27.02.2011 - 06:00
L’editorial Laertes és a punt de publicar, per primera vegada en català, el text íntegre de ‘Gargantua i Pantagruel‘ de François Rabelais, en una versió del narrador i assagista Emili Olcina. Les aventures d’aquests gegants (pare i fill) situen l’home al centre del món, no pas idealitzat sinó dignificat en la seva realitat física. ‘Rabelais atorga una visibilitat literalment gegantina a les funcions gàstriques, glandulars i excrementals; enalteix els ‘baixos instints’, el sadollament, la secreció i excreció dels fluids corporals; construeix la narració sobre gegantades, grolleries i acudits obscens i blasfems de taverna i bordell, i tot això ho transmuta en una meravellosa obra mestra literària’, il·lustra la contraportada. L’edició també conté una brillant introducció d’Olcina sobre l’autor i l’obra. Us n’avancem el capítol XIII (pdf).
Segons que explica Emili Olcina a la introducció: ‘Rabelais és contemporani, a més de Luter i de Rafael, d’Erasme i Thomas More, Leonardo i Miquel Àngel, Copèrnic, Maquiavel, Colom, Vasco da Gama, Magalhães. Rabelais pertany, doncs, a la fornada humana europea que viu la Reforma, la plenitud renaixentista, la revolució copernicana, el descobriment europeu d’Amèrica, l’enllaç marítim amb Àsia i la primera volta al món.’
Continua: ‘No tan sols és partidari, com els reformats, d’acabar amb el celibat sacertodal sinó que ell, sacerdot i monjo, gaudeix d’una vida conjugal. La satirització dels papes i de la institució
papal es deu, en gran mesura, a la militància de Rabelais a favor de la monarquia francesa renaixentista (que deixa enrere els segles foscos dels «gots»), poc amiga dels papes de l’època, i a favor del gal·licanisme que subordinava l’Església catòlica francesa als interessos de l’estat nacional abans que als del Vaticà, però, sigui pel que sigui, l’antipapisme també apropa Rabelais als reformats.’
‘Cap escriptor europeu no ha anat, ni abans ni després de Rabelais, tan lluny en l’exaltació del cos humà contemplat sota la més concreta funcionalitat fisiològica.’
‘(explica Rabelais que) va escriure ‘Gargantua’, diu en el pròleg, ‘mentre menjava i bevia’, i en dedueix burlescament que ‘és aquesta […] l’hora oportuna per escriure sobre temes elevats i ciències profundes’. D’altra banda, però, en el mateix pròleg, orienta el lector en la direcció inversa, i assenyala que ‘cal interpretar en un sentit més elevat allò que tal vegada us pensàveu que es deia de broma’, perquè hi ha en el llibre ‘una doctrina amagada’, expressada ‘per mitjà de signes pitagòrics’. Rabelais, fa broma en dir que fa broma, o en fa en dir que no en fa?’
Preguntat Emili Olcina sobre el procés de traducció, explica que ell no se sent traductor sinó escriptor. Des d’aquesta posició reflexiona: ‘Rabelais és, en rigor, intraduïble des del punt de vista de la tècnica de la traducció, i cal reproduir els seus textos amb criteris i tècniques d’escriptor. La idea és que Rabelais expressi, en català absolutament actual del segle XXI, les coses que diu en francès en el segle XVI. És, és clar, una ficció, perquè les llengües són vives, s’adapten a realitats socials canviants, i per tant el català actual no permet dir exactament les mateixes coses que el francès del segle XVI, és, per tant, una empresa impossible, però ‘cal fer-la malgrat la impossibilitat’. Cal rastrejar l’acte de creació literària de Rabelais fins al punt d’origen, fins al moment ‘abans’ que escrivís allò que escriu, i aleshores ‘refer’ l’acte de creació, el ‘seu’ acte de creació, en un altre idioma, un altre lloc i un altre temps. Cal, en suma, ‘posar-se en el seu lloc’ com a creador d’un text literari, i, ateses les distàncies en el temps, la conceptualització, etcètera, i atès també que Rabelais força el llenguatge francès fins més enllà dels límits (per exemple, inventa paraules, inventa maneres de dir, inventa maneres de contemplar les coses que no estaven previstes dintre dels marges de l’idioma francès), es tracta, en una mesura molt més alta que en la generalitat dels casos, d’una operació que, com deia, ha de dur a terme un escriptor més que no pas un traductor.’
* Nota de la redacció (23 de març del 2011)
Hem rebut una nota de rectificació de l’editorial Laertes sobre la informació facilitada, que reproduïm:
COMUNICAT DE LAERTES EDICIONS
En la nota de premsa que vàrem enviar als mitjans comunicant la feliç notícia de l’edició de Gargantua i Pantagruel de Rabelais, així com en el text de la contracoberta, s’hi anunciava una informació incorrecta: que la nostra era la primera versió íntegra de Gargantua i Pantagruel que apareixia en català. I no és així. L’any 1985 l’editorial MOLU publicava la primera traducció íntegra d’aquesta obra universal, traduïda pel senyor Miquel-Àngel Sánchez Férriz. L’edició de la MOLU està descatalogada a dia d’avui i és molt difícil de trobar fins i tot en les llibreries de vell. Lluny de voler atribuir-nos mèrits que no ens pertoquen, volem fer constar la nostra relliscada i excusar-nos davant els lectors de Vilaweb Lletres, davant els seus periodistes per haver-los induït a error i, finalment, davant del senyor Sánchez Férriz.
Ben cordialment,
Editorial Laertes
