Jacinto Guerrero Lucas, l’agent trifàsic

La publicació fa dos mesos de suposats documents d’un espia del ministeri d’Interior espanyol poden afegir noves pistes sobre la trama de la guerra bruta contra ETA els anys 1980. Les investigacions i processos judicials sobre els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) i l’actuació antiterrorista dels governs de Felipe González, els ministres d’Interior, Corcuera i Barrionuevo, i el secretari d’estat de Seguretat, Rafael Vera, han aclarit culpes i responsabilitats, tant dels polítics com dels mercenaris policíacs i parapolicíacs que integraven els escamots dels GAL. Els suposats papers de l’agent Jacinto Guerrero Lucas (àlies ‘el Peque’ pels anarquistes o ‘el Botijero’ de l’estat espanyol, pels dirigents d’ETA) obren noves vies d’investigació sobre aquella trama, o són simplement càrregues de profunditat en la guerra PP-PSOE? El temps ho dirà, si es demostra l’autenticitat dels documents o n’apareixen més, i, sobretot, si hi ha la voluntat, tant de l’estat espanyol com del francès, d’arribar al fons d’un tema que els resulta radicalment incòmode.

Mentrestant es pot resseguir la carrera del suposat autor dels documents secrets, l’espia Jacinto Guerrero Lucas, un personatge que sempre s’ha mogut entre tenebres i intrigues, envoltat pel misteri i la sospita. La seva trajectòria podria haver estat de conseqüències tràgiques per als anarquistes, i també per als independentistes bascos. Si algun dia s’arriba a saber del cert els serveis que els agents com ell han aportat a l’estat des de sempre, potser hi trobaríem els fonaments reals de la ‘modèlica transició’.

1. Jacinto Guerrero Lucas, la diplomàcia dels GAL?

El diumenge 3 d’abril, el diari El Mundo va publicar en portada i pàgines interiors un reportatge titulat ‘Un agent d’Interior va frenar a França els processos contra el GAL’. Segons aquella informació, l’agent era Jacinto Guerrero Lucas, suposat ex-anarquista, maçó, espia i assessor de Rafael Vera al ministeri d’Interior espanyol. Basant-se en uns suposats papers de l’arxiu personal de l’agent, ‘El Mundo’ afirmava que Guerrero hauria repartit ajuts econòmics i regals a policies i magistrats francesos per tal d’aturar els processos en marxa a França veí contra els mercenaris dels GAL, i que mantenia informat el ministeri i Felipe González, personalment, sobre les seves activitats. Per donar suport a la informació, el diari publicava fragments de les suposades cartes originals.

Els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL), creats per eliminar els activistes d’ETA refugiats a Euskadi Nord i el sud de França, van assassinar vint-i-set persones entre 1983 i 1987.

‘El Mundo’ no deia, tanmateix, com havia aconseguit accedir a una part dels documents de l’arxiu de Guerrero que, segons el diari, hauria guardat una còpia de la seva correspondència personal i oficial amb la cúpula del govern i del PSOE entre 1989 i 2004. A banda la incògnita sobre l’autenticitat o la credibilitat d’aquests documents, la seva procedència i la seva oportuna aparició pública en aquests moments, la informació torna a posar damunt la taula la figura d’un peó de l’equip Barrionuevo-Vera amb un historial misteriós, una peça clau –a la llum i sobretot a l’ombra– de la col·laboració policial hispano-francesa.

Qui és Jacinto Guerrero Lucas o Ángel Guerrero Lucas, àlies ‘el Peque’?

Es fa difícil seguir amb certesa la seva trajectòria d’espia, o del que en realitat sigui. Però els mitjans de comunicació n’han publicat, de tant en tant, notícies. S’ha escrit que Jacinto Guerrero Lucas, l’espia més ben pagat de Rafael Vera, tenia, per la seva condició de maçó, excel·lents contactes entre la francmaçoneria francesa, especialment amb el ministre d’Interior Charles Pasqua (1986-1988), que també ho és, i amb Robert Pandraud, el ministre delegat de la Seguretat.

Els anys 1980-1990, el seu nom va sonar com a mediador entre el govern espanyol i ETA. El diari d’extrema dreta ‘El Alcázar’ va publicar el 1988 que els seus serveis es remuntaven a l’època del ministeri de Governació franquista. També se l’ha relacionat amb els Renseignements Généraux (RG), el servei secret francès creat pel mariscal Pétain el 1941 i directament vinculat al ministeri d’Interior. És una policia política i d’informació i desinformació, especialista en lluita antiterrorista, tràfic de drogues, joc il·legal, prostitució, etc.

No obstant això, la situació privilegiada de Guerrero Lucas al ministeri d’Interior espanyol va perillar dues vegades. És molt complex verificar avui aquestes afirmacions. Segons ‘El Mundo’, Antoni Asunción el va intentar expulsar quan va ser nomenat ministre d’Interior el 1994. I no ho va aconseguir. Després Margarita Robles, secretària d’estat d’Interior a l’època Belloch, també el va voler fer fora, però algunes fonts asseguren que no va poder per pressió del ministre Pasqua. I algunes altres, que només ho va aconseguir després de pagar sumes de diners perquè les autoritats franceses facilitessin extradicions d’etarres. Diuen, però és dificil d’assegurar, que la seva sort podria haver-se acabat quan un altre ministre d’Interior francès, Jean-Louis Debré (1995-1997), va exigir a Mayor Oreja que Guerrero fos acomiadat i deixés de treballar en la lluita antiterrorista a França.

Aleshores també es va publicar que Guerrero havia fitxat pel CESID, gràcies a les seves excel·lents relacions amb Enrique González Galindo, general de la Guardia Civil i ex-cap de la caserna d’Intxaurrondo.

Jacinto Guerrero és, per damunt de tot, el millor promotor d’ell mateix. Hi ha dues fotos d’aquells anys que l’immortalitzen amb la plana major d’Interior. És en la presentació de dos llibres, avalats per ell, que defensen la seva posició i la dels seus caps. La primera (imatge) és de l’any 1997, en la presentació de ‘GAL: punto final’, d’Eliseo Bayo. La segona, de 1999, en la presentació de ‘Interior’, de Santiago Belloch, on a més del trio Vera-Barrionuevo-Corcuera, hi ha l’ex-director de la Guardia Civil, José Antonio Saéz de Santamaría (imatge).

Com ha arribat Guerrero Lucas a jugar tantes cartes alhora? Com ha arribat tan lluny? Com va començar la seva trajectòria d’espia?

2. Dècada de 1960. El Peque i el moviment llibertari espanyol a França

L’aparició de Guerrero Lucas, àlies ‘el Peque’ (per la baixa estatura), als ambients llibertaris de Tolosa (Occitània) es va produir l’any 1961, just quan al Congrés de Llemotges la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries van acordar la creació de l’organisme secret Defensa Interior (DI) per a dur a terme accions contra Franco. La cúpula de DI era integrada per Cipriano Mera, Joan Garcia Oliver, Acracio Ruiz, Germinal Esgleas, Vicente Llansola, Juan Gimeno i Octavio Alberola, que avui és l’únic supervivent del grup.

Fill del mestre racionalista José Alberola, membre del Consell d’Aragó durant la revolució de 1936, Octavio Alberola va arribar a França el 1960 provinent de l’exili de Mèxic, en companyia de Joan Garcia Oliver, ex-ministre de Justícia a la República i ex-membre del grup d’acció Los Solidarios. L’objectiu era activar la lluita armada contra el règim. Alberola va ser el coordinador més actiu de totes les accions contra la dictadura que va dur a terme DI els anys 1960 i, posteriorment, el Grupo Primero de Mayo.

En conversa telefònica des del sud de França, sobre la fiabilitat del Peque a l’època, Alberola declara: ‘No tenim una prova definitiva de quan va començar a treballar per als serveis policíacs. A mi me’l presenten a Tolosa, l’any 1961, quan ja s’ha creat DI. Té l’aval del comitè nacional de la CNT de l’interior. Venia de la mili. És possible que els serveis franquistes el reclutessin allà i en saber que s’havia creat DI, ens l’enviessin. És possible, però no es pot demostrar. Sí que sabem, amb tot, és que el 1962 els responsables de la CNT exiliada el van presentar al cap dels Renseignements Généraux de Tolosa, el comissari Tataro, perquè li donés asil polític. Aquest comissari era l’encarregat d’informar les autoritats franceses sobre la CNT. És possible també que la seva carrera comencés a partir d’aquest contacte.’

–En quines primeres accions va participar?
–El juliol de 1962 va esclatar una bomba al balcó de l’Ajuntament de València, on Franco havia fet un discurs dies abans. Era un avís. Només tres persones n’estàvem al corrent. Ell, jo i el company italià Franco Leggio. No va haver-hi cap detenció. Per tant, jo no tenia encara motiu de sospita.
–Quan vas començar a sospitar-ne?
–el 1962, ell s’encarregava bàsicament de la relació informativa amb l’interior. Un dia li van robar una maleta plena de documentació on diu que també hi havia els seus papers d’identitat. Es decideix que quedi al marge de l’activitat. És quan coneix el comissari de Renseignements Généraux, Tataro, i reapareix la maleta, però jo mai no vaig saber ni què hi havia a dins, ni què li van tornar.
–Vas mantenir-hi relació?
–Jo hi vaig tallar tota relació. Després, el 19 d’agost, es va fer un intent d’atemptat contra Franco al Palau d’Ayete, a Sant Sebastià (País Basc). Va fallar pel retard del general a arribar a la seva residència d’estiu, tot i que les càrregues explosives es van fer esclatar. El Peque no n’estava al corrent i no hi va haver detencions. Només van ser detinguts alguns militans d’ETA, que no tenien res a veure amb l’acció.

Octavio Alberola no va tornar a tenir-ne notícies fins que el Peque va aconseguir posar-se al mig de l’operatiu per fer un atemptat contra Franco a Madrid, l’estiu de 1963, que no es va fer mai, amb tràgiques conseqüències. És l’afer de Francisco Granados i Joaquin Delgado, els dos joves llibertaris executats a la presó de Carabanchel el 17 d’agost de 1963, acusats d’uns atemptats que no havien comès. Aquí la seva intervenció va ser fatal, com explicarem més endavant.

És després d’aquests fets que Guerrero es va distanciar completament dels activistes anarquistes d’acció. ‘Quan hi va haver la caiguda de Granados i Delgado, no vam sospitar-ne’, recorda Alberola. ‘Va desaparèixer. Tres o quatre setmanes després, hi va haver una important batuda per tot França de militants llibertaris espanyols. Hi va haver vint-i-un detingut per ‘associació de malfactors’, entre els quals cal destacar els històrics Ciprino Mera i José Pascual. Es va interrogar seixanta militants i es van escorcollar els seus domicilis. El nom de Jacinto Guerrero Lucas figurava a la llista, però no el van agafar. No el vam veure més, fins que va reaparèixer, en el sector oposat a l’acció, el de Frederica Montseny i Esgleas, un sector que abans ell havia criticat molt durament per immobilista. Va canviant de posició, segons passa el temps. Més tard, via el president de la República a l’exili, Fèlix Gordon Ordás, maçó com ell, va conèixer Julio Alvarez del Vayo, considerat l’inspirador del FRAP… El Peque va apareixent sempre vinculat a tot, i mai no el detenen.’

3. ‘Granados i Delgado, un crim legal’

Trenta anys després, el 1996, en el decurs del treball d’investigació del documental ‘Granados i Delgado. Un crim legal’, l’equip que el vam realitzar vam aconseguir una cita per a entrevistar Jacinto Guerrero Lucas sobre la seva participació en aquells fets. La cita va ser en un bar de Perpinyà, un matí a primera hora. Baixet i barbamec, el Peque és un tipus de maneres afectades, poc naturals. Usa una retòrica peculiar, gesticula molt, com per corroborar la veracitat de les seves afirmacions, que solen ser contundents i molt florides d’adjectius. Abans de l’entrevista vam conversar breument i em va confiar que, per ell, molts periodistes són ‘como putas del rastrojo’ i que la seva consciència política li venia de molt lluny: ‘Mi retina de niño, a las seis de la mañana, veía por la ventana rebaños de obreros que inundaban las calles, camino del trabajo. ¿Y sabe usted cómo quedaban luego las aceras? Llenas de escupitajos. Porque en España había tuberculosis.’ Em va sorprendre l’ús d’un vocabulari i d’un estil xulesc, que mai no havia vist entre llibertaris.

Aleshores deia que treballava per al ministeri d’Interior i es definia com a ‘ambaixador de bona voluntat entre França i Espanya’. A l’entrevista, el Peque va negar rotundament la participació en l’afer Granados i Delgado, va entrar en contradicció i es va posar en evidència, per contrast, amb les declaracions d’Octavio Alberola, Robert Ariño, Luis Andres Edo i Vicente Martí.

Els fets van anar així. Defensa Interior, sota la coordinació d’Alberola, tenia en marxa un pla d’atemptat contra Franco a Madrid, el dia que anés al Palacio de Oriente a fer el lliurament oficial de cartes credencials diplomàtiques. Un bon dia es va saber que no hi hauria cerimònia. El pla no es podia dur a terme. Alberola ho va comunicar als seus companys Cipriano Mera i José Pascual, que li van dir que hi havia un altre equip que podia fer-lo quan Franco se n’anés de vacances. El coordinador era el Peque. Calia posar en contacte l’home del Peque i Granados, que era qui tenia els explosius amagats a Madrid. Es va preparar la cita, però el Peque va enviar tard el seu home i el contacte va fallar. Franco se’n va anar de vacances a Sant Sebastià. Alberola es va veure forçat a enviar Delgado per a dir-los que es retiressin, que tornessin a França, que l’atemptat ja no es podia fer de cap manera. L’home del Peque es va retirar a temps, però Granados i Delgado van ser detinguts, jutjats i executats al garrot vil, acusats falsament d’haver posat unes bombes, dos dies abans. Al documental, Sergio Hernández i Antonio Martín, després de trenta anys, reconeixien públicament l’autoria dels atemptats.

Al film, Alberola diu que el Peque va proposar un pla alternatiu. Ell ho nega. Robert Ariño s’identifica com l’home enviat pel Peque. Ell ho nega. Des d’aleshores, no han parat de créixer les sospites sobre la seva veritable responsabilitat en la caiguda dels dos nois executats. Sospites que es van fent més consistents amb la publicació de més treballs d’investigació com ‘Garrote vil para dos inocentes’, de Carlos Fonseca.

Anys després, l’octubre del 2009, en un acte de debat sobre aquells fets que Guerrero Lucas va acceptar de fer en un local de la CNT de Madrid, a condició que no hi assistís Octavio Alberola, va reconèixer davant un grup de militants llibertaris dels anys 1960 que ens havia mentit en aquella entrevista. Alberola i Ariño deien la veritat.

També va quedar clar en aquella confrontació que a l’època mentia o exagerava les seves possibilitats d’acció davant els llibertaris de Madrid, d’una banda, i els de França, d’una altra. Sobre aquells fets, ha mentit a tres bandes, en el passat i en el present. L’equip de llibertaris de Madrid que ell prometia tenir als de Tolosa no existia com a tal. A més a més, la seva proximitat a la col·locació d’uns explosius al Valle de los Caídos, l’any 1962, va comportar que fossin detinguts i empresonats joves que no hi tenien res a veure. En concret, Francisco Sánchez Ruano, conegut del Peque, va ser condemnat a vint-i-vuit anys, onze dels quals els va complir al penal de Burgos. Tant Ruano com Granados i Delgado eren innocents dels fets de què se’ls acusava.

Avui Octavio Alberola, en vista de l’evolució posterior del personatge i les seves contradiccions públiques, reflexiona: ‘És possible, com que ell ja el 1963 tenia contacte amb la policia francesa, que seguissin Ariño i a través seu trobessin Delgado, Granados i els explosius. Aleshores les policies francesa i espanyola col·laboraven molt estretament. Hi havia un intercanvi d’informació. França ens vigilava a nosaltres i l’estat espanyol, els activistes de l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète) refugiats per Franco. És possible. Jo no puc saber si ja treballava per als serveis activament, però sí que estava implicat en aquella trama. Com que la veritat és que pocs anys després col·laborava a cara descoberta amb totes dues policies, i ho reconeix públicament, que cadascú tregui les seves conclusions.’

4. Xavier Vinader i el Peque els anys 1970-1980

Els periodistes Xavier Vinader i Pere Costa Musté van entrevistar Jacinto Guerrero Lucas a la revista ‘Interviú’ el febrer de 1979. L’article, titulat ‘Habla el cerebro del activismo anarquista: cuando intentamos cargarnos a Franco’, es va publicar al número 144. ‘Es va presentar a la redacció. Venia de França. Era un desconegut. Em va semblar que tenia moltes ganes de fer-se autopropaganda. Era molt egocèntric. Només declinava la primera persona del singular, cosa una mica contradictòria en un anarquista’, recorda avui Vinader.

Un incís. Resulta curiós llegir que davant de Vinader va definir el naixement de la seva consciència política, l’any 1979, amb unes paraules gairebé idèntiques a les que em va dir a mi, a Perpinyà, disset anys més tard, amb una notable fixació per les escopinades a les voreres del Madrid de postguerra.

–Era normal aleshores que algú es presentés en un mitjà de comunicació i s’atribuís accions tan fortes com atemptats contra Franco?, pregunto a Vinader.
–No. Però ja havia sortit el llibre d’Eliseo Bayo ‘Los atentados contra Franco’, on ell no surt esmentat. Tenia un punt d’aventurer i d’oportunista. Volia promocionar-se. 
–Ho deia?
–És un gran relacions públiques i en un moment donat ens va deixar clar que volia saber qui tallava el bacallà, políticament. S’interessava molt pel PSOE. Era una mica estrany, també, que un anarquista amb aquest passat volgués acostar-se als socialistes. Però sobre això hi he reflexionat després, en perspectiva.
–A l’entrevista s’atribueix accions en què no va participar. Això se sap ara, abans no.
–Exacte. Aleshores, el 1979, no hi havia gaires fonts on poder contrastar aquestes informacions. Ho vam deixar en boca seva. Tampoc ningú no ho va desmentir.
–Ets un especialista en la investigació de trames policials i grups d’extrema dreta. Vas denunciar a ‘Interviú’ el precedent dels GAL a Euskadi, per exemple, cosa que et va valdre un procés, l’exili i la presó. Quan et torna a aparèixer el nom de Guerrero Lucas?
–A París, al final dels anys 1980, vaig contactar amb un inspector de Renseignements Généraux anomenat Jean-Marc Dufourg, implicat en un cas de segrest i assassinat del pastor Doucé. Dufourg havia estat a la Section Manipulation dels RG. Ell em va parlar de Guerrero Lucas com a implicat en la guerra bruta contra ETA, els anys 1980. Després ho va publicar en un llibre.
–Vas poder contrastar aquella informació?
–Sí, vaig parlar amb més inspectors de RG, entre els quals Roger Duran, que havia estat cap de la secció d’Investigacions de RG a Tolosa, i que confirmava que era un confident.
–Vas poder esbrinar si ja era des del principi un infiltrat policíac franquista entre els anarquistes exiliats?
–Jo volia fer un llibre titulat ‘Tolouse, capital rouge et noir’, que mai no vaig acabar. Aleshores vaig seguir el fil de la seva vida. És complicat perquè ell ha llançat moltes cortines de fum. Explica històries per emmascarar la veritat. No et pots refiar mai de què diu. Has de verificar-ho no per tres bandes, sinó per tretze. Vaig contactar amb gent de les Joventuts Llibertàries de Madrid dels anys 1960, i ja aleshores tenien força sospites que col·laborava amb la policia espanyola. És posible que el pare fos policia, o funcionari de governació…
–Per què es va presentar a Tolosa el 1961?
–No és clar. Aquí hi ha una nebulosa. Va arribar a Tolosa amb dos companys més, en representació del comitè nacional de la CNT de l’interior. Els altres dos van tornar per passos clandestins del Pirineu, però Guerrero, aleshores ‘Hidalgo’, va endarrerir la tornada. Al cap de pocs dies es va rebre la notícia de la detenció a Madrid dels assistents a la reunió de Tolosa i algú va filtrar que la policia, als interrogatoris, havia mostrat un gran interès per saber on era Guerrero, que va decidir quedar-se a Tolosa. Anys més tard un militant anarquista que va viure de prop les detencions de Madrid va reconèixer que tot allò va ser molt sospitós. Era com si els haguessin esperat. Amb el que s’ha sabut després del personatge, sembla més que evident que es va tractar d’una operació policíaca per a reforçar la seva implantació als cercles de l’exili.
–Després va ser reclutat per la policia francesa?
–Sí. Això ho sé segur. M’ho va explicar el policia francès que el va detenir i el va reclutar. A més, era maçó. El va convertir en informador.
–Va ser el 1962, quan va perdre una maleta amb documents?
–Més o menys, no ho recordo amb exactitud… El comissari de RG, Tataro, els cita i els torna els documents, al·lega que l’ha trobada un pagès al mig del camp. Però en realitat va ser una operació muntada pels RG.
–La conclusió podria ser que era un infiltrat franquista des del principi i que a França va entrar en relació amb els RG i comença a treballar per als dos serveis?
–Exactament.
–Com va connectar amb Rafael Vera i la cúpula d’Interior?
–Segons les meves notes, va ser el 1984. L’hi van presentar Gabriel Urralburu, president del govern de Navarra. Guerrero representava una firma de construcció francesa que pretenia l’adjudicació de les obres d’una planta de residus i potabilització d’aigua. Va deixar anar que tenia molt bones relacions al ministeri d’Interior francès. Urralburu li va presentar Luis Roldán, aleshores delegat del govern a Navarra. Aquest va veure la possibilitat de desblocar les relacions entre la Guardia Civil i la PAF (Police de l’Air et des Frontières). Era molt recent l’incident dels quatre policies espanyols detinguts en territori francès intentant segrestar l’activista d’ETA Larretxea. Roldán va parlar amb Vera, però va ser una trucada de Julio Feo, secretari de Felipe González, la que va possibilitar l’entrada de Guerrero al ‘staff’ secret d’Interior. Tot es va consolidar en un dinar a Irun al qual van assistir Guerrero, Vera, el governador de Guipúscoa Julen Elorriaga, el coronel de la Guardia Civil Enrique Rodríguez Galindo i el comissari Joel Cathalà, de la PAF.
–Quina era, si es pot concretar, la funció de Guerrero?
–S’encarregava de la cooperació amb la policia francesa, va intervenir en el diàleg amb els dirigents d’ETA a Santo Domingo, es va reunir amb els advocats d’ETA al sud de França i secundava en tot el que calia les operacions parapolicials dels GAL. Tocava totes les tecles. Els etarres, en els seus documents interns, l’anomenaven el ‘Botijero’ de l’estat espanyol.
–Quines són les últimes notícies que te n’han arribat?
–En temps de Montserrat Tura com a consellera d’Interior es va dirigir als Mossos d’Esquadra per a oferir informació, però el van rebutjar.

5. L’ex-inspector francès Jean-Marc Dufourg, Guerrero i els GAL

Arran de la publicació ara a ‘El Mundo’ d’aquests suposats documents de l’arxiu secret de Guerrero on, si són certs, sembla que va teixir entre policies i magistrats francesos una xarxa de col·laboradors favorables als GAL, és interessant de recordar les acusacions que, en aquest sentit, va fer públiques un policia francès, al principi dels anys 1990.

L’inspector de policia Jean-Marc Dufourg va treballar durant nou anys, a la dècada de 1980, a la Section Manipulation dels Renseignements Généraux. La seva feina consistia a investigar, reclutar i manipular confidents en els ambients extremistes i independentistes de tota mena. Dufourg va ser empresonat acusat en un fosc cas de segrest i assassinat del pastor homosexual Doucé. Aleshores va circular el rumor que Dufourg havia estat un cap de turc.

A la presó va escriure un llibre dels seus records professionals a la brigada: ‘Section Manipulation. De l’antiterrorisme a l’affaire Doucé‘ (Michel Lafon, 1991). El seu advocat, que no podia ser sinó Jacques Vergès, afirma al pròleg: ‘És la primera vegada que un policia de Renseignements Généraux parla del que ha vist i mostra que els lligams del ‘establishment’ polític amb els baixos fons són tan forts com els que té amb la delinqüència dels negocis.’

De totes les missions que va tenir en aquells anys, Dufourg qualifica l’afer dels GAL com la més tortuosa. Un dia se’ls va presentar un senyor al despatx, recomanat pels seus superiors. Era Jacinto Guerrero Lucas. A l’inspector, d’entrada, el personatge li va causar mala impressió. ‘Es va presentar com a molt pròxim al ministre d’Interior espanyol. Parlava de dos comissaris amb els quals estava en estreta col·laboració: Ballesteros i Fuce. Després va dir a Ferrand (el seu superior) . Sóc jo qui està al càrrec del problema que vostè sap.’

Un dels seus companys de la brigada el va reconèixer com un dels seus antics confidents infiltrats en els ambients anarquistes espanyols i del GRAPO.

Durant gairebé un any l’estrany personatge compareixia davant el superior de Dufourg, acompanyat d’un alt funcionari espanyol, un tal Pedro. ‘A cada visita, se n’anaven amb dossiers… Contenien fotografies, noms i adreces de militants d’ETA.’ ‘Aquestes informacions, Guerrero Lucas les donava al govern espanyol, el qual les transmetia als assassins del GAL’, conclou.

L’al·ludit Guerrero Lucas, en carta al diari ‘Deia’ (26 d’abril de 1991), negava el relat de l’ex-inspector i afirmava: ‘ETA, GRAPO y GAL son perros de similares collares y los desprecio por igual.’ I anunciava, amb el seu estil inconfusible, que recorreria als tribunals. ‘Voy a hacer morder el polvo a este policía corrupto, mitómano y pretencioso, intrigante fracasado; a esta ‘máquina de guerra’, como así se autocalifica, que más entiendo llamada a algún tratamiento psiquiátrico que a ningún cuidado mecánico.’

Els tribunals li van atorgar el dret, aclareix Octavio Alberola, de desmentir públicament els fets relatats al llibre, però no obligaven l’autor ni la premsa a modificar el que havien publicat.

Le Monde, el 9 de juliol de 1991, va publicar una petita nota:

‘Publication Judiciaire. Par ordonnance de référé du 24 mai 1991, Angel Guerrero Lucas a été autorisé à faire état auprès du public des protestations qu’il a élevées à la suite de la mise en cause dont il est l’objet et des atteintes intolérables dont il est victime dans l’ouvrage de Jean Marc Dufourg intitulé ‘Section Manipulation’.’

No obstant això, la informació aportada per Dufuorg es va continuar publicant. El 21 de setembre de 1995 el periodista Roland-Pierre Paringaux publicava a ‘Le Monde’ un extens article titulat ‘La police française est accusée d’avoir collaboré avec les GAL’ (imatge). ‘Les révélations espagnoles sur les commandos anti-ETA éclairent le rôle de 
plusieurs policiers français soupçonnés de corruption. Au-delà de ces cas individuels, l’ensemble de la coopération antiterroriste entre la France et l’Espagne est mise 
en question.’

‘Plusieurs policiers, dont l’ancien responsable de la police de l’air et des frontières des Pyrénées-Atlantiques, ont été accusés par leurs collègues espagnols d’avoir fourni à partir de 1982, moyennant finances, photos et adresses de militants de l’ETA à des hommes des GAL. Ils auraient également aidé à recruter des hommes de main. Au-delà de ces dérives individuelles, est mise en cause la politique franco-espagnole de lutte contre le terrorisme. A partir de 1983, la coopération entre les services des deux pays ne cessera d’être renforcée’, escrivia Paringaux a l’entradeta.

El periodista, que en un requadre reproduïa l’acusació que Dufourg havia fet sobre Guerrero al llibre, afirmava:
‘Pendant les années 80, un certain Ángel Guerrero Lucas, que l’on dit proche, dans les milieux policiers, des Renseignements Généraux français, a été l’homme clè de la 
collaboration policière et judiciaire entre Paris et Madrid dans les affaires concernant l’ETA. Directement mis en cause en 1991 par l’ancien inspecteur des 
Renseignements Généraux Jean-Marc Dufourg, il avait saisi la justicie et dénoncé ces ‘affabulations’. Me. Jacques Vergès, avocat de M. Dufourg, avait alors exhibé 
une photo montrant le plaignant en compagnie des policiers des RG français.’

Sembla que l’al·ludit va pressionar ‘Le Monde’ perquè rectifiqués la informació o publiqués una carta amb la seva versió, però el prestigiós diari s’hi va negar.

Actuarà ara Guerrero Lucas contra ‘El Mundo’ per haver publicat uns suposats papers seus, que confirmen la feina que feia aquells anys? Els papers publicats són autèntics o es tracta d’un muntatge? A què juga ara el Peque? El govern francès investigarà els casos de suborn de policies i magistrats? Hi haurà alguna investigació judicial contra ell, a França o a l’estat espanyol? Mai no ha tingut un judici per la seva feina a Interior. El seu nom mai no ha sortit implicat en els judicis dels GAL. Mai ningú no l’ha acusat judicialment. És com si Guerrero no existís. Per què? Qui són els seus encobridors? Preguntes sense resposta. Forma part de l’aura que envolta el Peque des dels anys 1960.