14.01.2011 - 06:00
Per enfortir la democràcia, a més dels mitjans públics, els governs haurien de reforçar els mitjans de comunicació anomenats del tercer sector, que són privats però que no tenen el lucre per finalitat principal. Això defensa la investigadora d’economia política de la comunicació, Núria Almiron, autora de centenars d’articles i d’una desena de llibres, alguns de dedicats a internet i a la nova economia, des de ‘Cibermillonarios. La burbuja de Internet en España’ (Planeta, 2000), que va tenir una gran repercussió mediàtica, a ‘Journalism in Crisis. Corporate Media and financialization’ (Cresskill NJ, Hampton Press, 2010). +
Doctora en periodisme per la UAB (2006) i llicenciada en ciències polítiques (1994) i ciències de la informació (1992), ha treballat d’assessora de política tècnica de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (1993-1995) i de periodista, interessada en internet i la tecnologia, per compte propi (1993-2004).
Després de ser professora de l’Escola de Comunicació de la Universitat de Girona (2002-2003) i del Departament de Periodisme de la UAB (2003-2008), des del 2008 és professora del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Actualment hi ensenya estructura de la comunicació social i investiga aspectes com el pluralisme i les relacions de poder que hi ha darrera de la comunicació.
Sou de les primeres periodistes de Catalunya que vau treballar a la xarxa. Com recordeu els primers temps?
Treballava en un mitjà escrit convencional, especialitzat en tecnologia, llavors en Macintosh, en la polèmica entre ordinadors corrents i macs. L’arribada d’internet ens va tocar de ple, perquè queia dins el nostre sector. Vaig viure el ‘bum’ de l’aparició de desenes de revistes d’internet, que, la majoria, van desaparèixer al cap de poc. Les nostres capçaleres mensuals perdien sentit i vam refer l’àmbit temàtic de què ens ocupàvem perquè ja no s’havia de parlar d’informàtica sinó de noves tecnologies. També la manera de treballar en va resultar afectada. Aquella època, la vam viure amb molta passió i fascinació.
Treballar en revistes dedicades a ordinadors Macintosh, llavors molt minoritaris, era una opció de vida diferent?
Sí, òbviament. Gairebé tots els qui ens movíem periodísticament entorn de Macintosh era per vocació. Vaig tenir el meu primer mac el 1987. En aquell moment els ordinadors corrents eren atroços, molt complicats. En canvi, el mac era molt visual i intuïtiu. Era un desafiament, un canvi radical, que feia més amena la informàtica. Al darrere hi havia una empresa que després s’ha convertit en una multinacional, Apple, i Steve Jobs, que va afaiçonar els productes de l’empresa segons la seva manera de veure les coses, radicalment oposada a la de Bill Gates i de tants més. Va saber conferir al macintosh una manera de veure les coses senzilles, de preservar-ne l’essència.
El vostre primer llibre narra la història dels protagonistes espanyols de la crisi de les empreses puntcom, l’any 2000. Com la vau viure?
Curiosament, l’encàrrec d’aquest llibre reflecteix molt bé l’excés del món digital de la primeria. L’editor de Planeta volia un llibre de grans històries d’èxit econòmic de la xarxa, però quan me’l va encarregar, el 1999, ja es veia que la bombolla borsària havia de petar, tard o d’hora, i va petar mentre l’escrivia. Quasi totes les històries eren dramàtiques: algú que havia fet molts diners i que ho havia perdut tot. El capítol de la compra d’Olé per convertir-lo en el portal Terra, que el diari El Mundo va publicar anticipadament, va fer que el llibre tingués molta repercussió. Vaig haver d’atendre els mitjans durant tres mesos!
Ara hi ha empreses de la xarxa que fan diners venent-se’ns les dades. Quins seran els nous models de negoci?
No és ben bé el meu camp. L’economia política de la comunicació estudia les relacions de poder que hi ha darrere la comunicació i quins són els agents que hi intervenen. Tendeix a ser una disciplina força crítica perquè les actuacions que cal denunciar són fàcils de veure: les empreses prioritzen els interessos financers d’uns pocs i no la responsabilitat social que hauria de tenir tot mitjà.
Hi ha maneres de fer que els mitjans no depenguin tant del finançament?
He estudiat els models alternatius que no depenen tant del capitalisme de mercat. El concepte de model de negoci va tan associat al capitalisme de mercat que, en si, és molt restringit, perquè s’ha pensat per guanyar diners. Si aquest és el primer objectiu d’un mitjà de comunicació, anem malament, perquè els criteris de responsabilitat, de contribuir a una democràcia més neta posant en evidència tot allò que calgui, no es poden satisfer. Durant molts anys molts economistes, sobretot anglosaxons, han dit que era possible, i hi ha tota una escola neoclàssica i neoconservadora que sosté que la democràcia únicament s’entén dins el capitalisme de mercat. No crec que sigui així, i n’hi ha exemples.
Quina alternativa hi hauria?
Hi ha gent, com jo mateixa, que creu que el sector de la comunicació s’hauria d’alliberar d’aquesta constricció de guanyar diners. Això no vol dir que no hi hagi diners pel mig; allò que no hi hauria d’haver és l’ànim de lucre ‘per se’. Perquè, si n’hi ha, és molt fàcil que porti a l’exacerbació i sorgeixin problemes com els que hem tingut: empreses que cotitzen a borsa i tenen deutes financers enormes i les mans lligades pertot arreu. I mantenir empreses petites costa moltíssim. Fins i tot les empreses de comunicació que no tenen grans deutes ni cotitzen a borsa veuen les estratègies pròpies constantment amenaçades i han de mirar què fan les grans. El model que caldria, i que les tecnologies faciliten enormement, s’hauria de basar en la idea que la comunicació és un bé democràtic essencial. Com a tal, en seria el fi darrer la responsabilitat social i la millora de la democràcia: això vol dir que els diners haurien de venir, sobretot, de l’esfera pública i d’àmbits sense competència privada.
Algun exemple?
Als Estats Units, que és un exemple de capitalisme de mercat portat a l’extrem, ja hi ha grans intents de desvincular l’economia de mercat dels mitjans. Aquests darrers anys hi ha gent que demana que es facin mitjans de comunicació públics grans i forts, com a Europa; i n’hi ha que han endegat iniciatives, sufragades per filantrops, que no és el model ideal, però que desvinculen els mitjans de les exigències del capitalisme de mercat. Un exemple, ProPublica, que va obtenir un premi Pullitzer. Ens hem de deseixir de la cotilla que ens imposa l’economia de mercat i d’aquest ànim de lucre que fa que perdem de vista l’objectiu més important del periodisme.
I com es pot fer?
Els governs europeus han donat una futralada de diners, en aquesta crisi, a una sèrie d’agents privats: a la banca, a les grans indústries com la de l’automòbil, i a grans grups de mitjans de comunicació. Aquests diners també es podien haver concedit a periodisme sense ànim de lucre. Pot semblar una heretgia, però més grossa és la d’haver regalat tants diners a la banca. Quan parles de ProPublica, tothom diu que aquí no pot ser perquè no tenim filantrops, i no en tenim perquè el nostre estat del benestar és molt més fort. Als Estats Units, les mancances, les cobreixen els grans milionaris. L’organització pública social que tenim hauria d’invertir en coses que reverteixin en el bé públic i no pas en un model irracional que només beneficia uns pocs, com és l’actual sistema financer.
Els diners públics, és el poder que decideix a qui en dóna i a qui no…
És com si fóssim en una espiral i no en sabéssim sortir. En realitat no costa tant: els polítics haurien de prendre decisions arriscades, bo i sabent que després potser no guanyarien les eleccions següents. Però, i en relació amb els nostres mitjans? A Europa, ja en tenim molt de guanyat, perquè hem construït una societat del benestar molt superior a l’anglosaxona. I el sistema de mitjans públics és un referent. Els critiquem, sí, però, si solament tinguéssim els mitjans privats, la situació seria terrible. Aquest sistema ha impedit que els estats donessin més diners als mitjans privats perquè ja en donen prou als públics. Als Estats Units i a l’Amèrica Llatina, com que no hi ha mitjans forts, s’ha desenvolupat un tercer sector més fort, el dels mitjans de comunicació comunitaris, que no és públic ni privat amb ànim de lucre.
Hi és, aquest sector, a casa nostra?
Aquí és minúscul, marginal i poc professionalitzat. Allò que més s’hi assembla són les ràdios lliures i les quatre televisions locals comunitàries que no pertanyen a cap gran grup de comunicació. La clau és que aquest sector sigui fort. Però pot ser perillós, si les coses no es fan bé, perquè s’hi poden infiltrar interessos espuris o sectaris. El 2008 el parlament europeu va demanar als estats que donessin suport al tercer sector comunicatiu. Sense perjudicar el sector públic, els governs haurien de posar diners en aquest tercer sector, en lloc de rescatar els grans grups de comunicació privats.
La universitat hauria d’ajudar el sector privat a sortir de la crisi?
Sempre s’ha dit que la universitat ha de servir la societat. Però en la nostra societat de capitalisme avançat s’ha produït una associació nefasta: la de societat i empresa. Crec que la universitat ha de servir la societat, proveint-li allò que necessiti, però que s’hagi de dedicar exclusivament i prioritària a l’empresa és pervers, perquè l’empresa tan sols és una part de la societat. Si la prioritat és de fer diners, els valors, l’educació, la cultura… mai no seran prioritaris.
De l’estudi del pluralisme i de la concentració d’audiència dels grups mediàtics espanyols, quines conclusions en traieu?
Estudiem el pluralisme de la societat partint de les audiències, i no de la propietat, com normalment s’ha fet. Creiem que, encara que hi hagi molts propietaris, les grans audiències, les acaparen uns pocs, que tenen una gran capacitat d’influir i de pressionar el govern. És un criteri d’anàlisi que pot ajudar a millorar el sistema democràtic, perquè no mira l’empresa, sinó la societat per esbrinar com pot haver-hi més pluralisme, més equilibri, més justícia, més igualtat, sense que les empreses deixin de fer més diners. La principal conclusió que en traiem és que, encara que el sector mediàtic espanyol sigui un oligopoli molt variat, uns pocs propietaris concentren una bona part de les audiències. La compra de Cuatro i Canal + per Tele 5 n’és el darrer exemple.
Heu investigat sobre els blocs electorals a Espanya. És un cas únic a Europa?
Sí i reflecteix que la nostra qualitat democràtica és força baixa perquè els partits polítics no respecten gaire la feina dels periodistes. És evident que, si aquesta obligació s’anul·lés, els periodistes dels mitjans audiovisuals públics mantindrien l’equidistància deguda. Aquesta recerca, ens la va encarregar el consell d’administració de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), quan era dirigida per Albert Sáez, perquè volia saber si a la resta d’Europa hi havia blocs electorals. No ens ho van dir mai, però a mi em fa l’efecte que, als consellers, escollits pels partits, els hauria agradat de tenir una justificació dels blocs. Vam estudiar nou països i no vam trobar blocs enlloc, com vam explicar en un article. La meitat diuen que la cobertura de la informació periodística de la campanya electoral s’ha de fer tenint en compte la representació parlamentària dels partits. Com fa la CCMA, però aplicant uns marges estrictes que obliguen els periodistes de televisió i ràdio a cronometrar el temps de les cròniques..
Com ho fan aquests països?
La legislació matisa que els blocs no poden ser aritmètics, que s’han de tenir en compte l’actualitat i els criteris periodístics, la pèrdua de suport social d’un partit, l’aparició de noves formacions…; en definitiva, el sentit comú. A França el repartiment aritmètic del temps informatiu es fa durant tot l’any, als informatius, però no pas durant la campanya electoral. A l’altra meitat dels països estudiats la legislació imposa una igualtat de tracte, però tenint en compte el sentit comú. Als consellers, no els va agradar gens el resultat de l’estudi, perquè no podien justificar els blocs, però va servir perquè alguns reflexionessin.
Feu classes de periodisme a la UPF. Quin paper té, o tindrà, el periodista en el nou panorama sorgit d’internet?
Crec que enorme, importantíssim, perquè com més saturació informativa hi ha, més professionals cal que interpretin, recullin, verifiquin, contrastin…, que apliquin les tècniques i rutines per a poder traslladar les dades d’una manera més o menys objectiva. Han de triar la informació que tingui a veure amb els valors de la democràcia, no amb les quotes d’audiència, han de fer investigació periodística i contrastar les dades. Discrepo totalment dels qui relativitzen la figura del periodista; crec que ara és més important que mai. Perquè anem tan ofegats d’informació que tots volem gent de confiança que sapiguem que filtra i discrimina la informació segons uns criteris d’una certa seguretat. Els blocs i les xarxes socials estan molt bé per a complementar la informació amb opinions variades, però no poden substituir mai la informació servida per un professional.
Com a professora, com valoreu l’aplicació del pla de Bolonya al periodisme?
Bolonya té coses molt bones, però n’hi ha dues de dolentes. La primera és que es fa aquesta associació perversa entre societat i empresa i, per tant, es mercantilitzen les carreres, en lloc de subvencionar-les; es donen crèdits. Però això ja ve d’abans: el sistema universitari europeu va en aquesta direcció des de fa anys. La segona és que no es donen prou recursos per a aplicar la part bona. S’admet que, la feina, l’ha de fer l’estudiant, no el professor. Tenim molta més feina perquè hem d’implicar molt més l’estudiant en l’aprenentatge; ha de deixar de ser algú que s’asseu en una cadira i pren apunts, se’n va a casa i no hi pensa més fins a l’examen. Una altra part bona és que, els programes de les assignatures incorporen unes competències transversals que abans no eren explícites i que tenen a veure amb els valors, amb l’aprenentatge genèric: aprendre a llegir i entendre textos acadèmics, a fer resums o a treballar en grup.
Com ha canviat el periodisme, que abans a la UPF era una carrera de segon cicle?
El periodisme a la Pompeu Fabra era fins ara molt singular, perquè el segon cicle era molt excepcional a l’estat espanyol. Però anava molt en la línia d’allò que fan alguns països, que entenen que el periodisme és sobretot l’aprenentatge d’unes tècniques i rutines, sempre emparades per un seguit de valors i de responsabilitats, però recalcat en una altra carrera, que fornia uns continguts. Era molt interessant perquè t’arribava gent formada en una altra disciplina; per tant, gent més madura psicològicament. El grau de periodisme que fem ara també té la seva singularitat. Els nostres estudiants fan l’itinerari d’especialització a les facultats de l’àmbit escollit (dret, econòmiques, humanitats o polítiques), de manera que l’especialització és molt més marcada que no pas en algunes altres universitats.
