10.06.2011 - 06:00
Ernesto Ventós és perfumista, lligat a l’empresa Lucta, especialitzada en aromes, fragàncies i additius d’alimentació animal. El fet de sordejar li ha potenciat granment els altres sentits, sobretot l’olfacte, el més atrofiat de tots els que tenim. L’any 1978 va col·laborar en l’exposició ‘Suggestions olfactives’ de la Fundació Miró de Barcelona. Aquella experiència li va fer venir ganes de lligar una col·lecció d’art basada en les impressions olfactives que les peces li recordaven.
Avui, trenta-tres anys després, Ventós té una col·lecció de centenars de peces (no en vol revelar el nombre total), aplegades pel record olfactiu que, a ell, li susciten –a ell o a l’artista. La col·lecció d’art d’Ernesto Ventós és, doncs, una col·lecció insòlita. I ara l’Arts Santa Mònica ha capgirat el procés i presenta vuitanta-vuit peces de la col·lecció, classificades segons la paleta del perfumista: en vint-i-vuit famílies aromàtiques i, dins de cada família, en unes quantes notes olfactives. A cada apartat hi ha dues peces, o tres o quatre, d’artistes ben diferents, que sostenen un diàleg particular, perquè difícilment s’haurien posat mai de costat. La idea, arriscada, original, lliga el món de l’art amb el món de la ciència, i d’aquí ve que es tituli ‘Olor Color. Química, art i pedagogia‘.
Uns exemples: de la família cítrica, amb notes olfactives de llimona, taronja, mandarina, llima, aranja i bergamota, hi ha obra de Rabian Marcaccio, Pablo Palazuelo i Antoni Tàpies. De la família fumada cresílica, amb notes de fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làudan i estírax, hi ha obra de Miquel Barceló, Pedro G. Romero i Soledad Sevilla. De la família química, amb notes de medicament, apotecari, laboratori químic i farmacèutic, indústria química, hi ha obra de Frederic Amat, Pep Duran i Claus Goedicke.
Ernesto Ventós col·lecciona sobretot obra d’artistes contemporanis, arrisca en noms encara no cotitzats, i admet tot de formats (pintura, escultura, fotografia, vídeo, instal·lació…). A més, totes les obres que col·lecciona van acompanyades d’un text de l’artista sobre l’experiència olfactiva o sobre l’olor relacionada amb la peça, que és una altra aportació valuosa a l’experiment. I en alguns moments del recorregut l’espectador troba uns flascons amb l’olor que fan un grup d’obres, segons el col·leccionista.
La primera peça que va adquirir va ser un Ràfols-Casamada titulat ‘Lavanda’. En aquell primer estadi de la col·lecció, Ventós demanava als artistes que interpretessin plàsticament el món de les olors, que s’esforcessin a expressar sensacions olfactives. Per això Ràfols-Casamada escriu: ‘És un intent d’expressar visualment una sensació olfactiva.’ Més endavant, quan Ventós es va sentir segur, va fer un pas més i es va triar les obres per l’experiència olfactiva que li desvetllaven. Ventós no adquireix mai una obra que no li recordi cap moment olfactiu.
El començament de l’exposició és impactant: una escultura gairebé de mida natural que representa el col·leccionista olorant de genolls la ‘Merda d’artista’ de Piero Manzoni. Després es veu el piano del perfumista, un moble imprescindible perquè el perfumista creï les aromes i fragàncies. I tot seguit, una obra d’encàrrec de Joan Brossa, ‘El perfum és el confeti de l’olfacte’, en què converteix un nas de cartró en una copa, plena de confeti.
