14.03.2011 - 06:00
No va ambicionar mai diners, ni càrrecs, ni notorietat social. És precisament per això que va poder dir sempre en veu alta tot allò que pensava. No el podies comprar perquè no el podies pagar amb re que desitgés. Estava orgullós d’haver pogut navegar sempre lliure, em va confessar poc abans de morir.
Quan l’acusaven de radical deia que sí que ho era. I afegia: ‘Aquests no coneixen la paraula radical.’ Radical, com el mot ja diu, és algú que va a l’arrel de les coses i no s’atura a la superficie d’allòo que és políticament correcte o del què diran. Una altra cosa ben diferent és ser un fanàtic o un energumen.
Gastava molts registres lingüístics, cosa que li permetia d’estar a l’altura del seu interlocutor, fos un catedràtic ple de títols i pedestals, fos un pagès de l’Alt Camp, fos un jove tot just sortit de la universitat, fos un immigrant acabat d’arribar de Buenos Aires. En aquest sentit, no feia diferències, ni de fons ni de formes, ni gastava un fals paternalisme o aires de superioritat, tan comú entre la gent de lletra.
Un dels maldecaps que vam haver d’afrontar la familia, després de la seva mort, va ser què fer-ne de tants llibres i papers com va arribar a acumular amb seixanta anys de vida. La majoria són a l’Arxiu Tarradellas de Poblet, i de consulta pública. Al costat dels del Carles Sentís, ‘espion’ de Franco. Ironies de la vida.
Biel Barnils
