Muriel Casals: ‘Ara que ja hem obert els ulls no els podem tornar a tancar’

Diumenge que ve farà un any de la gran manifestació del 10-J, que va aplegar a Barcelona centenars de milers de ciutadans per a protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’estatut. Òmnium Cultural es va situar al capdavant de l’organització i impuls d’aquella manifestació. La presidenta, Muriel Casals, fa un balanç optimista dels avenços que s’han aconseguit aquest últim any, en relació amb la cohesió de la societat civil sobre les demandes d’aquella manifestació. I, tot i que admet que la classe política no ha agafat el relleu de la ciutadania, considera que ‘alguna cosa hem canviat en el llenguatge dels polítics’. Durant aquesta setmana, fins diumenge dia 10 de juliol, VilaWeb us oferirà cada dia una entrevista amb una personalitat per a analitzar on som i cap on anem, un any després del 10-J.

Diumenge que ve farà un any de la gran manifestació del 10-J, que va aplegar a Barcelona centenars de milers de ciutadans per a protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’estatut. Òmnium Cultural es va situar al capdavant de l’organització i impuls d’aquella manifestació. La presidenta, Muriel Casals, fa un balanç optimista dels avenços que s’han aconseguit aquest últim any, en relació amb la cohesió de la societat civil sobre les demandes d’aquella manifestació. I, tot i que admet que la classe política no ha agafat el relleu de la ciutadania, considera que ‘alguna cosa hem canviat en el llenguatge dels polítics’. Durant aquesta setmana, fins diumenge dia 10 de juliol, VilaWeb us oferirà cada dia una entrevista amb una personalitat per a analitzar on som i cap on anem, un any després del 10-J.

– Ara on som?

Passat un any, tenim un país més ric socialment i políticament. El nostre capital polític ha crescut. D’entrada, sabem que més d’un milió de persones ens vam manifestar el 10 de juliol de l’any passat amb un clam inequívoc que demanava prendre amb les nostres mans el futur del país. A més, al llarg d’aquest darrer any ha continuat el procés de consultes sobre la independència en què moltes persones d’una manera voluntària han expressat això mateix: la voluntat de decidir el futur del país i les relacions amb els pobles veïns. El resultat és que molta gent hem treballat plegats, ens coneixem més i tenim una xarxa més rica.

– No se sent decebuda per la resposta dels polítics a la manifestació al llarg d’aquest any?

Sí, això també. Mira, fa uns anys els polítics deien: ‘no podem avançar gaire perquè no sabem qui tenim al darrere’. Ara ja no ho poden dir, perquè és evident que la societat anem al seu costat o fins i tot per davant. I sembla que d’això encara no se n’acaben de fer al càrrec. És una situació una mica especial que s’ha de corregir. La societat va començar a desbordar els polítics fa un any i no s’ha arreglat. Per tant, sí, és lògic que hi hagi un sentiment de decepció i és el moment d’exigir als polítics que recuperin el lideratge del país.

– I com s’ha de fer per avançar?

El clam popular és polític, té molta força i pot servir per pressionar, però la formulació i l’estratègia de com s’organitza el país i de com s’estableixen les relacions amb els altres països veïns les han de fer els polítics. Per tant, els hem d’exigir, més que mai, que facin la seva feina.

– Malgrat tot, percebo optimisme en el seu to…

Si no fos optimista no seria la presidenta d’Òmnium Cultural. Avançarem, n’estic convençuda.

– Hem parlat de la resposta dels polítics. Com valora la resposta ciutadana al llarg d’aquest any?

La societat ha fet passos molt importants cap endavant. Mira què diuen les enquestes quan es pregunta sobre la relació amb Espanya, per exemple. Una altra prova claríssima: les consultes sobre la independència, especialment la de Barcelona. Jo diria, respecte d’això, que al llarg d’aquest any ha passat una cosa molt important, que és que s’han reconciliat el catalanisme pràctic, que és aquell que no vol ser estafat econòmicament, i el catalanisme romàntic i identitari, que vol el ple domini de la nostra cultura i la nostra llengua. És a dir, la defensa de la llengua davant dels atacs de les institucions espanyoles, d’una banda, i la reivindicació de voler administrar el fruit dels nostres esforços, de l’altra, són dues coses que han anat separades i ara caminen juntes. Ja no es diu allò de la butxaca és una cosa i el cor n’és una altra. Per sort, el catalanisme de butxaca i el del cor ja van junts.

– Aquesta enquesta del CEO de la qual parlava indica precisament que l’espoli és un dels arguments creixents de l’independentisme, però a la vegada hi ha una forta ofensiva de les institucions espanyoles intentant imposar un discurs segons el qual les comunitats autònomes són insolvents i generen dèficit…

Hem de vigilar perquè el nacionalisme espanyol és molt fort i és cert que fa cada vegada més aquest discurs mentider. I dic que hem de vigilar perquè ja sabem que una mentida dita moltes vegades amb un to de veu molt fort pot acabar semblant veritat. I ho fan de manera molt hàbil des de les institucions centralistes espanyoles. És evident que hi ha duplicitats en les administracions, però la que sobra no és l’autonòmica precisament. Què vol dir, per exemple, que l’administració espanyola mantingui el mateix nombre de funcionaris cada vegada hi ha un traspàs de competències? Això és absurd. La crisi ha demostrat que l’espoli no es pot aguantar. Quan no hi havia crisi ens podíem permetre de pagar un 10% del nostre PIB perquè ens deixessin més o menys tranquils. Ara que ja hem obert els ulls no els podem tornar a tancar.

– Hi ha qui insinua que les entitats que van impulsar la manifestació del 10-J han abandonat el moviment…

Això no és cert. I cal recordar que la funció d’Òmnium no és d’organitzar manifestacions. Només ho fa en ocasions excepcionals i el 10 de juliol passat ho era. Una de les maneres d’actuar va ser, aleshores, la manifestació, però nosaltres actuem cada dia i fem molta feina: tota mena d’activitats culturals, d’acollida d’immigrats, etc. No hem abandonat en absolut.

– Què és el que més recorda d’aquella manifestació?

La sensació de felicitat i de comunió, de compartir sentiments amb gent molt diversa: sindicats, patronal, col·legis professionals, joves, grans, homes, dones, acadèmics, tota mena de professionals. Aquesta sensació de voler avançar junts em va emocionar i em va quedar gravada. La comunió.

– I què n’ha quedat?

Un sentiment de fortalesa. La societat civil ens sentim més forts. No crec que aquesta comunió de la qual parlava s’hagi esvaït. Cada setmana hi ha alguna iniciativa o plataforma nova que vol apretar. I sí, són moltes, diverses i potser dividides, però això és normal en una època de turbulència política com la que vivim. I, malgrat tot, alguna cosa hem canviat en el llenguatge dels polítics. En aquest nostre país els polítics han estat sempre molt prudents i ara s’adonen que, en aquests moments, per ser prudents ja cal dir les coses força més clares que no abans. Potser és poc, però ja és un primer pas.