15.03.2011 - 06:00
Al calendari de jornades mundials, n’hi ha moltes de basades en grans dates i fets històrics, però també de sorgides de l’esperit creatiu o imaginatiu d’algun individu o grup. Forma part d’aquest últim conjunt, sens dubte, la diada d’ahir, 14 de març. En format anglo-saxó, el 3-14 va semblar a Larry Shaw molt adequat per a celebrar un nombre irracional que desperta admiració i curiositat: el nombre pi, els tres primers dígits del qual són justament 3,14. Shaw, físic del museu Exploratorium de San Francisco (Califòrnia, EUA), va instaurar fa vint-i-dos anys el Dia de Pi, que, com més anys passen, més seguit és a tot el món. En aquest procés, la xarxa hi ha tingut un bon paper eixamplant la recerca fora de les universitats i laboratoris. Milers de matemàtics són responsables de les més variades pàgines sobre pi: divulgatives i educatives, lúdiques, participatives…
Els pifilòlegs, nom que reben els més apassionats pel nombre pi, tenen moltes maneres de festivar la diada (que el Congrés dels EUA va oficialitzar el març de 2009): posant-se samarretes commemoratives (com aquesta i aquesta), fent servir durant tot lo dia el famós 3,14159 com a principal unitat de mesura (distàncies, anys, pes…), escoltant música pi (com aquesta adaptació sonora del nombre o aquest rap), menjant ‘pi pies‘ (pastissos pi, en anglès), col·laborant en murals matemàtics, mirant el film π i aquests vídeos… o casant-se, per exemple, el 3-14 a la 1.59.26, perquè l’amor no tingui fi.
També poden competir per veure qui és capaç de memoritzar-ne més dígits (amb eines i trucs), tot i que és difícil de superar el rècord Guinness del jove xinès Lu Chao, que durant vint-i-quatre hores va recitar-ne de memòria 67.890 dígits, el 2006.
Gràcies al perfeccionament dels algoritmes de càlcul i al desenvolupament de la supercomputació electrònica, la cua de decimals de pi s’ha allargat d’una manera exponencial, fins als 2.576.980.377.524 (ací en teniu un milió, i en aquest pòster n’hi ha 350.390).
Malgrat que hi ha partidaris de traslladar la festa de pi al 22 de juliol (22/07), per commemorar la fracció de pi, i n’hi ha de passar-la al 26 de juny, dia de tau, el cas és que els partidaris del 14 de març tenen un argument suplementari de molt de pes: el 14 de març de 1879 va néixer Albert Einstein.
El nombre pi en la història
El nombre pi ha estat una obsessió, des de la primera aproximació, apareguda fa quatre mil anys en una tauleta babilònica, per a científics de tots els continents i cultures amb consciència matemàtica. Durant segles el nombre π ha fascinat els matemàtics i els científics de les cultures més diferents, i per una raó ben simple: π no és pas un nombre exacte, sinó que presenta una seqüència indefinida de decimals. És, per tant, un nombre que no s’acaba mai. Els antics egipcis ja sabien que la relació entre el diàmetre i la longitud d’una circumferència no es podia saber amb exactitud, i la van cenyir a 3,16. El 1650 aC, un papir egipci trobat per l’arqueòleg escocès Henry Rhind donava a pi un valor de 3,160. També en trobem aproximacions a la Xina (1250 aC), a la Bíblia (550 aC), a l’Índia (640 dC) i a l’Orient Mitjà (800 dC).
El matemàtic Arquimedes de Siracusa es va acostar una mica més al nombre real, i va arribar a la conclusió que π equivalia a 3,1428, si bé Ptolomeu li va atribuir un valor equivalent a 3,14166. Però, dels pobles antics, els que en van fer el càlcul més precís van ésser els xinesos i els àrabs, per als quals π era igual a 3,1416. Ara, l’obsessió per aquest nombre infinit va reprendre amb força a partir del segle XVII, quan els científics pugnaven per trobar-hi com més decimals, millor. Científics i filòsofs eminents com Isaac Newton, Gottfried Wilhelm von Leibniz i Johann Heinrich Lambert es van afegir a aquesta curiosa cursa. Ludolph von Ceulen, que el 1609 va obtenir la xifra de trenta-quatre decimals del nombre pi, fins i tot se’ls va fer gravar a la tomba.
