09.06.2011 - 06:00
L’escriptor japonès Haruki Murakami (Kioto, 1949), autor de llibres tan llegits com ‘Tòquio Blues’ o la trilogia ‘1Q84’ (a l’octubre en sortirà en català el tercer volum) i també ‘De què parlo quan parlo de córrer’ (tots publicats per Empúries), ha vingut a Barcelona a recollir el Premi Internacional Catalunya, que li serà lliurat avui al vespre. Murakami va participar ahir en una conferència de premsa, en què va parlar de la seva manera d’escriure, de la seva darrera novel·la, del paper dels escriptors en la tragèdia nuclear del Japó, de la relació Orient-Occident.
—Quin coneixement hi ha al Japó de la literatura catalana?
—S’han traduït al japonès cinc autors o sis de narrativa breu. Els he llegits, m’han agradat molt i em plauria de llegir-ne més. Són històries estranyíssimes, que tenen un gust especial. Si me’n voleu recomanar més, hi estic ben disposat.
—Què us en sembla, que us hagin atorgat el Premi Internacional Catalunya –que no és un premi literari?
—Sóc un autor que escriu històries i, quan són bones, aconsegueixo lectors, no tan solament al Japó, sinó a tot el món. I la raó per què escric és que em deleix escriure bones històries, bones narracions. És clar que tinc les meves pròpies idees polítiques i una sèrie de valors, però essencialment sóc escriptor i per això m’han donat el premi. En tota la meva carrera, ja he rebut alguns altres premis, com el Kafka de Praga, però no escric per rebre premis, sinó per als lectors. Ara, els premis m’honoren i és una recompensa a aquesta feina duríssima. Tanmateix, pensar que l’any passat va rebre aquest mateix premi en Jimmy Carter em sembla increïble. Trobo que em faig gran (diu mirant la llista de premiats), perquè la majoria són molt vells! Em fa sentir gran aquest premi.
—Com es fa per seduir el món intel·lectual i ser capaç de vendre tants llibres?
—Xalo molt escrivint històries, i m’és fàcil. Quan tenia vint anys era propietari d’un club de jazz. Allò sí que costava, de tirar endavant, era molt dur en comparació amb l’escriure, que m’és facilíssim, no em costa gens. Per això escric pel plaer d’escriure, és una recompensa que em concedeixo. I si, a més, això que escric es converteix en un best-seller, doncs ho considero un fet de bona fortuna, de bona sort. Penseu que fins als vint-i-nou anys no havia escrit res. I he aconseguit ser escriptor durant trenta anys, que tampoc no m’ha estat tan fàcil. De fet, per mi, és com un miracle tenir lectors catalans.
—En el vostre darrer llibre, ‘1Q84’, hi ha algunes escenes molt violentes. Hi patiu, escrivint-les? Les viviu amb simpatia o a distància?
—Jo de natural sóc amable, tendre, suau, sense tendències a l’amargor. Però com a novel·lista puc explicar escenes brutals. M’hi trobo incòmode, però sé que he d’escriure-les. Molts traductors es queixen que hagi escrit tantes escenes brutals en aquest darrer llibre. De fet, em fa por escriure aquestes coses, però sento profundament que ho he de fer.
—Parleu-nos de la relació Orient-Occident avui.
—Mira, jo vaig néixer i créixer al Japó, parlo japonès i menjo a la japonesa, però també m’agrada el jazz i la literatura occidental. Què és Orient i què és Occident? Jo visc en un món en què les coses són barrejades. I podria dir això mateix de les meves obres. No pots desxifrar què és oriental i què és occidental.
—Quin paper hi poden tenir, els escriptors, en la tragèdia recent del Japó?
—Al Japó, ja ens hem habituat a sofrir desastres, però aquest últim ens va trasbalsar. No sabem què passarà i ens demanem cap on hem de tirar, quin camí hem de seguir. Anem desorientats, perduts. Però em penso que ens en refarem. I els escriptors trobarem un nou camí, escriurem novel·les que encoratgin la gent, el poble japonès. No sé encara com s’ha de fer, però sé que és la meva tasca.
—Ja us hi heu posat?
—Encara no he trobat el tema, però ho provo. Quan vaig acabar aquest últim llibre, ‘1Q84’, em vaig sentir exhaust, buit. I encara ara m’hi sento per dins. Però espero que aquestes històries arribin. Potser hauré d’esperar encara un anyet més.
—Què preteníeu, amb ‘1Q84’? Un homenatge a la novel·la de George Orwell?
—És que ‘1984’ és una icona de la literatura universal i volia escriure alguna cosa a partir d’aquest llibre. A més, Orwell el va escriure el 1949, que és l’any que vaig néixer jo. De primer vaig pensar de titular-lo ‘1985’, però ja hi havia una obra d’Anthony Burgess amb aquest títol. Per això em vaig inclinar per ‘1Q84’. Ara, Orwell va escriure una novel·la futurista, en canvi el meu projecte era de passat. Però no és una novel·la de ciència-ficció, perquè la fita era explicar el món que hauria pogut ser i no va ser. Em va costar tres anys escriure-la. De fet, vaig viure tres anys en aquest món. Un dia em vaig despertar a les quatre de la matinada i vaig treballar quatre o cinc hores seguides. I vaig entrar en aquest món diferent. Va ser molt excitant i m’encantaria que els lectors poguessin experimentar també aquesta excitació.
—Com escriviu?
—Quan escric veig imatges i sento veus; el cap em dóna instruccions i em limito a seguir-les. Únicament escric les visions que tinc i les veus que sento. En aquest sentit, sóc un escriptor per naturalesa. I em penso que els lectors es posen de part meva, i això em fa molt content.
—La vostra literatura és ben rebuda per la crítica literària japonesa? És una literatura plena de referents populars, de la cultura pop…
—No sóc gaire popular entre els crítics japonesos. I crec que és perquè sóc diferent dels altres escriptors japonesos; per això no els agrado gaire. Però els lectors sempre m’han fet costat. Potser perquè, a mi, m’agrada tot: Stephen King i Dostoievski i la sèrie dels Soprano. Sóc una esponja, ho absorbeixo tot. M’interessa tot, des de la música de Radiohead a les simfonies de música clàssica.
