14.03.2011 - 06:00
Les tres de l’horabaixa d’un dia d’aquells anys de la dècada dels 90: -Au, al·lots feu via que comença en Barnils!
Palma, Esporles, Andratx, Alaró, gent pendent d’aquella veu clara i catalana que sobreeixia per sobre del títol del programa i per sobre de l’emissora que l’emetia. ‘Postres de músic’ es convertia en És s’hora d’en Barnils.
Dit i fet. La ironia, la rapidesa de pensament, la informació precisa, densa, comprimida, lúcida, informaven i formaven l’oient. En Barnils, mestre Barnils, convertia la paraula, usada amb destresa, en arma simbòlica de construcció nacional; talment com fan els bons periodistes d’arreu del món: ‘Dues llengües en fan mitja’, ‘El món és molt gran; Madrid, un atzucac…
Mestre Barnils parlava per a tothom que tingués per referència una llengua, el català; i en sabés els seus límits, més enllà de ridícules autonomies de pa en fonteta: ‘Al president de la Generalitat d’amunt, Jordi Pujol..’
Més enllà d’obsessives realitats legals que constrenyen mons, aquest professor de periodisme era coneixedor, sabedor i transmissor del somni: de la marca Països Catalans. Parla i escriu per als que sentim el món des dels Països Catalans. Sap que tenir un somni és car: ‘Que ho deu fer que els Borbons són dels pocs que creuen en els Països Catalans –va dir l’un o l’altre- i s’han convençut que ens han de vigilar de prop.
-I no es distreuen mai? Sempre de cara a la feina? -Sempre (…)’
Adesiara corria per Mallorca per veure i viure i compartir amb els amics. M’hi vaig topar més d’un cop: una colla d’amics, bona taulada. I la paraula, invocant la ciència del pensament. I aquells ulls teus, de mestre que xerra des del cor perquè el cap és ple del saber de la paraula certa.
Un homenatge. Ramon Barnils, sense conèixer-te d’avinent et vaig escriure una carta, a mà. I hi vaig adjuntar un original. Eren anys en què tot just qui escriu era gent novella. T’hi demanava, si t’avindries a fer el pròleg d’aquelles pàgines.
No va passar més d’un mes, i la cartera d’Esporles me’n va donar resposta. M’escrivires una nota a mà, el contingut de la qual queda entre l’autora novella i el mestre; i un pròleg a màquina, d’un llibre anomenat ‘Sabotatge a la llengua catalana’. Exhaurit. Publicat a Palma el 1999. Les teves paraules, mestre, més vigents que mai:
‘Llegint aquest llibre hom s’adona que qui ha fallat no ha estat el poble; després de tres-cents anys de persecució i cinc-cents de desídia, avui, a l’entrada del segle XXI, la nostra llengua continua essent la del poble, que ha superat la desídia primer i la voluntat després dels poders dominants.
Gràcies, MESTRE!
