07.03.2011 - 06:00
L’antropòleg i africanista Gustau Nerín, resident a Bata (Guinea Equatorial), s’ha proposat de desmitificar la cooperació internacional, que coneix de ben a prop. I a ‘Blanc bo busca negre pobre‘, que és a punt de publicar la Campana, exposa per què: ‘El continent africà és un immens cementiri. Un cementiri ple de projectes abandonats: d’hospitals que mai no han arribat a ser inaugurats, de latrines mai no utilitzades, de granges de pollastres que han durat tant com les subvencions…’ Llegiu-ne un avançament: la introducció i les primeres pàgines del primer capítol.
Nerín critica el punt de vista paternalista i autocomplaent de les campanyes de moltes ONG sobre projectes de cooperació a l’Àfrica, i lamenta que no hi hagi capacitat crítica sobre la tasca que fan: ‘No hi ha ningú que critiqui els projectes de cooperació. Ningú no gosa qüestionar una cosa que ha estat feta amb ‘bona intenció’. Ningú no investiga sobre les fonts assecades, les vacunes caducades i les sales d’operacions sense estrenar que es poden trobar en qualsevol racó del continent africà. Els mitjans de comunicació, quan parlen de la cooperació, ho fan només des d’un punt de vista propagandístic. (…) La història de la cooperació al desenvolupament de l’Àfrica és la història d’un fracàs. Mai tanta gent, amb tan bones intencions, no havia dedicat tantes energies a una causa tan inútil.’
La ignorància de les necessitats dels africans, la corrupció, els interessos ocults, la poca sostenibilitat, han fet fracassar, segons Nerín, la majoria de projectes. Un dels exemples que conté el llibre: ‘L’estiu del 2002 van aterrar a l’aeroport de Douala un grup d’estudiants de medicina francesos. Havien de vacunar els pigmeus de la zona de Bipindi, al sud del Camerun. Van arribar a l’aeroport amb tot de vacunes, sense tenir en compte que en aquell país africà es poden comprar sense dificultats. Però, en canvi, no van preveure com havien de guardar-les. (…) Al cap de quaranta-vuit hores ja eren en mal estat i s’haurien d’haver llençat. Però els estudiants no havien vingut tan lluny per no res, i van continuar administrant-les, fossin en bon estat o en mal estat.’
