25.02.2011 - 13:55
Joan Fuster sempre deia que Josep Iborra era un home d’una gran cultura. Tots dos mantenien una gran amistat i Fuster li tenia molta admiració. Perquè la cultura de Joan Fuster era autodidacta i molt lliure, mentre que Josep Iborra tenia una cultura més sistemàtica, havia passat per la unviersitat, s’havia format en dret, en filosofia, en filologia…, tenia un altre tipus de formació i això admirava a Fuster.
Ara, Iborra era un home massa modest, aquest era el seu defecte I, és clar, entre la modèstia i les circumstàncies del País Valencià no sobresortia com es mereixia. Perquè la seva tasca ha estat enorme, sobretot en l’àmbit de la crítica literària i en l’assaig. La primera persona que s’afronta a l’obra assagística de Fuster és Josep Iborra. Tenia l’avantatge d’haver-lo conegut i seguit i disposava d’una visió global de l’escriptor de Sueca. Havia condensat i sistematitzat una mirada àmplia. La seva gran capacitat d’anàlisi per entendre coses que estan subjacents fa que els seus assaigs sobre Joan Fuster continguin encara una sèrie d’observacions no superades.
Com a crític literari destacaria la seva constància en la ressenya de novetats. Ell deia que la crítica és com la consciència de la literatura. L’exercia amb una gran responsabilitat, no era ni dogmàtic ni canònic, i tenia un gran respecte pels autors. El seu interès s’extenia a la literatura de tot arreu del món i alhora feia la crítica a obres de centenars d’escriptors d’aquí que començaven. Era una autoritat reconeguda. Ara, el problema és que no va ser mai el crític d’un mitjà concret, perquè no hi havia ni hi ha plataformes per gent com l’Iborra. Si al País Valencià tinguéssim una televisió com cal i un programa literari, ell hagués fet un gran paper com a contertulià.
També caldria valorar la seva tasca d’escriptor. En els darrers anys es va dedicar a fer una selecció de pensaments i anotacions que havia escrit al llarg de tota la seva vida. D’aquí van sorgir els seus darrers llibres: ‘Inflexions’ i ‘Breviari d’un bizantí’. En aquesta direcció, ha deixat una important obra inèdita, que seria una llàstima que no es publiqués, perquè podria ser l’inici d’una col·lecció literària de pensament. Iborra llegia molt, amb molta obertura, i també escoltava molta música. I aquests aspectes són molt presents en aquestes anotacions.
Francesc Pérez Moragon, membre de la Càtedra Fuster
(aquesta opinió s’ha recollit en conversa telefònica)
