Literatura, ciència i internet

En l’àmbit de la literatura catalana, una de les qüestions que més preocupen Biel Mesquida, director convidat de VilaWeb, és la de la relació dels escriptors amb la ciència i la tecnologia, especialment amb internet. Per això ha demanat a una cinquantena d’autors que reflexionin sobre la relació entre literatura, ciència i internet. Us oferim les vint aportacions que han arribat a la redacció.

MANUEL BAIXAULI
La meua relació amb Internet comença tard, quan tothom fa anys que en parla. Avui, però, n’estic enganxat. Consulte sovint el correu electrònic, use els diccionaris en línia i, sobretot, el que més m’aporta Internet, és allò que en diuen el fedback dels lectors. Abans, quan publicava un llibre, només en sabia l’opinió d’uns pocs lectors coneguts, que em trobava pel carrer. Opinió gens de fiar, car me la deien a la cara. Les ressenyes als diaris tampoc no solen ser del tot sinceres. Amb Internet, puc llegir (als blocs, als fòrums d’opinió…) el que n’opinen, amb tota llibertat, persones que em són desconegudes i potser distants geogràficament.
Pense que Internet, si no caus en una perillosa dispersió, enriqueix l’experiència literària.

CARLES BELLVER
Us haig de dir que m’ha sorprès una mica la pregunta que em plantegeu, per diversos motius. Jo no m’he cregut mai aquesta separació implícita entre ‘ciències’ i ‘lletres’, entre cultura humanística o literària i cultura científico-tecnològica. Em sembla il·lògica i irreal i crec que fa molts anys que l’hauríem d’haver superada (al cap i a fi el clàssic de C. P. Snow sobre el tema es va publicar el 1959).
D’altra banda, és que els escriptors som una raça especial que pot viure al marge de la societat i dels canvis? Certament sí que ho sembla, en alguns casos, però jo diria que cada vegada en són menys. Cada dia veig més escriptors, diguem-ne normals, no particularment ‘tecnòfils’, que es comuniquen per correu electrònic, o s’han fet un blog, o fins i tot utilitzen el twitter o el facebook. La gent que ens dediquem a escriure, de debò que podem ignorar tranquil·lament les tecnologies que han fet que hi hagi més gent que mai llegint i escrivint alhora arreu del món? Supose que sí, és clar, cadascú és molt lliure de tancar-se dins de les seves contradiccions.
També m’ha fet somriure que m’oferiu la possibilitat de contestar per telèfon, a un mòbil, ‘si passes d’eines electròniques’. Que el mòbil no n’és, d’electrònic? Ho veieu, com la tecnologia s’integra molt més ràpidament que no ens pensem en les pràctiques quotidianes i llavors ja ens resulta ‘natural’ i tot?

LOLITA BOSCH
Entre escriptura i ciència crec que n’hi ha molta. És un tema que sempre m’explicava un amic peruà que ho estava investigant i sempre aconseguia fascinar-me. Però mai no ho entenia del tot. Fins que una dia vaig deduir que una bassa és com una novel·la: crea vida, crea unes lleis pròpies, n’estableix una jerarquia, etc. I a partir d’aquest exemple que sembla tan banal i tan pretensiós, vaig aconseguir entendre moltes coses. Pel que fa a la internet, com diria en Mesquida: ho trob diferent. L’ordre de l’escriptura és diferent. I això ho capgira tot. No sabria com fer un triangle entre totes tres coses. No estic segura que internet sigui més científic que literari…

ENRIC CASASSES
ELS SEMICONDUCTORS DE LES MERAVELLES DEL MÓN
L’art utilitza la ciència com utilitza la indumentària: com una font de vocabulari d’imatges de realitats. Se’n serveix si li ve de gust i com vol. La cosa de l’art és ‘no dependre de la raó ni del sentit ni de la lògica ni de la filosofia ni de la psicologia ni de les diferents lleis de la causalitat ni dels canvis tècnics de la vida’ (Casimir el Gran, 1915).
Ara, tocant a la materialitat de l’escriptura, amb la capacitat dels rondinadors i la velocitat lumínica de l’entrexarxa hem recobrat les arts de la memòria d’estil antic: amb aquests ‘copistes’ electrònics torna a ser factible una obra d’ambició lucrècica, lul·liana, bruniana…
I mentrestant pels caminets de la xarxa van poetes i joglars de poble en poble com al temps dels trobadors, i s’envien els poemes.
Mossèn Xemeneia (també conegut com Enric Castanyes, o Casasses)

MANUEL CUYÀS
Si bé, com en diu en Ramon Solsona en el seu últim llibre, les antigues màquines d’escriure escrivien i imprimien a la vegada i emetien un ring molt agradable quan la línia s’acabava, a mi que no em treguin mai més l’ordinador. Sense les possibilitats que dóna, jo personalment no hauria pogut fer les Memòries de Jordi Pujol. Ja hauria tirat el barret al foc.
Pel que fa a les possibilitats, internet és una gran, grandiosa, font d’informació, a condició que sàpigues destriar el gra de la palla. O sigui: si hi saps navegar i coneixes on hi ha els continguts fiables. A mi m’estalvia molts arxius de paper i l’anada a biblioteques i llibres de consulta.
Al diari, el coneixement del sistema informàtic és imprescindible. Segur que té moltes més aplicacions que les que jo sé fer servir, però em defenso. Si no ho fes, ja m’haurien jubilat. Els llibres i les feines personals es poden fer encara artesanalment, si vols. Els diaris de cap manera. Els articles els escric sempre a la redacció i dins el sistema, en les maquetes pautades per la màquina.
Més coses relacionades amb la ciència en general? Poques. La gent de lletres només ens ocupem de les lletres i les arts i deixem molt de banda els temes científics. Cosa que no passa tant a la inversa. Els metges, els científics, s’interessen a la vegada per les lletres i l’art. Les grans biblioteques, les grans col·leccions artístiques són molts cops creació de gent de ciència. Nosaltres en canvi no hem fundat mai res relacionat amb la ciència. Si de cas, amb la ciència-ficció.

JORDI DOLÇ
Vet aquí una vegada una bagassa. Era bella i esvelta, una beutat, redéu!, vista des de qualsevol angle. Tenia la pell suau, tibada, cosa pròpia de la seva edat, eterna. Però en el seu posat hi havia quelcom inquietant: asseguda en una butaca esbotzada amb una cama damunt l’altre, amb les mans plegades, mirava tristament aquest fotògraf que escriu i que un dia s’interessà per ella, farta de fingir, només per a gaudi de la colla de pervertits impotents que sol·licitaven els seus serveis, que el consolador eret que guardava sobre un dels comodins de la seva cofurna l’omplia de felicitat quan se l’introduïa per la figa.
Aquesta puta -ara ho sé- és la literatura, i aquell fill de puta estirat ridículament cap a l’infinit -també me n’he assabentat- som tu i som jo, oh!, petits poetes del segle XXI, esdevinguts bufons de la consciència estúpida del ‘dos i dos fan quatre’, de la fibra inflexible de la insensibilitat dels cervells que ens caguen a sobre complexos emmetzinats per esclavitzar-nos per sempre. A la merda la ciència, per tant, i a la merda Internet: el futur passa per l’anarquia postcristiana i el renaixement de les cultures àgrafes. Ens hem aturat a pensar mai quants de milers i milers d’anys ens queden encara d’evolució? Qui tingui oïda per escoltar, que escolti! (És només una opinió: qualsevol intent de queixelada que se li vulgui clavar quedarà, per tant, desacreditat sota el pes del ridícul).

MARTÍ DOMÍNGUEZ
La meua opinió és que els científics no consumeixen literatura, fins i tot he escrit en alguna ocasió que són àgrafs. En els ‘papers’ empren un anglès macarrònic, on l’únic que importa és fer-se entendre. Però no n’hi ha cap tipus d’esforç estilistic: en realitat, aquest esforç és combatut pels ‘referees’, que de seguida t’eliminen tots els adjectius. Un article científic no duu adjectius, ni tampoc cap retòrica: ha de ser transparent. Tot això fa que ‘per se’ un article d’aquestes característiques siga molt avorrit i no arribe excepte als especialistes del grup.
En quant a internet: evidentment és una ferramenta necessària per als científics, que l’empren constantment. Bona part de la bibliografia és ara on-line, fins i tot els propis articles ja remeten directament als enllaços. És impressionant la xarxa que s’hi crea. Emocionant com pots seguir llegint sobre això quasi de manera infinita.

RAMON ERRA
La ciència ajuda poc: saber gaires secrets bioquímics enfonsa la poesia. I la prosa, per poètica que sigui. Ara, la tecnologia, fruit dels progressos de la ciència, sí que ajuda. Per exemple el tallar/enganxar dels programes informàtics tipus word obre portes a múltiples novetats en l’arquitectura d’un text. La internet ens torna més solitaris -encara del que ja som de normal (no ens cal anar a biblioteques o arxius a l’hora de documentar-nos, tampoc ens calen les tertúlies de cafè…)-, cosa boníssima perquè fomenta la incomunicació, la introspecció i engreixa l’ego creatiu dels escriptorets… O potser no.

ISABEL GARCIA CANET
Com en tot  triangle comunicatiu si ens referim a la relació entre els vèrtex que fan la literatura: autor, obra i lector; és clar que l’avanç  que ha suposat internet tant com a eina de difusió massiva, com a font i suport de recerca i de coneixement: una nova manera de retroalimentar-se i fer arribar l’obra més enllà dels prestatges de les biblioteques com  dels aparadors i fires; i atenent al fet que, malauradament, no tothom es pot permetre de publicar per mitjà de premis o d’ajudes per a la creació, etc. És clar que aquest nou “monstre” que devorem i ens devora ens ha obert una immensa finestra en la qual  siga qui siga pot esdevenir creador, lector interactiu i intermediari o editor del propi text sense recórrer al món editorial, l’únic mitjà de què disposàvem. Conseqüentment,  la relació entre autor i lector canvia. Així, l’autor/a de ‘mirada aèria’ si li ve de gust pot interactuar  amb els possibles lectors i optar pel blog en el qual el text immediat no siga el definitiu, pel fet de poder-se modificar amb el temps i esdevindre inacabable i hipertext,  literatura bevedora de les aportacions dels lectors.
Amb tot, però, el goig de prendre un cafè amb el llibre a la mà i (poder-lo palpar, olorar, fer-ne anotacions) en algun racó que ens atreu, no el canviaria pel llibre electrònic -de moment- ni per l’ordinador portàtil  com a mitjà de lectura, tanmateix no podem anar contracorrent i haurem d’aprendre a gaudir de l’estratègia tridimensional, per al bon profit! Arribar més enllà de fronteres locals i assaborir de les traduccions que dia rere dia es cuinen a internet…gustos per a tots els paladars literaris alguns més exigents que no pas altres!

EL LLIBRETER
Potser l’assumpte més apassionant de la literatura contemporània sigui la representació de la consciència: les estratègies narratives que es van experimentar durant el modernisme —amb la poesia com a avantguarda i amb novel·les com l’Ulisses de Joyce com a fites ineludibles— han evolucionat al mateix ritme que es modificaven els models que, des de la ciència, aspiraven a emular el funcionament del cervell. Som un cos fràgil que pensa. El qüestionament de la linealitat narrativa i la descomposició de la percepció temporal i espacial dels personatges són també un correlat dels molts assetjaments a la idea de consciència practicat des de diverses disciplines científiques, i no tan sols una exigència de la cosa postmoderna. Endavant!

SALVADOR MACIP
Com a científic, la internet és una eines de treball que més utilitzo. És la millor forma d’obtenir i distribuir informació. Com a escriptor, aprofito sobretot la seva funció de xarxa social. Em permet estar en contacte amb els meus lectors, saber què pensen del que publico, fer proves, enviar i rebre opinions, intercanviar missatges amb altres autors, etc. Per això sempre que tinc temps interactuo a facebook, a twitter i als blocs.
Usar la internet per donar-se a conèixer i fer propaganda dels teus llibres és una opció amb molt potencial, però ara per ara em preocupa menys. Excepte en casos comptats, els beneficis que es poden obtenir a casa nostra per aquesta via encara són petits en comparació amb els sistemes de promoció tradicionals.

EDUARD MÁRQUEZ
Com a eina per documentar-se (ja que, a vegades, facilita trobar la
informació necessària per escriure) i, potser, per fer-se visible (si és que les xarxes socials serveixen per això, cosa que, ara com ara, està per veure), internet resulta útil. Més enllà no hi sé veure cap altra relació.

NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS
Òbviament ciència i escriptura van lligats. Sovint l’escriptura es nodreix també d’una coneixença exacta d’un cert ordre de les coses i a ciència certa que la creació et farà científic: n’hi ha que tenen la ciència infusa, n’hi ha que perfeccionen la ciència exacta, n’hi de misteriosos, els de les ciències ocultes, n’hi ha de paisatgistes concentrats en les ciències terrenals i els que cauen alt amb la gaia ciència.
Afegitó: internet és un opiaci

DOLORS MIQUEL
Tot art és fill de l’època. Així la literatura actual. Ciència primer i internet posteriorment, canvien el discurs i el canal literari. Hi ha novetats dins del segle: en particular Internet com a canal generador de gustos literaris. Editors, crítics literaris, lectors editorials, professors universitaris.., veuen trontollar el seu poder de decidir què es publica i què no; què és bo i què dolent. Al seu lloc, internautes a grapats i a milers esdevenen lectors d’allò que ells volen i fins pressionen les editorials en allò que volen que sigui publicat. ¿El públic publica? La finestra oberta d’ Internet se suma a les múltiples facetes de democratització i banalització de l’art, el qual juntament amb els Déus de les esglésies sembla trontollar al prestatge de les estatuetes de valor, en aquest vaixell de bojos on anem tots tan esplèndidament, que de vegades no digna, viatjant.

MANEL OLLÉ
Hi ha qui, com Nicholas Carr, afirma que la xarxa ens torna idiotes. Llegim trossets, picossem píndoles i escrivim  a cop calent i tal com raja. Potser sí o potser no. En tot cas, estabornits per la TV i per la pornografia política i financera, no serà ara la xrarxa qui ens hagi de rematar: sempre ens quedarà la literatura, llegida al paper o en els miralls negres de cristall líquid, com a antídot eficaç contra la estultícia viral. I no li hem d’excloure a la xarxa algun poder alliberador, d’accés i difusió, d’interacció i de resposta des de baix, que escapa a la informació institucional i corporativa. Que alhora del dret i del revés de la xarxa, ens vigila.

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
De relacions entre escriptura i ciència n’hi ha unes quantes, però no m’hi he entretingut gaire. Ara se me n’acuden dues: l’aproximació neurològica a la ment creativa i el component literari dels tractats científics. En canvi parlar de literatura i internet em resulta molt més fácil. El que ha fet internet amb la literatura és el que ha fet amb la resta de coneixements: multiplicar-los i facilitar-ne l’accés. Això és bo? Doncs depèn, ja que molts d’aquest continguts són infames. Internet produeix una exacerbació de la personalitat. Ens fa ser més com som: més subtils, sí, però també més poca-soltes. Té el poder que Baudelaire atribuïa a l’alcohol: “L’home dolent esdevé execrable, així com el bo esdevé excel·lent ». Altrament, la xarxa produeix un embadaliment multipolaritzat que pot inhibir l’escriptura, cosa que no té per què ser negativa.

SEBASTIÀ PERELLÓ
La literatura  deu ser aquesta manera erràtica i fluctuant  d’estar  en obres, text que no té aturall,  versàtil, lletra volandera  i arborescent que conforma un paisatge estelat  de textos que s’enllacen, sempre mal·leables.  Així, altermoderna, heterocrònica, excèntrica, exlocalitzada, multifocal, arrels enlaire i desfeta, esmicada, blanca i negra, dispersa, interpolada i ocasional. Hoste de la transfrontera. El país del plagi, de la falsificació topmantera, reialme del sampling i de la versió. Fugacitat, virtualitat camaleònica, vacil·lació, discursos plurals, eventualitat, transtextualitat, disgregació transgenèrica, text desbordat,  nomadisme, hibridació, reciclatge textual i cultural, estratègies discursives multimodals. Escriure i llegir ja són aquesta aquesta constel·lació. I de sobte, no sé dir si faig referència a la manera de conformar-se de la Bíblia o de l’Odissea, dels textos fundacionals, o de les textualitats electròniques.

ARNAU PONS
Internet suma la màquina d’escriure, el correu i l’edició virtual, d’una banda, amb una difusió màxima i immediata, de l’altra. I cada cop és a l’abast de més persones. D’aquí ve la seva força social i política. L’escriptor se’n pot servir. Una certa nostàlgia pel llibre no l’hauria de dur a malfiar-se’n. El poema s’adapta molt bé a la pantalla. Heidegger sostenia que la manera mecànica d’escriure és una de les principals raons de la creixent destrucció de la paraula, perquè segons ell l’essència de l’home resideix en l’escriptura a mà. Però avui en dia l’escàner ens permet de preservar i de difondre també el manuscrit. No ens enganyem; la destrucció de la paraula es produeix sempre amb la censura, la indiferència, el boicot i la inatenció. L’empremta personal, l’escriptor la troba en la constància i en la filigrana o el virtuosisme del seu qüestionament, i això l’afirma davant la volatilització entusiasta i assumida que caracteritza blogs i webs.

LLUCIA RAMIS
Suposo que la cosa canviarà, però les persones utilitzen bàsicament l’escriptura per comunicar-se a Internet. Des dels emails laborals fins a les cibercartes d’amor, que es diferencien de les seves predecessores per la immediatesa (l’espera impacient per rebre’n alguna a la bústia s’ha convertit en una desesperació angoixant quan la resposta no arriba a la safata d’entrada tot d’una); l’enginy que hem de fer servir a Facebook i Twitter (ja no volem els 15 minuts de glòria de Warhol, sinó esdevenir un trending topic), o el laboratori que per a molts és el blog o la bitàcora, plantegen noves maneres d’escriure. La manca de concentració derivada d’aquest zàping existencial provoca que el missatge hagi de ser precís i impactant perquè destaqui. I el jo creador s’accentua fins que no es distingeix de l’altre, realitat i ficció es confonen. El suport modifica la forma i, ara mateix, escriptura i Internet s’exploren mútuament.

ALBERT ROIG
L’internet: una caixa forta que ha acabat amb els farsants que deien haver escrit una novel·la a Nova York o en una illa brasilera i haver-la perduda en una estació d’autobús, en aquesta caixa s’hi desen i amunteguen tots els esborranys que els escriptors responsables llançaven als foc, dins aquesta caixa ferma s’ha fos tota la soledat del món, és un manyoc polsegós desat per a ningú.

MARTA ROJALS
Sobre la relació entre escriptura i ciència, no ho sabria dir, però sobre la relació de l’escriptura amb internet, buf! Ho diré en tres paraules: blog, blog i blog. (Si la resposta és massa curta puc escriure la paraula blog les vegades que calgui fins que hagi ocupat les cinc ratlles.)

MATTHEW TREE
REBOLCAR-SE A LA XARXA
Als anys vuitanta, no calia que tingués internet: sabia qui era qui al món i qui hi feia què i a més a més sabia què volia llegir i quina música volia escoltar. La informació pertinent provenia de les amistats i molt de tant en tant, dels diaris. A principis dels noranta, per raons que encara no he arribat a entendre, les fonts esmentades s’anaven assecant fins al punt que vaig deixar d’ampliar els coneixements, del tot. De manera que vaig viure els anys següents en un bucle format als vuitanta: llegia els mateixos autors, escoltava la mateixa música, m’interessaven els mateixos temes: Burroughs, Miller, Hrabal, Talking Heads, l’Holocaust, els OVNIs, Burroughs, Miller… Quan ja tenia més llacunes que Finlàndia, per fi em vaig donar d’alta a la teranyina d’abast mundial i vaig començar a buscar-hi informació sobre tots els esdeveniments, fenòmens, artistes, escriptors i músics recents dels quals no coneixia res (gairebé tots, a aquelles alçades). Els buscava amb la mateixa alacritat compulsiva que havia buscat paraules desconegudes al diccionari quan m’ensenyava el català. I, sobretot, vaig descobrir que hi podia comprar llibres, a Internet. Qualsevol llibre. Llibres que no sabia ni que existissin. De fet, diria que l’avantatge principal de la Xarxa – l’avantatge que la fa revolucionària – és justament que s’hi poden obtenir (en format electrònic o fetes de paper) les úniques finestres, que, obertes de bat a bat, encara donen al món sencer.

TINA VALLÈS
No puc negar que la relació entre l’escriptura i la xarxa en el meu cas és fructífera, positiva i engrescadora. Abans de descobrir la xarxa, és cert que ja escrivia, però gairebé no era llegida, només pels amics i coneguts a qui endinyava els meus contes impresos en fulls reciclats i tinta econòmica. Va arribar la xarxa a la meva vida i tot va canviar. Vaig descobrir que podia escriure i tenir públic sense necessitat de passar pel sedàs de cap editorial i em vaig llençar a la piscina, o a la xarxa. Vaig obrir el meu primer blog (L’aeroplà del Raval, http://tinavalles.blogspot.com). Vaig començar a tenir lectors “de debò”: gent que em llegia perquè em volia llegir. I això m’ho ha “donat” la xarxa. Potser a la llarga també ho hauria aconseguit, això de tenir lectors que et llegeixen perquè volen, però la immediatesa d’Internet per a mi va ser l’empenta definitiva per creure realment en el que escric. I del blog, en vaig fer un llibre (L’aeroplà del Raval, Labreu Edicions, 2006). I el cuquet de l’escriure, dins meu des de sempre, va anar creixent. I ara, a banda d’escriure en el meu segon blog (Ganxet sota les pedres, http://tinavalles.wordpress.com), estic a punt de treure una novel·la, una novel·la que sé que sense l’empenta que em va donar i dóna la xarxa potser hauria trigat uns quants anys més a fer-la (i ja no diguem a publicar-la), o potser no l’hauria escrita mai. La xarxa és una eina valuosíssima per a mi en aquest sentit, m’ha ajudat a trobar els meus lectors (siguin pocs o molts, tant m’és), i ara ells són els que alimenten el meu cuquet de l’escriure.

JORDI VINTRÓ
Penso que Internet és una eina molt bona per obtenir informació (tothom qui escriu en necessita: des d’un diccionari fins a una cita, o a la latitud de Timbuctú). Ja sé que tota aquesta informació es pot trobar d’altres maneres, pero Internet simplifica extraordinàriament la feina.
Per altra banda, la difusió de l’obra també es pot veure amplificada gràcies a les xarxes socials.
Hi pot haver també sinèrgies entre llibres i blocs, etc.
Tot això son petits detalls secundaris que no crec que afectin per res el resultat. Caldria estudiar com Internet es reflecteuix en el text. Podria ser que hi penetrés d’una manera subtil. És a dir, que hi haguessin textos inconcebibles sense l’existència d’Internet (per la seva complexitat de lligams amb altres textos, per exemple). Això podria ser l’objecte d’una tesi. Però sincerament, no crec res de tot això.
Sobre les relacions entre escriptura i ciència, són un tema tan complex que no el podem despatxar aquí.
Dit això, és possible que aviat tots els llibres es publiquin només en Internet (glups!).

ENRIC VIRGILI CARBONELL
no sé si les deu línies que em demanes et podran servir de gaire. Te les ofereixo després de la cita –que no em demanes, però la incloc igualment. Per començar, sobre la relació entre literatura i ciència, és millor que li cedeixi la paraula a Gabriel Ferrater.
“(…) no s’ha d’oblidar mai que la cultura es compon molt més, molt més, de la matemàtica que de la poesia o de qualsevol forma de literatura. La cultura es compon de la física atòmica, es compon de la mecànica estadística, es compon d’idees realment sòlides i autèntiques. Ara bé: dins d’aquest panorama de la cultura, ¿quin paper li correspon a la literatura i, més concretament, a la poesia? Li correspon, simplement, el paper de cridar tota la cultura en general a la modèstia. A fer-li veure, a la cultura en general, que darrera de les meravelloses construccions intel·lectuals que són la teoria de Galois o la lògica de Gödel, que per sota d’aquestes meravelloses construccions, hi ha un ésser animal, un ésser físic, que som els homes, i que som els que hem fet totes aquestes arquitectures. Em sembla que, si volem donar importància, si volem situar, i situar en un  lloc respectable i en un  paper que valgui la pena, la literatura, només és per aquest costat que la podem situar.”  (La poesia de Carles Riba, p. 122)
Pel que fa internet, vet aquí el que se m’acut:
Per a mi, com a escriptor, internet és, més que res, una font d’atabalament. Després de seguir per curiositat alguns blogs, i algunes revistes, he acabat per deixar-ho córrer, perquè només m’instruïa sobre xafarderies gremials. Com que abans de publicar el primer llibre el 2004 estava molt desconnectat del panorama literari i crític, internet em va servir per treure-hi el cap i donar-hi un cop d’ull. Em van interessar especialment les lluites pel poder de determinats bàndols crítics, perquè trobava força divertits els intercanvis d’articles en diaris o revistes, i les reaccions que se suscitaven després en alguns blogs, però em vaig esgarrifar quan un mandarí -un de gros- va tenir la pensada de dedicar-me un mastegot arrel del meu segon llibre de poesia. Després de les dues novel·letes, internet m’ha servit per percebre, magnificat, el silenci dels lectors. Encara que l’hauria de donar per suposat, no deixa de causar-me estranyesa i inquietud, perquè la literatura conté un cert grau d’exhibicionisme, i, en absència de públic el gest literari agafa un no sé què de penós. Si tingués vint anys em semblaria divertidíssim escriure amb quatre amics una revista literària digital al més extravagant possible, però als quaranta-cinc em fa mandra, i els amics, si no estan jubilats prematurament, ja no hi toquen gaire. Espero amb candeletes la senectut per recuperar, pel que fa a la literatura, un eixelebrament definitiu i del tot saludable, a internet, a les tavernes i on s’escaigui. Queda dit.