22.03.2011 - 06:00
Una vegada més, una nefasta gestió de molts anys precedents per governs i organismes mundials, sembla abocar-nos a una inevitable acció militar. Acostumats a la cultura de la violència, ens pensem que la via militar és l’única possible. Però sempre hi ha opcions diplomàtiques i negociadores o estratègies polítiques i econòmiques per a fer entrar en ‘raó’ el més insensat.
És evident que el magnífic guió dels fets de Tunísia i d’Egipte (revoltes ciutadanes executades cívicament i no violentament, amb un ample suport social i comptant amb l’abstenció de l’exèrcit) no s’ha repetit a Líbia, on el país sembla trencat (no tan solament en clau de poder contra població, sinó també en clau de guerra civil) i l’estament militar, fracturat.
Però les intervencions militars no són ni fàcils, ni previsibles, ni de resultats impecables. Més aviat a l’inrevés. Tot i que pugui ser-ne crític, m’agradaria que l’atac s’acabés ràpidament, que el vessament de sang fos mínim i que el país avancés cap a un nou marc de reconciliació, via diàleg i una cerca de consens imprescindible en un país més plural que no sembla. Però em temo que no serà pas tan fàcil.
D’una altra banda, com sol passar en les guerres ‘humanitàries’, cal advertir d’un parell de paradoxes, si volem evitar confusions.
El canvi de tornes
Aquells qui durant anys han negociat, comerciat, validat, aplaudit, tolerat i acompanyat un personatge patètic i sinistre com Gaddafi al capdavant d’un règim autoritari i castrador de la vitalitat social líbia, ara, de cop, ens parlen de grans i nobles valors.
Alhora, els qui fa anys que es preocupen pels drets humans seriosament, i que durant anys han rebut improperis (‘innocents’ i ‘càndids’ serien els més lleugers) dels executors (i aprenents) de la ‘realpolitik’, ara són acusats d’insensibles.
2. Les parelles de ball
El ‘binarisme’ sol entrar en escena i, a més de moltes i barroeres simplificacions, el debat acaba semblant una baralla entre els del ‘sí’ i els del ‘no’. Quedi clar: en el meu cas, que milito en una prudent i no tancada crítica a l’atac militar, em sento molt més identificat amb aquelles persones activament –i coherentment– compromeses amb la dignitat humana –però que troben necessària la intervenció militar–, que no pas amb les que la repudien però, fins que els caçabombarders aliats no han aparegut en escena, no havien tingut temps de preocupar-se ni un segon de la sort de líbies i libis.
