09.03.2011 - 13:38
En van dir ‘Operació El Dorado’. El 15 d’abril de 1986 tropes dels Estats Units van atacar furiosament Líbia. L’operació va començar a les dues de la matinda i en dotze minuts van caure seixanta tones de municions en instal·lacions militars, aeroports i zones residencials de dirigents del govern. Buscaven matar Gaddafi mateix però no ho van aconseguir. El polític italià Bettino Craxi va avisar el líder libi de la imminència de l’atac, després que els avions foren detectats sobrevolant Malta sense autorització. Al líder libi li va venir de minuts. Va marxar de la residència de Bab al-Azizia minuts abans que els avions americans la bombardejaren. Entre els seixanta morts de l’operació hi havia, segons el govern libi, una filla adoptada de Gaddafi, de nom Hanna, de la qual ningú no havia sentit a parlar fins aleshores.
El bombardeig el va ordenar l’aleshores president Ronald Reagan, en un moment en el qual Gaddafi havia esdevingut l’enemic públic número un. Portava disset anys ja en el govern i havia accelerat el seu suport a tot de moviments revolucionaris arreu del món. Gaddafi es veia a ells mateix com ‘el Che Guevara d’avui’ i qualsevol anti-imperialista sabia que a Tripoli podia trobar suport. Els seus intents d’aconseguir armament nuclear i el seu suport a algunes accions armades especialment cruentes, com l’atemptat contra un avió de la Pan Am en vol sobre Escòcia, havien fet convergir sobre ell tots els focus. Ho va pagar amb l’atac. Amb l’atac i a mbsancions importants, econòmiques i polítiques que Líbia podia resistir pel fabulós negoci petrolier del país però que van acabar per fer el seu impacte.
Com tantes coses els atemptats d’al Qaida als Estats Units l’11 de setembre de 2001 van canviar la posició de Gaddafi i l’interés per ell arreu del món.
Després de l‘11S
Quan es van fer els atemptats de Nova York i Washington, enmig del caos que els va seguir, poca gent se’n va adonar d’un fet sorprenent. Gaddafi no només no els aplaudia sinó que els condemnava de forma clara i rotunda. Líbia es va oferir fins i tot a col·laborar en la ‘guerra contra el terror’ desencadenada pels Estats Units i Gran Bretanya i sembla ser que va oferir informacions molt rellevants sobre l’estructura, els contactes i la forma d’operar d’al Qaeda. El 2003, després d’anys de discretes negociacions Gaddafi va acceptar la responsabilitat de l’estat libi per l’atemptat contra l’avió de la Pan Am i es va avenir a pagar unes compensacions de deu milions de dòlars a cada família dels 270 morts en l’atemptat. A canvi el president dels Estats Units, aleshores George Bush fill signava l’ordre executiva 13477 que sentava les bases per a una nova etapa de les relacions entre els dos països. El setembre de 2008 Condoleezza Rice, aleshores secretària d’estat, visitava Líbia. Era la primer vegada des de la independència que un alt dirigent dels Estats Units entrava al país. Rice al peu de l’avió ja va dir que ‘aquesta visita demostra que els nostres països estan preparats per a fer importants canvis estratègics’. L’home que Reagan havia volgut matar era ara un possible aliat.
La personalitat de Gaddafi no anava a deixar de crear problemes els anys següents, especialment arran la rebuda com a herois dels autors de l’atemptat contra l’avió de la Pan Am a Lockerbie. Però per a la comunitat internacional la porta era ja oberta i Gaddafi havia deixat de ser un apestat.
El contacte italià
Fins i tot en el pitjor moment Gaddafi podia comptar amb Itàlia. Craxi el va avisar quan les bombes anaven a matar-lo. No és estrany per això que la recomposició de les seves relacions amb Europa passés abans que res per Roma. I la forma van ser els diners. Gaddafi en tenia i en té de sobres i Itàlia i Europa en general en necessita.
Quan Condoleezza Rice va arribar a Tripoli el setembre de 2008 ja feia tard. Aquell mateix any Itàlia i Líbia havien signat un acord de cooperació en funció del qual Itàlia pagava cinc mil milions de dòlars a Líbia en compensació del mal fet mentre el país africà era colònia seva. A canvi els negocis libis a Itàlia començaven a créixer de forma espectacular.
Els personatge involucrats en l’operació són curiosos tots ells. A Itàlia Craxi, l’home que l’havia salvat el 1986, havia estat un dels grans inculpats en els processos contra la corrupció i havia mort exiliat a Tunis l’any 2000. Berlusconi en va prendre el relleu. I ho va fer establint unes relacions difícils de millorar. Els dos dirigents parlen de diners amb una espamosa facilitat i comparteixen el gust per les festes. Van donar peu a molts rumors durant la reunió del G8 feta a L’Aquilla en la qual Gaddafi va ser present com a president de la Unió Africana i durant la qual va encaixar la mà del president Obama, el primer amb el qual tenia un contacte personal directe.
Els negocis a Itàlia
Gaddafi ha comprat la seva honorabilitat amb inversions milionàries, que han salvat de la desfeta gran empreses italianes. Va arribar a controlar el deu per cent de les accions de la FIAT, per exemple, que més tard les va cedir.
Però Líbia, a través de diverses empreses, és sobretot el principal accionista del banc Unicredit, el principal banc italià i un dels més grans d’Europa. Quan començava la crisi, el 2008, va comprar el quatre per cent de les accions i l’any passat a través de l’Autoritat Líbia d’Inversions es va fer amb el set i mig. El control del banc li ha obert les portes amb centenars d’empreses italianes que d’una forma o una altra acaben dependent del que es decideix a Tripoli.
Directament, però, Líbia també controla tot d’empreses a Itàlia, entre les quals destaca el dos per cent del grup aeronàutic i de defensa Finmeccanica, propietat de l’estat italià, el 0,5 de l’empresa petroliera ENI o el 7,5 de club de futbol Juventus, un dels símbols del calccio arreu del món i on, a canvi, van haver d’aguantar com a jugador una temporada al propi fill de Gaddafi.
A l’inrevés fins a 180 empreses italianes són establertes a Líbia, on fan grans negocis amb projectes de desenvolupament del país, de carreteres a ports, de plataformes petrolieres a línies elèctriques o equipaments telefònics. Impregilo, per exemple, construeix tota la xarxa d’autopistes líbia, amb una inversió de cinc mil milions d’euros.
Els negocis com a salvació
Des de que es va desbloquejar la relació entre Líbia i occident assistim a una revolució econòmica ben paradigmàtica. Occident està mancant de diners i Líbia en té. L’ética de les inversions no sembla importar ja a ningú i Líbia en treu profit.
Aquests dies, per exemple, s’han alçat veus que avisen que si els països occidentals congelen els bens de Gaddafi corren el risc de congelar moltes coses que no esperaven. Particularment interessants han estat les declaracions del magnat tunisià Tarak ben Ammar, un dels homes que Líbia ha usat per a estendre el seu poder econòmic al món. Potser com un avís als governs Ammar ha explicat el cas de Quinta Communications, una empresa els accionistes de la qual són ell mateix, l’Autoritat Líbia d’Inversions i ni més ni menys que Silvio Berlusconni.
Ammar ha explicat que a Gran Bretanya els fons libis han participat entre altres grans empreses la farmacèutica GlaxoSmithkline, les petrolieres Royal Dutch Shell i BP, el banc Standard Chartered, Vodafone i el grup de mitjans Pearson, societat editora del Financial Times. Aquesta empresa és l’única que ha pres mesures enmig de la crisi i ha congelat la quota líbia que representa el 3,2 de l’empresa. Els altres no han dit res. És significatiu el cas de British Petroleum, empresa que es va distingir a primers de la dècada per la seva contribució i dedicació a salvar els ponts entre la Gran Bretanya i Gaddafi, trencats per la bomba contra l’avió de Pan Am i que ara controla concesions petrolieres a Líbia per valor de mil milions d’euros.
A França els fons libis també estan presents en sectors clau. Alcatel, Lucent, Lagardère (que controla alguns dels diaris més importants del país) BNP Paribas o Vinci. A l’estat espanyol en canvi les inversions líbies són molt menors i pràcticament totes en el sector immobiliari de luxe.
La sorpresa final ve de descobrir que als Estats Units els fons libis participen d’empreses com ara Halliburton (l’empresa d’infrastructures petrolieres que presidia Dick Cheney o Honeywell (empresa aeroespacial que fabrica alguns dels components claus dels avions que van bombardejar Gaddafi el 1986.
La conseqüència de tot plegat són les veus que s’han aixecat reclamant prudència dins la Unió Europea a l’hora d’aplicar sancions contra Gaddafi. El coronel, fotografiat ara amb Blair, amb Zapatero o amb Berlusconi, ha deixat de ser un apestat i ha comprat la seva honorabilitat a base de milions. Però just quan començava a treure’n profit d’aquesta la revolució l’ha posat contra la paret. A ell però pel que sembla no només a ell.
