20.01.2011 - 06:00
Ventura Pons llança un altre film, ‘Mil cretins‘, inspirat en quinze relats de Quim Monzó (s’estrenarà el 28 de gener). De fet, torna a Monzó, perquè els anys noranta ja en va filmar ‘El perquè de tot plegat’. Però el cas és que Ventura Pons celebra ara els vint-i-cinc anys de la seva productora, els Films de la Rambla. Parlem amb ell (vídeo) de tota aquesta vida de cinema: de la llarga travessia del desert fílmic català; de la projecció internacional de les seves cintes; de la decisió d’adaptar les obres d’autors catalans; de les transformacions del sector; del paper de TV3.
La mateixa setmana que ‘Mil cretins’ arribarà a les sales de cinema també arribarà a les llibreries el seu primer llibre, de memòries: ‘Els meus (i els altres)‘, publicat per Proa. Ventura Pons hi descabdella records familiars i parla dels aspectes més humans i vitals de la seva obra fílmica, però sobretot de la seva primera etapa de creador, la de director teatral. Diu: ‘Conto moltes coses de teatre, perquè en queda poca cosa. Per exemple, tothom es recorda d’Ocaña perquè encara és un film viu, però jo havia fet ‘Tres boleros’ amb traducció de Quim Monzó, vaig fer un ‘Rocky’ amb traducció de Narcís Comadira, vaig fer un ‘Bestiari’ amb text de Joan Oliver, que va ser el meu millor espectacle de teatre i ningú no se’n recorda, ni jo mateix. I, a mi, m’agrada que en quedi alguna cosa, de la feina.’
Pons, de seixanta-cinc anys, ja ha fet vint-i-dos films, vint amb la seva productora. El 1977 va debutar amb el mític documental ‘Ocaña, retrat intermitent‘ (fragment), sobre el pintor andalús, un personatge que va marcar la vida de la Rambla i de la plaça Reial de la Barcelona de final dels setanta. El 1981 va estrenar ‘El vicari d’Olot‘, la seva comèdia més taquillera. Aleshores va passar nou anys sense filmar fins que el 1985 va prendre una decisió determinant: constituir la seva pròpia productora. Ventura Pons està convençut que gràcies als Films de la Rambla ha pogut fer les obres que ha volgut. Gairebé una l’any durant vint-i-cinc anys. La primera que va produir-se ell mateix va ser ‘La rossa del bar‘ (1986). D’aquella època de comèdia també hi ha ‘Puta misèria‘ (1989) i ‘Què t’hi jugues Mari Pili?‘ (1990).
A mitjan anys noranta Ventura Pons fa un canvi radical: deixa la comèdia i comença a adaptar obres d’autors catalans. S’estrena amb ‘El perquè de tot plegat‘ (1994), film basat en els contes de Quim Monzó. Segueixen ‘Actrius‘ (1996), basat en una obra de Josep M. Benet i Jornet; ‘Carícies‘ (1997), en un text de Sergi Belbel; ‘Amic/Amat‘ (1998), en Benet i Jornet; i ‘Morir (o no)‘ (1999). És l’època d’internacionalització del cinema de Ventura Pons, que ha fet sis Berlinale en tota la seva carrera.
Ara diu que està cansat, que vol frenar una mica, que li fa il·lusió de fer unes altres coses, que vol fer la volta al món. Però abans espera seduir el públic amb ‘Mil cretins’.
