20.06.2011 - 12:10
La comissió d’Exteriors del Parlament de Catalunya ha aprovat, per unanimitat, una resolució històrica sobre Guinea Equatorial. La importància contrasta amb la nul·la visibilitat que ha tingut als grans mitjans de comunicació. Tres són els punts del document. El parlament dóna suport al començament d’un procès democràtic que superi la dictadura de Teodoro Obiang i posi fi a la repressió i la vulneració dels drets fonamentals. Manifesta la conveniència d’evitar el suport al règim ‘dictatorial i corrupte’ del general Obiang, que trasllada també al Congrés espanyol i a més institucions. I, finalment, fa una crida al govern català, l’espanyol, la Unió Europea i a organitzacions internacionals perquè duguin a terme accions polítiques en favor del restabliment de la demòcracia a Guinea.
És un document històric perquè és el primer que emet un òrgan democràtic elegit pel poble, en aquest cas, el català, una nació que va tenir una importància i, per tant, una responsabilitat fonamental en la colonització de Guinea i que, des de sempre, hi ha mantingut lligams polítics, econòmics, culturals, socials i familiars. Totes les potències colonials europees han fet processos de debat, de catarsi i d’assumpció de responsabilitats respecte a l’explotació de les colònies i les seves conseqüències. Per contra, a l’estat espanyol és un passat ocult per la voluntat política. No interessa conèixer-lo, analitzar-lo. Les claus del present són en el passat. Si se segresta la infomació sobre el passat, el present queda absolt.
El gest del parlament català honora la seva independència respecte de l’estat espanyol i l’actitud present i, potser, futura, del nostre país, respecte als guineans. És molt significatiu un distanciament tan clar de l’actual xarxa d’interessos i estranyes relacions que hi ha entre Madrid i Malabo. I serà interessant de seguir-lo en el futur. Miguel Ángel Moratinos vol el suport d’Obiang per accedir a la direcció de la FAO i Gustavo de Arístegui (PP) fa viatges constants a l’ex-colònia, per exemple. També hi ha els interessos petroliers o del Banc de Santander i més, i tothom recorda la forta polèmica que va causar, fa alguns mesos, el viatge de Bono i Duran Lleida.
De fet, va ser aleshores, al febrer, quan l’escriptor guineà Juan Tomás Avila Laurel es va declarar en vaga de fam per protestar per aquella visita oficial del parlament espanyol al dictador. Llavors es va començar a gestar la voluntat dels parlamentaris catalans de pronunciar-s’hi i denunciar aquella dictadura. La posició valenta de Juan Tomás va ser l’origen, també, d’unes quantes trobades unitàries que s’han fet a Catalunya de representants de l’oposició guineana a l’exili, i ha mobilitzat des d’aleshores, a través del seu grup de suport, moltes inciatives informatives i de denúncia. També ha suposat una injecció d’energia i d’unitat per a molts col·lectius i personalitats guineanes exiliades.
Aquella vaga de fam, que l’escriptor va decidir acabar després de traslladar-se a Catalunya, és l’origen d’una onada de mobilització i d’esperança respecte al futur de Guinea. Inclosa la resolució que acaba d’aprovar el parlament. De moment, és formalment una eina política valuosa pels opositors guineans, l’exili i tots els col·lectius a favor del canvi democràtic a Guinea. Sens dubte. A la llarga.
Avila Laurel viu aquí des del febrer. Seria desitjable un acte de justícia i solidaritat coherent, a la pràctica, amb aquesta resolució del parlament, que els nostres polítics contribuïssin a facilitar l’estada de l’escriptor al nostre país, el temps que li calgui fins que tingui prou garanties per tornar al seu. Cal tenir en compte els riscos assumits per persones que denuncien públicament, com ell va fer, la violació dels drets i la corrupció en dictadures que han demostrat, sobradament, un menyspreu constant pels drets humans.
