05.01.2011 - 06:00
Feia anys que no es feien noves edicions de l’obra de Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) i trobar-ne algun exemplar començava a ser difícil. Però la setmana entrant arribaran a les llibreries dos dels seus títols més significatius, tots dos amb sengles pròlegs nous del crític i especialista en Perucho, Julià Guillamon: ‘Les històries naturals‘, que publica Edicions 62, coincidint amb els cinquanta anys de la primera edició, i ‘Llibre de cavalleries‘, que publica la Magrana, d’acord amb la seva política editorial de recuperació de títols amb voluntat patrimonial. Us oferim el pròleg de ‘Les històries naturals’ (pdf).
Julià Guillamon ha explicat a VilaWeb: ‘Després de treballar cinc anys sobre l’exili ara estudio l’obra de Perucho des de la perspectiva de la història cultural del franquisme. Aquests dos pròlegs són l’avançament de les investigacions que vaig fent.’ Però el seu interès per Perucho ve de lluny: ‘Abans m’ocupava més de qüestions estructurals i de gènere. Sobre aquesta base vaig fer un llibre, resultat de la meva tesina: “Joan Perucho i la literatura fantàstica” (1989).’ Gairebé deu anys després també va comissariar l’exposició ‘El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls‘ (1998), encarregada pel KrTU.
Guillamon recorda en el pròleg de ‘Les històries naturals’ (Edicions 62, gener del 2011) que el 1957 Joan Perucho era jutge de Gandesa, després d’haver passat per la Granadella (les Garrigues) i Banyoles (Pla de l’Estany). I comenta: ‘Les històries naturals, publicades per primer cop l’any 1960, són una reivindicació d’un paisatge gairebé inèdit en la novel·la catalana contemporània, que Perucho converteix en un escenari de meravelloses aventures.’
Continua: ‘La trama de la novel·la s’inspira lliurement en ‘La volta al món en vuitanta dies’ de Jules Verne. D’aquest model clàssic, Perucho n’extreu un dels elements principals: el viatge que Antoni de Montpalau i el seu cosí Isidre Novau emprenen per terres de Catalunya i del nord del País Valencià a la recerca del vampir Onofre de Dip. Cadascuna de les seves accions, des del moment que abandonen Barcelona, és minuciosament documentada i transmesa a la tertúlia erudita del marquès de la Gralla i a la Reial Acadèmia de Ciències. L’altre model és, evidentment, ‘Dràcula’, de Bram Stoker, a través d’una de les versions cinematogràfiques més afortunades, ‘Nosferatu’, de F. W. Murnau (1922). Perucho preferia aquesta versió a les posteriors de Tod Browning, amb Bela Lugosi (1935), i de Terence Fisher, amb Christopher Lee (1958).’
En la novel·la Perucho posa en relleu l’element històric a partir del qual Guillamon ressegueix un altre tema fonamental del llibre, les guerres carlines, fins a desembocar en aquesta consideració: ‘Darrere la fantasia i l’humor, Perucho va construir una al·legoria política, a la manera de les novel·les del cicle de “Els nostres avantpassats” d’Italo Calvino, que precedeixen “Les històries naturals” de pocs anys (…). De fet, la primera novel·la de Perucho proposava un recorregut per la Mediterrània, inspirat en les cròniques medievals, que es podia llegir com una al·legoria política.’
‘Llibre de cavalleries’, la primera novel·la de l’escriptor
La primera novel·la que va publicar Joan Perucho el 1957 fou, justament, ‘Llibre de cavalleries’, que ara reedita la Magrana amb un altre pròleg de Julià Guillamon. La coincidència en dates de publicació i pròlegs del mateix autor és casual, segons la directora editorial de la Magrana, Isabel Obiols, que explica els motius que l’han portada a publicar aquesta novel·la: ‘Fa devers un any vam començar a treballar amb la idea de recuperar un títol del Perucho. N’havíem parlat amb en Julià Guillamon i vaig anar a veure la vídua de Joan Perucho i ens vam posar d’acord per publicar el “Llibre de cavalleries”. Nosaltres ja li havíem publicat “Els miralls”, unes proses poètiques de l’última època. Aquest llibre s’inscriu en la línia de recuperació de títols amb voluntat patrimonial. Hem recuperat “La minyonia d’un infant orat” de Llorenç Riber, “Prínceps” de Josep M. Carandell i treballem per recuperar un llibre il·lustrat de Martí de Riquer.’
Al pròleg de ‘Llibre de cavalleries’, Guillamon hi escriu: ‘El protagonista, Tomàs Safont, és un alter ego idealitzat de Perucho. Fill d’una antiga família catalana, enriquida arran de la desamortització de Mendizabal, és propietari d’una gran casa pairal de Banyoles, amb mitja dotzena de gossos de caça. És enginyer industrial, però no en fa. Passa uns quants dies a la Costa Blava, en un ambient sofisticat: fa el vermut a la terrassa de l’Hostal del Gall d’Or, duu niquis i camises de seda amb les inicials brodades al pit, i flirteja amb una dona divorciada, Evelyne Nikopoulos, que es pren els Martini de dos en dos. Des d’Avinyó visita al Voló un amic de la família, fabricant de taps de suro. Per les carreteres del Rosselló es veuen anuncis de la Shell i de La Vache qui rit.’
I també: ‘L’argument de “Llibre de cavalleries” combina una trama contemporània i una d’històrica. A Avinyó un llangardaix mossega la mà de Tomàs Safont que, a partir d’aquest moment, té unes visions estranyes. Monsieur Dupont, de l‘empresa Chevreuil et Frères de Montpeller, li fa un encàrrec: fer un viatge a l’Edat Mitjana, visitar la terra del Preste Joan, demanar una relíquia de Santa Eufrigis, aconseguir l’aigua de foc i castigar Paleòleg Dimas, oficial de la Companyia Catalana d’Orient, que ha traït la Corona, ha establert un govern despòtic a Akantos i, en connivència amb els venecians, prepara la invasió d’Armènia. El joc es lliga amb molta gràcia. Perucho introdueix el passat en el present per crear un clima de meravella.’
Però segons el crític: ‘Malgrat el títol, “Llibre de cavalleries” és més a prop de la crònica i del llibre de viatges que no pas de la novel·la cavalleresca. Les aventures de Marco Polo n’és un dels principals referents: la relació d’una llarga expedició per països desconeguts entre meravelles, miracles i màgies. La història no suposa una iniciació del protagonista, no hi ha crisi i allunyament del món com en el model clàssic de la narrativa cavalleresca. Safont no ha de superar cap prova d’iniciació, ni lluitar contra ell mateix per ser admès finalment en la comunitat, segons l’esquema del “roman”. El seu destí és escrit. Dupont, el canceller reial i Ramon Serra el vetllen a distància.’
