‘La tragèdia del Japó és el final de l’energia nuclear al món’

‘Aquesta vegada el món ha après la lliçó’, diu Marcel Coderch, doctor en enginyeria elèctrica per l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) i un dels principals experts en energia del nostre país, referint-se a la  crisi nuclear japonesa. En aquesta entrevista, Coderch examina la situació a fons, que qualifica de ‘molt greu i extraordinària’, exposa els perills del gas radioactiu que s’allibera, relacionats amb el càncer, i les particularitats tècniques dels reactors, que compara amb els de les centrals del nostre país: ‘Els de Cofrents són idèntics i els d’Ascó i de Vandellòs una mica més moderns… Aquí no hi ha tsunamis, però, si es queden sense llum, la situació és la mateixa que a Fukushima’.

Diu que no vol ser alarmista i que considera poc probable un desastre com el de Txornòbil, però explica que refrigerar reactors nuclears amb aigua salada no és feina fàcil i que, si l’operació no reïx, el material radioactiu acabarà sortint a l’exterior, amb un resultat devastador. Propugna un futur sense nuclears i un debat energètic mundial. I rebla: ‘els reactors són tan cars i els perills s’han demostrat tan grans que ara ningú no s’atrevirà a invertir en grans estructures nuclears, ni bancs ni empreses.’

El principal perill ara a Fukushima és que hi hagi una fusió del nucli. En què consisteix?

Una fusió total del nucli vol dir que tot el combustible nuclear es fon, passa de sòlid a líquid i fa un magma de dos mil graus. Això passa quan es deixa de refrigerar un reactor, encara que estigui aturat, perquè continua desprenent calor i la temperatura va augmentant. Aquest magma pot acabar fonent l’envàs d’acer inoxidable que conté el nucli i també pot cremar la cuirassa de formigó, que és l’última protecció en aquest moment. I aleshores surt a l’exterior tot el material radioactiu. Aquesta seria la pitjor possibilitat.

La cuirassa de formigó no podria contenir el magma?

No. Aquesta cuirassa pot contenir la radioactivitat que desprengui el reactor i els gasos; serveix per a això. Però, si es fon el nucli, el magma cremarà el formigó. I en cas que una part del formigó resistís, encara hi hauria un altre perill important: que el magma i tot el material radioactiu arribessin a aigües subterrànies de sota la central. Aleshores seria incontrolable.

Això podria passar?

Sí, podria passar, si no aconsegueixen de refrigerar constantment els reactors afectats durant unes quantes setmanes. A Fukushima ha passat que se n’han anat en orris tots els sistemes de refrigeració perquè la central es va quedar sense electricitat.

Però les autoritats diuen que cada dia que passa fa més difícil un desastre nuclear…

Bé…, sí, però pot passar en qualsevol moment, encara que sigui d’aquí a uns quants dies, si no aconsegueixen de mantenir una refrigeració constant del reactor. És cert que cada dia que passa és més improbable, però podria passar, si la refrigeració fallés.

Refrigeren els reactors amb aigua de mar. És una bona manera?

No tenen cap més opció. I fer servir aigua de mar vol dir renunciar als reactors refrigerats, perquè amb la sal es malmeten per sempre més. Aquesta aigua, quan arriba al nucli, bull i es trenca la molècula d’aigua. Aleshores resta una bombolla d’hidrogen que pot esclatar. I per tal que el vas de contenció no esclati, alliberen el gas cap al segon edifici de contenció, que és el de formigó, a fi de rebaixar la pressió interna. I quan aquest segon edifici té massa pressió, alliberen el gas al tercer edifici de contenció, que és el que ha esclatat a tres reactors. Per tant, la radioactivitat que hagin d’evacuar a partir d’ara anirà directament a fora, sense filtre.

Aquest gas és perillós?

Sí, és nociu. Però encara hi ha una cosa pitjor, i és que les autoritats no han donat cap xifra de les quantitats de gas alliberat, segurament perquè també han deixat de funcionar els mesuradors. 

Però és gaire nociu?

Aquest gas conté bàsicament hidrogen, però també cessi i iode. Els japonesos ja pensen a donar pastilles de iode a la població de l’entorn de la central. Això és una mesura preventiva, però indicativa de l’agressivitat del gas. Volen donar pastilles de iode a tothom perquè en tinguin les glàndules tiroides saturades i així el cos expulsi tot el iode radioactiu que pugui respirar. L’eliminació del cessi és més complicada, perquè entra per aigua i pels aliments.

Com afecta la salut humana aquest gas?

Té una relació directa amb el càncer. Però això depèn de la direcció que prengui el gas radioactiu. De moment, tenen la sort que el vent bufa cap a l’oceà i precipitarà a l’aigua quan plogui i quedarà força dissolt. Ara, si han de refrigerar durant setmanes o mesos, i per tant han d’alliberar gas radioactiu periòdicament, el vent segurament que canviarà i bufarà cap a altres zones, per exemple la de Tòquio. I, en aquest cas, quan plogui, la radioactivitat caurà sobre zones habitades. L’efecte que pot tenir no és immediat, és a llarg termini. I cal tenir present que, per sort, aquest gas té concentracions radioactives petites, però tampoc no podem ignorar que la radioactivitat pot tardar dècades a desaparèixer. I això fa augmentar els casos de càncer, és una relació prou estudiada.

Segons que diu, la situació és molt greu…

Sí. I cal tenir en compte que mai fins ara tres reactors alhora no s’havien trobat en aquesta situació. L’any 1979 a Harrisburg (EUA), solament s’hi va trobar un reactor i durant dies tot el món va estar-ne pendent. La situació del Japó és molt greu, extraordinària i caòtica. I també cal dir que tampoc no els quadren les mesures que els donen els aparells de mesura de la pressió i de la temperatura de dins el nucli, cosa que ho complica tot encara més, per si ja no ho era prou. I és que deuen haver deixat de funcionar.

Pot passar al Japó el daltabaix de Txornòbil?

No exactament. El cas de Txornòbil és diferent, perquè el reactor no tenia cuirassa i, a més, el nucli era de grafit. El reactor es va encendre i tot el material radioactiu va sortir a l’exterior. Per tant, és una situació molt diferent, perquè són dissenys diferents. Ara, si el nucli d’algun d’aquestes reactors japonesos desgraciadament es fongués del tot perquè no es pogués refrigerar, el magma podria rebentar el formigó i aleshores el resultat, el desastre, seria el mateix.

Caram…

Ah, i aquests reactors japonesos tenen un disseny antic, de més quaranta anys, que fa més difícil la refrigeració: tenen la piscina del combustible consumit just a sobre el reactor. I aquesta piscina també s’ha de refrigerar perquè, si no, també s’encén. I un d’aquests reactors, el primer per exemple, les dades del qual vaig consultar ahir, té, tot sol, 1.700 tones de combustible consumit. I si això s’escapa, és molt perillós. El govern japonès ha dit que havien aconseguit de fer pujar el nivell de l’aigua un parell de metres dins el nucli, cosa que indica que fan molts esforços per refrigerar també aquestes piscines. La veritat és que és molt complicat, perquè hi ha moltes variables i han de tenir-les totes en compte a l’hora de refrigerar eficaçment. És prou difícil.

El Japó és un dels països més preparats per als terratrèmols…

Sí, el Japó va optar per fer centrals nuclears, bo i sabent que era un territori sísmic. I a més les van construir a la costa més pròxima a la falla. Estaven convençuts que les podien fer prou segures i, de fet, s’ha demostrat que han aguantat prou bé un terratrèmol molt fort i un tsunami. Però, si es queden sense electricitat, deixen de ser segures.

I les del nostre país, són segures?

Miri, els reactors de la de Cofrents tenen exactament el mateix disseny que els de la de Fukushima. És una central idèntica i, per tant, té la mateixa seguretat. Les d’Ascó i Vandellòs tenen uns dissenys una mica més moderns. Però, a totes, els pot passar exactament això que ha passat a Fukushima, si es queden sense electricitat. Aquí no hi ha tsunamis ni terratrèmols, però si pel motiu que sigui caiguessin les torres elèctriques del voltant i les centrals restessin aïllades i sense font de subministrament elèctric, la situació seria exactament la mateixa: el sistema de refrigeració deixaria de funcionar, s’escalfaria el nucli i caldria fer aquest mateix procés d’afegir-hi aigua i d’anar alliberant periòdicament gas radioactiu.

És una energia poc segura…

Jo crec que la tragèdia del Japó és el final de l’energia nuclear, almenys com a projecte energètic de futur. Ara feia trenta anys que no hi havia hagut cap incident greu. I això vol dir que hi ha tota una generació que no en recorda cap. Cada vegada que n’hi havia un, passaven vint anys o vint-i-cinc, abans que ningú es decidís a construir noves centrals. Jo diria que aquesta vegada el món ha après la lliçó i ja ha vist clarament que no és una energia prou segura.

Però tot i els accidents passats, s’han continuat construint centrals nuclears…

Però en aquest cas hi ha un factor econòmic molt important. Cada reactor costa de tres mil milions d’euros a quatre mil milions. Després d’això que ha passat al Japó, amb uns quants reactors inservibles per sempre més, ningú no gosarà invertir en grans estructures nuclears; ni bancs ni empreses. Els riscos són molt grossos en el context actual, amb aquesta inestabilitat econòmica i financera mundial tan gran.

Hi ha experts que diuen que amb les energies renovables no en tindríem prou…

Depèn de què entenguem per prou. És evident que, si continuem consumint cada vegada més energia, si mantenim aquesta tendència, no n’hi haurà prou. Però moderant la despesa i fent una aposta clara per les renovables, sí que n’hi hauria prou. Jo crec que aquest és el camí i que ara el món se n’adona. De l’energia que consumim a Catalunya, tan solament un 10% és energia nuclear. Amb una política d’estalvi i amb energies renovables, ens en sortiríem.