07.02.2011 - 06:00
Us oferim un nou capítol d’ Escriptors.TV amb la participació del poeta Jordi Vintró, que llegeix un poema del seu darrer llibre, ‘La bassa de les oques‘. L’obra conté seixanta-tres poemes, com el nombre de caselles del joc de l’oca. I cada poema és encapçalat per una figura feta per ell mateix, com el joc de l’oca. Perquè aquest joc d’atzar té molt a veure amb el llibre. La poesia de Vintró és una poesia popular culta (així la defineix), fora dels cànons. El llibre és ple d’enigmes i de jocs de paraules, i d’una estructura interna complexa que ell descela al bloc ‘La bassa de les oques. Comentaris sobre aquest llibre de Jordi Vintró’.
És la seva primera experiència bloquista, per més que és informàtic i que ja es troba a la seixantena. Però precisament perquè domina les arts de la programació, el bloc és tot un experiment que cal assenyalar: explica alguns dels elements compositius, com ara els poemes model en què s’ha basat per construir la mètrica de cada poema. Però Vintró va més enllà i convida el lector a jugar a l’oca i fins i tot li ofereix la possibilitat d’imprimir-se un tauler.
El poeta no ha estat gens prolífic: ha publicat el llibre de narracions ‘Eugeni i altres’ (1986) i els llibres de poemes ‘Cançons per a en Jaume’ (1985), ‘Ludwig’ (1992), ‘Insuficiència mitral’ (1997) i ‘Cartes de sotamà’ (2006).
Hem conversat amb ell sobre ‘La bassa de les oques’. Explica:
—’La bassa de les oques’ no segueix això que se’n diu la poesia actual. No figura en els cànons que es fan. Sortosament, a l’època d’ara tot és vàlid i pots fer una cosa com aquesta. Els anys setanta no ho hauria pogut fer, perquè hauria estat molt mal vist.
—Mal vist?
—Els anys setanta de seguida eres menystingut. La poesia s’havia de fer sense rima i sobre certs temes. Hi havia els poemes implicats i els que no ho eren.
—Us referiu a la poesia social?
—Entre més coses. Era un valor afegit.
—I quina poesia feu?
—No s’adequa a cap prototip. Els anys setanta la poesia compromesa i moderna (que no sé què vol dir) veia la rima i la mètrica com uns elements artificiosos. Jo, en canvi, penso que no és cosa de mèrits, sinó d’utilitzar tots els recursos que ofereix la poesia. La rima i la mètrica no compliquen les coses, en el meu cas les faciliten, en el sentit que orienten el poeta. No fer rima i mètrica també costa, però, a mi, les traves i els constrenyiments em fan sortir unes coses que d’una altra manera no sortirien.
—’La bassa de les oques’ es compon de seixanta-tres poemes. En vau preparar l’estructura abans, són independents, tenen una coherència interna?
—Vaig començar escrivint en prosa els seixanta-tres arguments, de gent que es troba en situacions . Després vaig agafar un model de poema per a fer el meu (poemes provençals, francesos, anglesos, italians, catalans…).
—Per què?
—És una manera de fixar-se en l’esquema mètric, i de fer que el llibre sigui variat. Vaig fer una mena d’antologia. M’agraden totes les que poso, però no aplego les meves poesies preferides. Primava que fossin variades en la mètrica. Quan vaig tenir els arguments i les mètriques em vaig posar a escriure. Després van venir els dibuixos, que il·lustren cada poema.
—Dieu que els dibuixos són fets sobre paper de vàter?
—D’aquesta manera els fulls eren tots iguals de mida. Jo no sóc dibuixant i es nota, però em veia amb cor de fer les vinyetes del joc de l’oca.
—Quin paper hi té el joc de l’oca, en aquest llibre?
—El joc de l’oca és una metàfora de la vida. També m’agrada que sigui un joc d’atzar. Perquè per a mi en la vida la part d’atzar és enorme. Ens pensem que controlem la vida, però no ho fem gens. I el joc de l’oca també és l’Odissea, per tant, el llibre és dins la tradició de l’Odissea.
—I més enllà de la metàfora, les oques hi tenen cap paper?
—Els poemes que corresponen a les caselles de les oques estan unificats per un tema. Hi ha tres personatges: en Roc, la Maria i la mare d’en Roc. En Roc i la Maria es baseb en els gegants secundaris d’Arenys de Mar. Els conec perquè hi estiuejo a Arenys. I ja que he triat aquest poble, també hi faig sortir tradicions i motius arenyencs.
—La vostra poesia vol ser popular?
—Efectivament, inteta ser una aproximació a la poesia popular culta. Ara es veu que hi ha una teoria que diu que la poesia és el llenguatge natural de l’home i que la prosa n’és el llenguatge artificial. El parlar bé és en prosa. La trobo atractiva aquesta teoria. I em fa recordar que sempre que llegeixo la prosa de Salvat-Papasseit, sempre hi trobo versos a dins. I penso que potser Salvat no havia estat prou domesticat.
—I què vol explicar?
—La meva intenció és treure una mica de ferro a la poesia. Allunyar-me de la poesia que bloqueja. I quan el discurs pren una mica d’alçada lírica, de seguida el faig baixar. No vull que es vegi la poesia com una cosa molt elevada. Vull fer la poesia assequible sense renunciar a res.
