22.06.2011 - 19:12
Cada any milers de pobles d’arreu del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés força ritualitzat que s’inicia el cap de setmana anterior a la nit de la revetlla amb una trobada al peu del Canigó. A Osona hi passen diverses rutes que porten la flama de poble en poble: la de Vic, la de Manlleu, la d’Osona Sud (amb dues branques), la de la Garrotxa-Cabrerès, la del Moianès i la d’Igualada.
L’origen de la Flama del Canigó
La Flama del Canigó és el foc amb el que s’encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d’arreu del país. La flama és tot l’any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà. Cada any el 22 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d’allà repartir-lo per totes les terres catalanes.
La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d’Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer “Canigó” va tenir la iniciativa d’encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres). El costum encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s’encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, gràcies a Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà, dues entitats que promocionaren la celebració. L’any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l’estat francès i l’espanyol i va començar a estendre’s pel Principat. Des d’aleshores s’ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.
Un ritu d’unió comunitària
Perquè aquest ritu sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d’on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny.
Aquell dia tres joves excursionistes de l’entitat organitzadora de la jornada, el Cercle de Joves de Perpinyà, agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una urna que conté una flama i pugen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama. Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pugen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera.
La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals. Es calcula que amb la Flama del Canigó s’encenen unes 30.000 fogueres.
(Redacció festes.org)
