Re-formes per a Hervé Guibert: un home íntim

L’escriptor Biel Mesquida va presentar a Palma el llibre ‘L’home del barret vermell‘ d’Hervé Guibert (1955-1991), que ha publicat no fa gaire Club Editor. Recuperem i reproduïm aquest text en què Mesquida evoca ‘una escriptura en què em submergia per profunditats que no havia albirat mai, en què m’exaltava per interioritats plenes de xocs elèctrics que em deixaven cervelltremolant, una escriptura que no podia amollar i que m’arrossegava cap a fondals que em feien por…’ Mesquida va conèixer Hervé Guibert una vegada a casa de Miquel Barceló. Barceló és precisament el protagonista d’aquest relat de l’home del barret vermell, que és Hervé Guibert mateix, que Barceló va plasmar en vint-i-cinc retrats en cinc dies.

RE-FORMES PER A HERVÉ GUIBERT: UN HOME ÍNTIM

1- Preludi. Hi ha esdeveniments que es resisteixen a l’intent de instituir-los per mitjà de l’escriptura.

2- Seducció de la lletra. És la setena vegada que he començat aquest escrit que voldria ser una lletra encara, fulgurant, apassionada i fosforescent -que no em manquin almanco qualificatius-  per dir la meva devoció a la forma d’escriure d’Hervé Guibert, millor dit, a la construcció de diferents formes que tenia per dir el món, per dir les coses i, sobretot, per dir-se ‘ell mateix’.

He de reconèixer una debilitat de lector-fan: em va seduir des del principi. I per tallar el rotllo als que es creuen que em vaig deixar dur de la imatge de l’entorn i de les irradiacions que Hervé produïa -basta veure les seves fotos dels anys vuitanta, un angel al costat d’un altra àngel, l’actriu Isabel Adjani, i vora aquells altres bells monstres de la ‘intelligentsia’ que foren Michel Foucault i Roland Barthes; basta veure el glamour que passejava en aquell antro magnífic de le Palace parisí i entre les ratlles plenes d’invencions i novetats de les seves entrevistes de Le Monde. Malgrat que tot això l’acostava molt al grupi mundà que era aquest presentador, vull subratllar, ho reconec a les clares, i no em sap greu ni em fa vergonya, que allò que em frapà, em destarotà, que va ser la destral que xapa el tel de gel del meu esperit, fou la seva escriptura: una escriptura en què em submergia per profunditats que no havia albirat mai, en què m’exaltava per interioritats plenes de xocs elèctrics que em deixaven cervelltremolant, una escriptura que no podia amollar i que m’arrossegava cap a fondals que em feien por, cap a cels que m’extraviaven, cap a la bellesa de les paraules amarades de les músiques més acordades al meu estat d’ànim.

3- El retrat a través d’un vel de boira. Així puc veure la cal·ligrafia d’Hervé un poc escolar, apresa a quaderns de cal·ligrafia anglesa, que des de la primera frase d’un article, d’un relat, d’una novel·la crea una teranyina textual que se m’aferra a totes les neurones de la lectura i les fa anar llatines,
dóna una marxa de la bona al pensament a través d’un frasseig impecable i amb aquesta màquina de seducció escriu d’una tirada la primera plana de ‘L’home del barret vermell’. Escoltau i sentireu això que us dic:

‘Havia marxat cap a Corfú per trobar-m’hi amb el pintor Iannis, duia les butxaques plenes d’opi, en forma de càpsules per calmar el dolor; m’havien obert la gola i l’havien tornada a cosir amb anestèsia local, inflat d’adrenalina, perquè una anestèsia general hauria provocat problemes d’insuficiència respiratòria en el meu estat, el cirurgià havia extret un bocí del petit gangli que havia crescut un mes i mig abans sota la mandíbula esquerra i que s’havia enquistat ràpidament, per fer-lo analitzar; cinc metges diferents que l’havien palpat en el transcurs del mes de vigilància havien exigit la biòpsia, només una eminència consultada per telèfon pensava que n’hi hauria prou amb una punció, però un cop sobre la taula d’operacions el cirurgià em digué que amb una punció no faria res perquè el gangli era massa dur i que calia extirpar clarament; aquest cirurgià que m’havia aconsellet el doctor Nacier era tremendament brutal, havia pinçat el gangli entre el polze i l’índex per evaluar-ne la consistència, anant per feina i furgant-me la gola amb els dits.’

4- Una impressió rere l’altre. Sí, l’escriptura de n’Hervé és impressionista en el sentit més natural del mot (i també en tots els altres sentits). Agafa la matèria bruta, brutalista i brutal d’això que anomenem realitat i la pinta amb la delicadesa dels sensibles per oferir-nos unes filigranes verbals, unes orfebreries de l’entorcillament de la llengua que es converteixen en aventures inoblidables. Aventures que tenen tots els elements de les aventures clàssiques i, especialment, el sentit de l’exploració i l’atmosfera de por, de risc continu. És allò que fa que en qualsevol moment arribi un fondal que no es pugui creuar mentre s’acosten uns caníbals o uns virus temibles com el de la sida que et volen fer malbé l’únic que tens: la vida.

Això ho vaig veure i escoltar i sentir des d’un bell començament en ‘La mort propagande’, però on es va fer més fort, més intens, més atronador fou ‘À l’ami qui ne m’a pas sauvé la vie’. Vaig estar molt de temps sense poder passar de les tres primeres planes paralitzat pels terrors. ‘Le protocole compassionnel’ també va ser un cop però ja havia après a nedar en aquelles aigües bategants mogudes i naufragoses d’un poeta. ‘Le paradis’ i ‘L’home del barret vermell’ ja varem ser com els fruits de la complicitat entre lector i escriptor: com si n’Hervé i jo ens féssim l’ullet a cada capítol de l’aventura, de les aventures.

Vull donar les gràcies a na Maria Bohigas, l’amiga i editora del Club Editor per haver publicat aquest llibre i per haver fet que David Ilig hagi realitzat una traducció tan excel·lent de ‘L’home du chapeau rouge’, gràcies, també! El 1992 vaig llegir el text fracès i ara el 2011 el text català m’ha lliscat amb la frescor, harmonia i la guiberticitat del text original. Escoltau el funcionament impecable:

‘Anant i venint de cap a cap de l’estudi sense mirar aquells bunyols horrorosos, fitava, com si els fotografiés, els instruments de treball de Iannis: els guixos de colors, les barres de pastel, els cubells de pintura, el punching-ball amb què s’esbravava d’un treball de sis a nou hores sense interrupció mentre que jo no podia treballar més de dues hores seguides: els manats de pinzells fossilitzats, les cassets de rap i Xostàkovitx, la munió d’imatges i de retalls de diari enganxats als murs amb els seus croquis, la chaise longue on s’instal·lava per pintar, o això feia pensar la seva disposició, per més que ell parlés de gesticulacions a la Pollock.’

M’agrada molt, i en això he de dir que som un lector privilegiat, aquest protagonisme que a ‘L’home del barret vermell’ agafen el pintor Iannis -referent de l’amic Miquel Barceló- i la Gertrud -referent de Cécile Franken. No és gens bo de fer convertir l’autobiografia en ficció i n’Hervé ho aconsegueix amb una força una energia i uns valors extraordinaris. D’això en puc donar testimoni. A ‘L’home del barret vermell’ n’Hervé fa una ‘Vanitas’, personal i barroca, amb el seu cos atrapat per la sida i dues intervencions quirúrgiques. M’agrada aquesta forma de mirar l’art i el mercat de l’art amb l’alta ironia d’aquell que et desentranya tot el muntatge comercial amb un parell d’estocades. Els dies que el protagonista, l’home del barret vermell, passa a l’illa Corfú-Mallorca són un prodigi de sensibilitat i lucidesa per descriure amb les paraules exactes l’existència de Iannis-Barceló (que sempre és fora) Gertrud-Cécile i dos artistes africans (Sam i Babette) que preparen el viatge del mestre a Uagadugu.

5- Coneixença personal de n’Hervé Guibert. En Miquel Barceló dia 11 de novembre de 1990 em telefona: Hi ha n’Hervé Guibert a la Devesa de Ferrutx, per què no vens demà i vos coneixereu? Dia 12 de novembre me’n vaig cap a la Colònia de Sant Pere. Arrib a la Devesa de Ferrutx. Trob na Cécile, en Miquel i n’Hervé. Des del primer moment sent un lligam de complicitat amb ell. Li parl dels seus llibres. Li dic tot el que pens. Està content. El trob amb molta alegria malgrat que està prim com un filferro. Sopam, reim, cant, quedem per veure’ns a París. Em dedica ‘A l’ami qui ne m’a pas sauvé la vie’. Vet aquí el seu text encantador:

‘Pour Biel Mesquida,
que j’ai été content de connaître un peu à Majorque chez Cécile et Miquel, et qui m’a chaleureusement parlé de ce livre – En attendant una traduction de votre travail, bien amicalement
Hervé Guibert
le 12 nov. 90′

Partesc a la mala hora amb alegria d’haver conegut un escriptor que estim i amb la pena de la maleïda malaltia. Un record inoblidable de bon de veres.

6- Retrats nu. En Miquel Barceló em contà que va fer 25 retrats nu a Hervé Guibert. Això m’impressionà. Vaig trobar que era un home generós, generosíssim! I quan vaig llegir ‘L’home del barrret vermell’ vaig entendre la història dels retrats.

Escoltau n’Hervé: ‘Hi ha esdeveniments que es remeteixen a l’intent de restituir-los per mitjà de l’escriptura. Jo tenia un autèntic misteri per explicar, per tant una cosa incopsable: la fuga de la carn cap a la pintura, el dessagnament progressiu de l’ànima cap al llenç.’

Formidable!

i 7- Escriguera. I, per què m’agrada n’Hervé Guibert? Per què és bo? Per a mi perquè ha superat la meva prova essencial.
Avui he acabat de rellegir ‘L’home del barret vermell’ i m’ha pegat una escriguera que fa coió i fa ovari.
Un llibre que em fa escriguera és un llibre bo. Res pus!

Moltes gràcies!

Biel Mesquida
Telloc, 10 de febrer de MMXI