15.02.2011 - 06:00
Les revoltes populars que s’estenen des de l’entrada d’any al Pròxim Orient presenten molts elements en comú. La majoria s’esdevenen a països amb règims autocràtics que fa dècades que duren, i on la crisi econòmica afecta una bona part de la població. A més a més, les crides s’han fet via xarxes socials, especialment Facebook i Twitter. Finalment, en molts casos els manifestants han desafiat els governants des de places cèntriques de cada capital. La primera revolta, la del gessamí de Tunísia, va tenir l’epicentre als carrers del cor de Tunis, sobretot la plaça de l’Alcassaba, també anomenada plaça del govern, perquè és on hi ha el palau Dar el-Bei del primer ministre. La plaça més coneguda de les revoltes d’aquests dies als països àrabs és, tot amb tot, la de Tahrir, del Caire (Egipte).
La plaça de l’Alliberament s’havia dit plaça Ismaília, en record del dirigent egipci del segle XIX Khedive Ismaïl. Després de la revolució de 1919 es va anomenar de Tahrir (‘alliberament’), però no es va rebatejar oficialment fins el 1952, quan Egipte va obtenir la independència dels administradors colonials britànics arran del cop d’estat de Gamal Abdel Nasser.
La plaça de Tahrir ha estat, aquestes sis dècades, l’indret més sovintejat pels dissidents egipcis per contestar els règims de torn o per expressar-hi l’opinió popular sobre els conflictes internacionals: el març del 1968, els estudiants van ocupar-la per reclamar llibertat política i democràcia; el 1972 s’hi va exigir l’alliberament d’una colla d’estudiants arrestats per haver protestat contra Israel; el 2003, milers d’egipcis s’hi van concentrar contra la guerra de l’Irac… Els governs, per mirar de dificultar les manifestacions a la plaça, l’han remodelada més d’una vegada en favor del trànsit de cotxes i en detriment dels vianants. Això no ha impedit que, després de divuit dies de protestes, aquest 2011 els manifestants ‘atrinxerats’ en aquesta plaça hagin ‘alliberat’ el país de Hosni Mubàrak. Potser per això la revista nord-americana Time ha inclòs Tahrir en la llista de les deu places famoses a tot el món per les protestes que s’hi han fet, al costat de la de Tiananmen (Pequín), la de Venceslau (Praga), la de la Bastilla (París), la de les Tres Cultures (Mèxic), la dels Desembristes (Sant Petersburg), la de Trafalgar (Londres), la de la Independència (Kíev) i la Union Square (Nova York).
‘Time’ també hi inclou la plaça d’Azadi (‘llibertat’, en persa), una immensa extensió de cinquanta mil metres quadrats (fotografia de 360 graus) al centre de Teheran on van transcórrer les principals protestes contra el xa de Pèrsia, el 1979. Abans d’aquella data es deia justament plaça de Xahiad (‘en record del Xa’). Trenta anys després, el 2009, va ser l’escenari de les protestes de l’oposició contra la victòria del president Mahmud Ahmadinejad, titllada de fraudulenta. I avui s’hi han tornat a concentrar milers de manifestants per demanar llibertat.
Al costat de la d’Azadi, aquest mateix cap de setmana dues places més han agafat el relleu de la de Tahrir egípcia, ara ja evacuada. A la capital d’Algèria, desafiant la queda de les autoritats i la presència de militars als carrers, alguns manifestants van concentrar-se dissabte a la plaça del Primer de Maig (fotos i vídeo) cridant per una ‘Algèria lliure i democràtica’, contra el govern i ‘Ahir Egipte, avui Algèria’. I al Iemen, on des de principi de mes hi ha convocats ‘dies de ràbia’ de l’oposició contra el govern d’Alí Abdul·là Salé, les manifestacions (com la de dissabte) es congreguen a la plaça de Tahrir de la capital, Sanà, d’on alguna vegada han estat foragitades pels partidaris del president.
