17.02.2011 - 16:00
En parlar d’escriptor bilingües sempre compareixen els mateixos. I solen presentar-se des de l’exili o la colònia. Quasi mai no és com un que tria en el mercat de les llengües. Però agafem l’autor d’En attendant Godot. Beckett tria –tria- el francès perquè li és més fàcil escriure sense estil. Això diu ell. En una llengua que no és la seva. Ni de la família, amb l’afany de perdre recursos, plomar-se lingüísticament. Desfer-se, prescindir dels efectes. Escriure com un estranger, en una llengua pelada, des d ‘una intempèrie, sense la facilitat d’una llengua materna. Kafka, per altres vies, també es conforma en una mena de despossessió semblant. Aquesta manera de sentir-se a l’écart. Sempre m’he fet la pregunta: i si Beckett s’hagués decidit pel gaèlic? I si és la llengua materna que sents com estranya, una llengua que no s’ha escrit des d’on véns tu, la teva infantesa, la cosa poca que perd textura, una llengua que han plomat i han deixat just allà on escriu Beckett, però des de l’autoritat i l’exclusió?
És en la filigrana de l’exactitud o la seva recerca, no cal dir-ho, des de la llengua efervescent, des d’un model que s’allunya del trast lingüístic en que s’ha convertit que he pogut evidenciar la pèrdua que ens perfila. És en el refús de la llengua empobrida que em sent just al costat de Beckett. És des d’aquesta llengua que em sent insegur, estranger, a la cuneta, és en aquesta llengua que em sent pobre, descentrat i descartat, fora de lloc.
No és la pirueta que cerc, no és l’aurificació lingüística, no és la xerrameca local, ni el piu piu. Fins i tot les formes més locals o les que semblen més obsoletes aquí són llengua escrita, no simple afany d’oralitat, mestria de la veu insular, allò que sempre s’ha dit dels escriptors de les illes. És en aquest model, i en la meva època, tal com m’han arribat les coses que em desarma la pèrdua d’aisence. No és tracta de fer randa ni puntes amb els mots, precisament. No és la filigrana de l’expert, sinó en la descomposició, en la precarietat que es conforma per la via oposada al camí que fa Beckett, però en una recerca en el seu deixant. En català l’orfenesa, la precarietat és en la llengua, la meva, la materna on puc sentir que em desvestec, amb la qual em puc sentir entreportes, fora de lloc, fins i tot amb un peu en l’obsolescència. I alhora amb la innocència d’algú que s’emprova roba i sabates de mudar que no li van bé. És aquí que tot em ve una mica gros. Aquesta manera inconfortable d’estar, que a més és una de les formes de la contemporaneïnat i que des de l’illa, en l’illa, diu la vida quotidiana.
Dir des de les estamenes de la llengua. Dir-la en el seu procés de volatilització. Cera fusa. No la llengua de vint-i-un botó. Una altra cosa. I guardar les distàncies, com en la traducció. No ser propietari del que dic, no senyorejar la llengua, sinó comprendre’m en la desapropiació. No dir davant la llengua monument, com un es troba davant la llei. És en la meva llengua que sent exili, i en la llengua descartada que escric em sent com si maquillàs un moribund, la morta-viva en què escric, i que és la situació de bona part de la gent d’aquest planeta, d’altra banda, res excepcionalment català. És amb tota la llengua, en la seva riquesa verbal que quedes plomat, ben plomat. És aquí que ets a la frontera. Provar de dir el que hi ha des d’una llengua descartada, des del pergamí, des de la localitat, des de literatura, però mai per mai amb l’afany del desig de “restauració”, des del desig costumista de deixar petjada de la memòria nostàlgica, des de l’illa d’allò que ens fuig amb el pas del temps. Ni des de la identitat.
Des d’on escriuen els escriptors bífids que alcen la bandera del bilingüisme com un país de les meravelles? Quan escriuen en català, què cerquen, què celebren? I quan escriuen en castellà? I em revé el perfil de Paul Celan que va escriure en la llengua dels botxins. I que era la seva. I la va malmenar, la va capgirar, va fer bugada, va esquivar-la, des de l’acusació, des de l’ànsia de demolició de les estratègies de poder.I jo no he vist quasi ningú que faci preguntes.
