03.03.2011 - 06:00
El Tribunal Internacional de Justícia va abonar, el juliol del 2010, la independència de Kosovë perquè no contravenia la legislació internacional. El llibre ‘La porta de la gàbia‘ (A contra vent) amb textos del politòleg Carles Boix, el jurista Antoni Abat i l’advocat August Gil sobre aquella decisió (amb les conseqüències que pot tenir per al cas català) i amb la decisió íntegra del tribunal, es presenta avui, a les 19.00, a la Facultat Blanquerna (Barcelona). En parlem amb el catedràtic de ciència política de la Princeton University, Carles Boix.
La declaració del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) sobre la independència de Kosovë crea jurisprudència per a futures proclamacions d’independència?
El TIJ reconeix que, com a òrgan judicial, no li pertoca ni d’establir noves normes de dret internacional ni de delimitar, a la llum de les normes ja existents, els processos i les condicions en què els pobles poden exercir el dret d’autodeterminació. Per tant, com que la declaració sobre Kosovë no és pròpiament una sentència, sinó una opinió emesa a petició del Consell de Seguretat, no crea jurisprudència en sentit estricte.
Això no obstant, el TIJ fa una contribució molt important perquè defineix la interpretació apropiada del dret d’autodeterminació. Més concretament, estableix amb tota claredat que el fet que el tribunal no pugui confirmar l’existència d’un dret d’autodeterminació més enllà d’allò que ja ha regulat la comunitat internacional (a través de les institucions que la representen) no implica que no pugui declarar que no hi ha cap regla internacional que prohibeixi l’exercici d’autodeterminació. En conseqüència, estipula que la declaració d’audeterminació de Kosovë no vulnera cap norma jurídica internacional. En definitiva, el Tribunal fa seva una interpretació flexible i liberal de l’ordre jurídic modern, segons la qual allò que no és prohibit és permissible.
Si el TIJ hagués fet seva una interpretació rígida de les normes internacionals, el dret d’autodeterminació s’hauria restringit als casos de descolonització. Tanmateix, el TIJ ha seguit una interpretació flexible, coherent amb el principi de llibertat i, per tant, de la relació entre llibertat i llei. Aquesta posició obre la porta a la possibilitat de l’exercici d’autodeterminació, fins i tot en unes condicions que no coincideixin exactament amb els paràmetres definits per les Nacions Unides.
Hi ha aquí una inflexió de la política internacional o és una declaració lògica, esperada i conseqüent?
Es una declaració lògica i conseqüent amb els principis més fonamentals del sistema jurídic internacional. Una altra cosa és que alguns estats no ho vulguin acceptar. No és pas casualitat que els estats menys favorables siguin els menys democràtics.
Sèrbia i Rússia no reconeixen l’estat kosovès per circumstàncies històriques i d’interès actual, però quins motius porten Espanya a fer-hi pinya?
Espanya fa servir totes les eines que té per mantenir la seva unitat territorial: la comunitat internacional i les seves normes jurídiques en són una. Tanta insistència potser indica, simplement, un país feble que, incapaç de controlar el seu propi territori, necessita el suport d’institucions estrangeres per a assolir els seus objectius.
Catalunya es troba en condicions de fer aquest pas sense impediments de dret internacional?
Segons que especifica el TIJ a la part final de la resolució, el dret d’autodeterminació es pot exercir plenament, si se segueix un procediment democràtic. A la llum de la declaració, no veig cap impediment perquè Catalunya no pugui exercir-lo. Fixem-nos que la declaració de Kosovë, la va fer directament el seu parlament, lliurement elegit, i que, per tant, el TIJ no exigeix cap referèndum per a fer una declaració d’independència.
S’ha discutit molt sobre com hauria de ser el procediment d’independència de Catalunya. Tenint en compte la sentència i la legislació internacional, quin creieu que és el procediment amb més possibilitat d’èxit?
Ara com ara, el referèndum sembla una via tancada. Jo demanaria al govern actual que obrís un procés d’independència seguint aquest passos: a) declaració institucional del parlament favorable a obrir el procés d’independència; b) formació d’una comissió per a determinar les decisions jurídiques i econòmiques a fer per separar-se d’Espanya; c) convidar l’estat espanyol a formar una comissió de negociació bilateral; d) presentar públicament el dictamen de la comissió del punt b; e) convocar eleccions amb el compromís de declarar la independència, si hi hagués una majoria de diputats sobiranistes. Tot i que sé que alguns lectors de VilaWeb se’n sorprendran, jo aconsellaria que el govern proposés un estat independent sota la corona espanyola. Això facilitaria algunes coses.
En el cas kosovès, la declaració unilateral, la fa una assemblea que no figura en el marc jurídic estatal vigent. Significa que, l’acte de sobirania, el podria fer al nostre país una assemblea diferent dels parlaments autonòmics?
Que jo sàpiga l’assemblea de Kosovë es va elegir dins el sistema establert per les Nacions Unides. A Catalunya, n’hi ha prou amb el parlament actual per a tirar endavant.
