Sihem Bensedrine: ‘Egipte ens ha donat oxigen’

Vam parlar amb ella fa exactament un mes, poques hores abans que el dictador Ben Alí abandonés Tunísia. Aleshores, amb aire preocupat, la periodista i escriptora tunisiana Sihem Bensedrine, que vivia exiliada a Barcelona, denunciava en aquesta entrevista les atrocitats del règim i advocava per una revolució ferma i persistent per fer fora el dictador. D’aleshores ençà s’ha estat sobretot a Tunis per retrobar-se amb la família i treballant fort per reconstruir la democràcia. Aquest cap de setmana ha estat unes hores a Barcelona i hem tornat a parlar amb ella. Amb una mirada molt diferent, brillant, explica que és optimista, que la caiguda de Mubàrak a Egipte ha donat oxigen als tunisians i vaticina unes eleccions tunisianes justes abans d’un any. Això sí, avisa que no serà un camí planer, que cal fer molta feina i que la Unió Europea no se’n pot desentendre.

Quina és la situació avui a Tunísia?

El país és segur, ens n’hem sortit. No hi ha violència i no hi ha armes al carrer. Però la situació política és encara molt fràgil. És a dir, hem fet la revolució, que no és poca cosa. Però ara el repte és fer una transició exitosa, que no és gens fàcil. El cap de règim ha caigut, sí. I els principals símbols també. Però no podem oblidar que van conduir el país durant trenta-tres anys i durant tot aquest temps ho van controlar tot, absolutament tot. Per tant, cal minimitzar al màxim tot allò que pugui posar en perill aquesta transició.

Quins són els perills?

Hi ha dos escenaris possibles a Tunísia. I partim de la base que no tenim res. El primer, al qual podem caure si no vigilem prou, és un escenari com el romanès. A Romania els membres de l’antic règim van fer una coalició amb els opositors. I tots plegats van confiscar la revolució del poble. A Tunísia hem d’evitar que això passi. I el segon: una coalició entre els que van fer la revolució i els que han encapçalat la resistència durant anys. És un escenari tunisià, nou. Cap aquí és cap on hem d’anar. I els perills, com es pot imaginar, són molts i diversos, començant per l’ambició dels que han estat d’una manera o altra al poder durant dècades i que volen continuar formant-ne part, encara que sigui amb uns ideals diferents.

I com s’organitza això? L’autoritat la té ara un govern provisional que vol fer eleccions ben aviat…

Aquest govern no té cap legitimitat. I no hi haurà eleccions ni el mes que ve ni l’altre. Això és segur. Respecte com s’arriba a aquest segon escenari, el problema és que els que han fet la revolució tenen poder, però no estan organitzats. No hi ha cap partit que pugui catalitzar aquesta energia. Per tant, cal una via nova.

Aleshores, quina és la fórmula?

En una gran conferència a Tunis la setmana passada que va aplegar les principals figures de la resistència i molts representants dels joves que van fer la revolució, vam fixar els següents reptes: fer que els ciutadans tinguin veu i siguin rellevants en la transició; aconseguir una premsa liure; construir una justícia real; i establir un procés electoral. Un cop fet això podrem fer eleccions.

No semblen reptes fàcils…

No, no ho són. Però ja estem construïnt comitès de protecció de la revolució. És el primer pas. Són comitès formats per persones que han fet la revolució i que han de fer de contrapès polític a l’actual govern. Aquests comitès tenen l’aval de pràcticament tot el poble. I per tant, són poderosos. Ja n’hem tingut alguna prova.

Per exemple?

Miri, si el govern vol nomenar un equip de funcionaris d’un determinat àmbit, els comitès fan arribar una llista de les persones que no poden ser nomenades perquè estaven vinculades a l’antic règim. I el govern en fa cas perquè ara no té altra opció. Aquests comitès, un cop repartits per tot el territori, s’aplegaran en un consell de protecció de la revolució que esdevindrà l’interlocutor del poble amb el govern. Aquesta interlocució és el que és important. I, com dic, ja comença a funcionar. Aleshores cal que els comitès vetllin per un procés electoral just. Primer, en unes eleccions locals justes, que ara és el més important. I després ¡, per les presidencials. No hi ha altre camí.

De quants mesos enllà parlem?

Depèn, però com a mínim vuit mesos o un any. Pensi que abans de fer eleccions ens hem d’assegurar que tenim un sistema de premsa, amb ràdios i televisions, lliure. I això vol dir canviar molts dels professionals que treballaven per l’antic règim. Com podem fer unes eleccions sense una premsa lliure? I pensi també que cal un sistema judicial nou. Amb l’antic règim, a Tunísia hi havia dues categories de ciutadans. Els que formaven part del poble i els que formaven part de la màfia. Per tant, és un procés lent.

I complicat…

Sí, però possible. Miri, ara sóc més optimista que no fa quatre o cinc dies. Sap per què? Per què ha caigut Mubàrak. I Egipte és un país determinant. Després del que ha passat a Egipte aquest cap de setmana, Tunísia assolirà la democràcia. Egipte ens ha donat oxigen.

Falta veure com gestiona la transició l’exèrcit a Egipte…

Hi ha encara una mica de por, per què que l’exèrcit tingui el poder no és garantia de res, cert. Però l’energia del poble s’ha demostrat tan gran que difícilment això es podrà aturar i el poble no serà gens condescendet. A Tunísia l’exèrcit també està amb el nou govern, però a tant a Egipte com a Tunísia l’exèrcit és qui ha acabat decantant la balança en favor de la revolució. Tard, sí, però l’exèrcit ha estat determinant. I a més ha actuat el mínim possible i això és important perquè, malgrat els morts que hi ha hagut, han estat revolucions pacífiques, sense armes. Els crims els han comès les forces de seguretat, és a dir la policia, d’ambdós règims.

S’estendrà a altres països?

Segur. Començant per Síria, Algèria i el Iemen. Després del que ha passat a Egipte, els tunisians podem dir que no estem sols. He de confessar hem tingut una gran alegria i hem respirat, per fi, perquè la situació era encara incerta. I estic convençuda que això ha donat energia a molts altres països del món àrab.

La informació per internet i a través d’aljazira hi té un rol important…

I tant! Sense Facebook no s’hauria pogut fer la revolució. I sense aljazira no s’hauria estès. Pensi que aljazira connecta tots els països del món àrab. És, de fet, probablement, l’única cosa que els connecta ara mateix.

I quin paper hi han de tenir els països occidentals?

Fins ara ho han fet molt malament. Durant tot els anys de les dictadures i durant les revolucions. Però ara els necessitem. A Tunísia necessitem observadors internacionals que avalin la nostra transició. Però compte, sense voluntat d’influir en res. La setmana passada em vaig reunir amb dos delegats de la Unió Europea que em van demanar com avançava el procés electoral. Els vaig dir que és un procés lent i que tinguessin paciència. Però també els vaig dir que necessitem el suport internacional. En una visita anterior, en una reunió de delegats europeus amb diversos representants de la resistència els vam dir: ‘no ens vau creure i vau creure en un dictador; us vau equivocar, però ara podeu arreglar-ho i triar entre una democràcia real, en la qual ens podeu ajudar, o, si no ho voleu arreglar, podeu promoure un nou sistema dictatorial.’ Volem fer una democràcia real amb Europa i no contra Europa. Europa ha de ser un company de viatge.

Algunes veus alerten del perill de l’arribada al poder de grups islamistes…

Això no passarà. Existeixen i si justament volem una democràcia no els podem arraconar. Però els asseguro que si es fan unes eleccions justes amb prou feines tindran el 10% del suport. I sóc generosa.

I què passarà amb tots aquells vinculats d’una manera o altra a l’antic règim?

Ja en parlarem. De moment, cal es mantinguin totalment al marge de tot el procés. I després, òbviament, molts d’ells hauran de ser jutjats. Trobarem obstacles, segur. Per exemple, alguns policies de Ben Alí, que van provar d’aturar la revolució, ara demanen perdó i es queixen perquè se senten marginats. Un altre exemple: la setmana passada el govern va crear un institut d’estadística. I no sabem com s’ho va fer però va presentar uns estudis d’opinió que, per exemple, deia que alguns polítics, opositors o no de Ben Alí, tenien suports del 50 o 70% en determinades zones, la qual cosa és impossible. És a dir, el govern vol anar cap al primer escenari, el de Romania, vol un pacte conjunt entre l’antic règim i els opositors. I quan dic opositors em refereixo a partits que tot i no formar part de l’antic règim, formen part de l’establishment polític que hi havia durant l’antic règim. Però per sort el poble veu l’engany d’aquests sondatges i no ho accepta.

En quin punt es troba l’economia tunisiana? Ben Alí va fugir amb una fortuna…

No és una situació catastròfica, però necessitem comerciar amb Europa. Cada dia que passa en què França, Itàlia i Espanya, per dir els estats més propers, decideixen no comerciar amb Tunísia encara que només sigui amb turisme, és una petita condemna per nosaltres. De fet, faig una crida perquè els europeus vagin a fer turisme a Tunísia ara.

Ara no hi deu haver pas gaire creuers a Tunísia. En canvi abans era un paradís per aquest tipus de turisme…

Era un paradís fals i corrupte! Ara, en canvi, és un paradís real pels turistes. Ho dic de veritat. Miri: el país és segur, no hi ha cap perill, no hi ha armes, i és molt econòmic. Sisplau, veniu i ho comprovareu! Això sí, el turisme no pot ser i no serà la principal font d’ingressos del país. Ara el necessitem perquè és una urgència i, sí, sempre n’hi haurà, però tenim recursos, indústria i gent formada. Si passem aquet tràngol, ens en sortirem. Temps al temps.