21.03.2011 - 06:00
‘Poesia: una visió personal’, és el poema que ha escrit Marta Pessarrodona per commemorar avui el Dia Mundial de la Poesia, un poema que parla dels seus referents poètics i de la importància de la poesia en la seva vida, que considera el cim de la literatura. Però aquests dies serà objecte d’algunes distincions: el 26 de març, a Sant Cugat, ciutat on resideix, s’inaugurarà la nova Biblioteca Mirasol – Marta Pessarrodona, i el 2 d’abril recollirà el Premi Nacional de Cultura – Literatura.
Satisfeta de tantes distincions, diu fent broma que potser farà veure que té alguna nafra, perquè ‘si em veuen una mica tronada no m’envejaran tant’.
—Creieu que desperteu enveja?
—És fàcil d’imaginar.
—I dieu que aquestes distincions són una coincidència?
—És del tot casual que vinguin alhora: el poema del Dia Mundial de la Poesia, me’l van encarregar a l’octubre de l’any passat i al novembre ja l’havia lliurat a la Institució de les Lletres Catalanes. No té res a veure amb el Premi Nacional de Cultura. I la biblioteca amb el meu nom s’inaugura ara perquè l’ha d’inaugurar la batllessa actual, abans de les eleccions, però fa tres anys que m’ho van proposar. També és casualitat que l’any passat sortissin tres llibres meus: l’assaig ‘França: gener 1939. La cultura catalana exiliada’ (Ara Llibres), havia de sortir la tardor del 2009 i per qüestions de l’editorial va sortir el 2010; el llibre de poemes ‘Animals i plantes’ (Meteora) havia de sortir per Nadal del 2009 i al final va sortir el gener del 2010; i ‘L’exili violeta’, que era un encàrrec de l’associació ‘Dones per la Llibertat i la Democràcia’ tenia una subvenció que obligava a publicar-lo el 2010, si no, es perdien els diners.
—Quan us van proposar d’escriure un poema per a commemorar el Dia Mundial de la Poesia, per què vau escriure’l sobre la poesia?
—Escriure un poema sobre la poesia era l’encàrrec que em van fer. De primer, els vaig dir que ja en tenia publicat un a ‘Animals i plantes’, ‘Poesia catalana (personal i contemporània)’, on parlo de la poesia catalana de la Renaixença fins ara i on apareixen sense el nom Verdaguer, Caterina Albert, Riba, Carner…, el meu cànon personal, diríem. I en el mateix llibre també en tenia una altra en la mateixa línia, ‘L’estat de la poesia’. Però em van dir que havia de ser un poema inèdit. Doncs m’hi vaig posar pensant que, si no sortia, ja l’encarregarien a algú altre.
—’Poesia: una visió personal’ continua la línia de ‘Poesia catalana (personal i contemporània)’ i de ‘L’estat de la poesia’?
—Sí, però en aquest cas he pensat més en els de fora. L’he escrit en vers hebreu, el dels salms, el que feia servir Costa i Llobera. I també hi apareixen molts poetes més, també sense dir-ne el nom: Elliot, Auden, Carner…
—I què cercàveu?
—La meva intenció és que fos meu, que concordés amb l’estètica que segueixo, d’explicar-me jo. Allò que em fa més plaer és que em surti la poesia que vull escriure. Perquè la poesia, com dic al poema, és el cim de la literatura. Jo m’he arribat a aixecar del llit a buscar un llibre de poemes, perquè no recordava una part d’un poema. La poesia té aquesta força. Potser com que és tan condensada, s’hi pot explicat tot, però s’ha de dir d’una manera diferent. Per mi, la poesia és el gènere dels més lectors.
—Però n’hi ha, de lectors, que la troben massa difícil i hi passen de llarg.
—Els nens a l’escola n’aprenen de seguida, de poemes. En poesia la millor cosa és desaparèixer: quanta gent canta ‘El Virolai’ i no sap que el va escriure en Verdaguer? També s’explica que Machado va anar a un ‘tablao flamenco’ i una cantaora va cantar un poema seu. Ell al final la va anar a felicitar i li va demanar de qui era aquell poema. I ella: ‘De naide señor, de naide’. Machado ho va considerar el màxim triomf de la seva poesia. És així com la literatura passa a ser patrimoni.
—Hi creieu en propostes com el Dia Mundial de la Poesia?
—Jo crec que tot allò que vagi a favor de la poesia és bo. Sempre és millor que la indiferència. Però el poema que he escrit va més enllà d’aquest Dia Mundial de la Poesia, perquè formarà part del meu pròxim llibre, que es dirà ‘Variacions’, que de fet són variacions bíbliques; d’aquí vénen els versos hebreus. Faig una lectura i relectura de la Bíblia per parlar de les coses de què vull parlar.
—Quan sortirà ‘Variacions’?
—No ho sé, encara no l’he acabat. Mira, em va passar una cosa que no m’havia passat mai: després del llibre de poemes ‘L’amor a Barcelona’ me’n vaig posar a escriure un de nou. Normalment hi estic de quatre anys a sis. Però un bon dia em vaig adonar que no escrivia un llibre sinó dos de diferents. Així que vaig acabar ‘Animals i plantes’ i ara escric l’altre, ‘Variacions’.
—Com ho sabeu, que heu acabat un llibre de poemes?
—És bastant instintiu. Hi ha un moment que ho veig, que el llibre s’ha acabat.
—Sou una dona de lletres. Heu practicat gairebé tots els gèneres literaris: poesia, assaig, biografia…
—No he escrit mai cap novel·la ni tampoc he escrit mai un dietari. Ni n’escriuré mai cap, perquè en la meva poesia ho explico tot de mi.
—El Premi Nacional de Cultura en literatura us l’han donat pels tres llibres que vau publicar l’any passat, que eren d’assaig i poesia. Quin efecte us va fer el premi?
—A mi, no em fan patir aquestes coses. Jo no em presento a premis. Quan era joveníssima, sí, perquè començava. Entenc que els premis han de servir per fer descobrir nous autors.
—Però els premis de prestigi es donen a obra publicada, com en aquest cas.
—Sí, estic contenta i una mica desitjosa de tornar a la realitat: a mi, m’agrada el fer de cada dia. Però que consti que em fa goig el premi. I molt, eh!
