. I encara ens fa falta maduresa política perquè això es tradueixi al parlament.
– S’esperava que la resposta política fos així de ‘deficient’?
Vaig treballar molt en el moviment de les consultes, i vaig tenir claríssim abans de les últimes eleccions autonòmiques que un gran percentatge de vots d’aquest independentisme emergent seria per a Convergència i Unió. No és que CiU hagués recollit el vot independentista, sinó que el seu electorat tradicional s’havia tornat independentista. I no veure això era conèixer molt poc el terreny que es trepitjava. No esperava, en canvi, que l’independentisme clar, declarat, fos tan feble, però tampoc no hi ha hagut pas temps per a fer res més. Va haver-hi un problema de fragmentació.
– Què faria falta, doncs, perquè l’independentisme tingués una traducció institucional més clara?
Caldria un canvi per part de CiU, que liderés ara que té el poder el camí cap al dret de decidir, com l’anomenen ells, que la gent pogués dir si aquesta decisió ha de ser la independència o no, que el liderés clarament, cosa que ara no fan. I, per altra banda, que els altres partits de l’independentisme, tant Solidaritat com Esquerra, treballessin en la construcció d’una majoria social, des de posicions diverses, uns més a l’esquerra, uns altres més al centre-dreta, per a l’objectiu de la independència. I aquesta majoria social no es construeix en aquests moments. Però parlem tot just de fa un any, és molt recent, i els processos de vegades són més lents. Jo tinc la sensació que aquest procés va a més, que avança, i cada vegada d’una manera més explícita.
– Què és el que més recorda d’aquell dia?
El cansament! Va ser cansadíssim, perquè no hi havia res pitjor, amb aquell sol que queia, que no poder avançar. Sóc capaç de caminar quinze quilòmetres, però haver d’aguantar la pancarta, dempeus, i sense poder avançar va costar molt. I hi havia una enorme energia, i crec que tots els que vam viure aquella manifestació la recordarem sempre, perquè hi havia aquest factor de comunió, de compartir, amb moltíssima gent que no coneixes de res, emocions, objectius…
– Què n’ha quedat, de tot plegat?
N’ha quedat la consciència. La gràcia dels nivells de consciència és que és molt difícil de recular; quan arribes a una conclusió i penses que això no funciona, que la transició l’acabem de tancar, que ara hem d’anar cap a una altra cosa… Aleshores és molt difícil que sense canviar la realitat et convencin d’una altra cosa. I, per cert, no crec que sigui una bona idea commemorar una manifestació amb una altra manifestació, en referència a la que s’organitza per al dia 9 de juliol. Em sembla molt perillós, perquè les manifestacions es fan des de la reacció, des de la irritació, i ara no estem pas irritats. Crec que serà un fracàs, que no serà multitudinària… Ja la vam fer, la manifestació, ara cal cercar nous canals de participació.
