Bar Nils

A la vida, tot just unes quantes persones, indrets i experiències marquen realment la nostra existència i ens fan ser qui som i com som. La resta és decorat i bambalines, actors secundaris i figurants, indrets anònims i material d’oblit, també necessària per a fer bullir l’olla. El Bar Nils és dels que deixava marca, en el meu cas profunda, i em consta que compartida amb molta més clientela.

Jo el vaig conèixer la dècada dels vuitanta. A Barcelona era l’època en què el disseny entrava als bars, l’època de l’Universal i el Mas i Mas, l’Snooker i el Nick Havanna, Zeleste i el Bikini de Diagonal amb el seu famós minigolf. Molts dels qui anàvem a aquests abeuradors ens deixàvem caure també sovint pel Bar Nils. Una de les coses boniques és que hi havia una gran barreja d’edats i de fauna. Òbviament, el dret d’admissió no era reservat. Això sí: l’amo, que era generós però no oblidadís, havia col·locat un cartell a l’entrada que feia: “Espies i feixistes, no benvinguts”. Per a qui se sentís al·ludit, coi!

L’amo aquest, de nom Ramon, era del morro fort i tot un personatge, el ganxo del local. Instal·lat darrere la barra, guaitava el personal amb perspectiva de gènere, però atenent tothom igual. Era feliç fent petar la xerrada amb clients i amics, discutint i provocant, portant la contrària o fent volar coloms, gairebé sempre amb sentit de l’humor i fina ironia. Fent teòrica, que deia el Jordi Vendrell, un dels habituals del local amb Quim Monzó i Jaume Vallcorba. També hi anaven molts periodistes a fer l’últim beure, o el penúltim, en sortint de la redacció.

Encara que li agradava de garlar i podia semblar que fos de la colla del mínim esforç, el Ramon pencava de valent. Bolígraf a la mà, prenia nota de les comandes i proposava, sempre servicial però lluny de servituds i servilismes, preparava combinats, generalment ben carregats, posava les coses a lloc, buidava cendrers… En aquella època encara es podia fumar als bars. Si tenia una estona de calma, el Ramon s’encenia un Ducados i es mirava el lloro que hi havia al final de la barra, sense gàbia, a tocar d’un antic cartell de la CNT. Quan algú li demanava per l’animal, responia que era regal d’un senyor de Puerto Rico i que, gràcies al lloro, ell havia après a parlar espanyol.

Fa deu anys que va tirar la persiana avall, el Bar Nils, i no l’ha tornada a tirar amunt. Molts l’enyorem, però la bona notícia és que la seva manera de fer, de tractar la gent i d’exercir la professió ha fet escola entre la clientela que el freqüentàvem i, més important encara, entre alguns que mai no hi van posar els peus. Per això avui, a Barcelona o a Berlín, brindarem a la seva memòria. Mestre, un gintònic de Bombay, si em fa el favor.

Martí Estruch