West Wing a Sant Jaume

Els països potents entenen la importància de la institució de la presidència. Que ve de més lluny i va més enllà del president que la deté. Per això de l’acte de transició, en fan un dels símbols més impactants de la seua política. Avui al matí el Principat de Catalunya l’ha viscut amb un cerimonial digne del país petit que és. País més que no autonomia. La plaça de Sant Jaume ha lluït el relleu institucional, a la banda de muntanya, la ‘Mountain Wing’ que batejaven a peu de palau alguns periodistes amants de la mítica sèrie nord-americana.

Poc després de les deu, les tanques eren posades. Feia fred. Tres graus exactes mentre s’acabaven de posar les darreres que havien d’acomodar els assistents a la plaça. Un camió, banda de mar, les anava descarregant amb una certa parsimònia, envoltat d’un inusual nombre de mossos d’esquadra que lluïen tots els uniformes del cos: el de patrulla, l’oficial i el de gala. Un con de carretera barrava momentàniament l’accés a la catifa vermella que havien de trepitjar els convidats al Saló Sant Jordi, l’epicentre de la cerimònia. 

David Madí hi passejava en trànsit entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, vestit amb un abric clar i amb cara d’evident satisfacció. Costa molt d’imaginar-lo fora de la política, així que li ho pregunte sense embuts. Se’l veu content i relaxat i diu que vol tornar a l’activitat privada. L’envolten alguns dels treballadors de la seu central de Convergència, orgullosos i feliços de lluir el distintiu roig amb el senyal de la Generalitat que els acredita com a organitzadors. ‘Aquesta me la guardaré, segur’, diu un d’ells. Sembla que han volgut posar unes pantalles a la plaça per a seguir l’acte, però que no ha estat possible. Una petita discrepància en una transició que tothom qualifica, tanmateix, de modèlica.

Poc després de les deu, quan faltaven encara dues hores, ja hi ha dotzenes de persones arrambades a les tanques. Un pare Nöel ha decidit que el frikisme també havia de ser-hi present i ha decidit felicitar el nou president amb una pancarta posada just al davant de les teles. Des d’un balcó alt de la plaça, al costat del carrer de Sant Ramon, un noi desplega una enorme senyera, que rep els primers aplaudiments del matí. Mirant qui fa piulades de Twitter comencem a trobar gent: Toni Aira, al bell mig de la plaça, decideix fer-nos una foto i penjar-la; Iu Forn somriu divertit enganxat a la llibreta on pren notes, i Isabel García Pagan fa cara de fred. Jo en tinc molt, però procure aguantar-me’l.

Els cotxes oficials comencen a arribar a poc a poc i els Mossos ens diuen que o passem o ens n’anem. Passem, doncs. Travessar la formació de la policia amb les armes a punt sempre fa impacte, ni que siguen els nostres. A les escales de palau hi ha una munió de fotògrafs apostats que disparen sobre tot el que es mou. Però els seus objectius són molt més amables.

A dalt el Saló Sant Jordi està molt encès. Ple de llum. El retrat del monarca espanyol, quan era jove, encara és allà penjant. Algú fa broma sobre si no seria hora de canviar-lo, algú altre diu que millor treure’l. Les salutacions van i vénen. Òbviament, els convergents estan exultants. Només faltaria. Entra Marta Ferrusola fent petons a tort i a dret. Darrere el seu marit, el molt honorable president Jordi Pujol, saluda molt més discret. Sembla molt concentrat. El seu partit supera avui una prova de foc: ja no és ell el sol i únic president.

A l’última fila, ens acomoden els periodistes. L’espai és estret i es va fent cada cop més estret a mesura que els convidats van seient, però la posició ens permet veure a la perfecció qui saluda qui i amb quin ànim entren els convidats. Em toca seure al costat de Xevi Xirgo, l’amic director de l’Avui, i de Pilar Rahola, que explica el llibre que va fer amb el qui serà president, finalment, d’aquí a alguns minuts. La megafonia és notoriament solemne i dóna instruccions concretes a la gent sobre la manera de comportar-se. Dempeus quan entren els presidents. Quiets mentre el president ja no electe, sinó del tot, passa revista als Mossos i saluda des del balcó. Després barra lliure, exactament això, al Pati dels Tarongers. Al nostre costat seu el capellà de Palau, l’home responsable d’obrir i tancar la capella que hi ha encarada al davant del despatx del president. Després d’entrar s’adona que no l’ha obert i ix, movent la fila sencera amb el risc que col·lapsem la cerimònia. Diu que ho ha de fer per si el president vol entrar-hi un instant. No consta que Mas ho haja fet, però l’home ha complert amb la faena.

Al darrere, just contra la paret, hi ha un nombre important de soldats. Sis o set que supose que deuen acompanyar els comandaments que llueixen medalles dins el saló. A l’altra banda del passadís, també contra la paret, alguns dels treballadors convergents amb Roc Fernàndez al capdavant, cofoi com ell sol. Sona el timbre que anuncia sempre que el president és a Palau. És la darrera vegada que sonarà per al president Montilla. I al carilló sonen les dotze. Al Saló Sant Jordi tots ja ens hem assegut al nostre lloc. Entren finalment els dos presidents, acompanyats de l’escorta dels Mossos, la presidenta del parlament i un ministre espanyol que fa cara de no entendre gaire bé què passa. Al darrere seu, intentant ser discreta, la consellera Tura, que ha fet un poc tard i aprofita per a arribar al lloc destinat al govern.

L’acte és solemne, discret, seriós. Digne. El molt honorable president José Montilla esmenta Jaume Vicens Vives, un dels preferits de Pujol. Se’l veu relaxat, sembla que satisfet i tot. Quan ha de posar la medalla de president al molt honorable Artur Mas, com es preveia, no acaba de sortir-se’n. Un uixer professional l’acaba de fermar enmig dels somriures dels implicats. Mas ha promès, afegint al text oficial un significatiu ‘plena fidelitat al poble de Catalunya’ que trenca el protocol. Ara farà un discurs net, directe. Té unes notes escrites a la mà, però parla molt solt. I no esmenta cap poeta, com semblava que era la tradició, Bé. Recorda això sí que quan era conseller en cap tenia el despatx allà mateix, però insisteixen que ell no torna, ans arriba. Els aplaudiments van més enllà del protocol. Un país potent entén la importància de la institució de la presidència.

El president obre finalment el balcó i s’hi atansa. Per les pantalles repartides a la sala descobrim la plaça plena que l’espera. Demana un micro i adreça unes paraules. De sobte, quan acaba, el públic de la plaça comença a entonar espontàniament els Segadors. A la sala ja l’hem cantat abans, però la majoria, una altra vegada dempeus, torna a sumar-s’hi. És el moment més simbòlic del matí. Quan acaba, pel balcó entren clarament sincopats els crits de ‘independència’ mentre les autoritats, ara ja encapçalades pel 129è president, caminen entre dues fileres de Mossos d’Esquadra cap a l’exterior. És l’hora de les abraçades i el rumors al voltant d’una beguda o un petit canapè. El ministre espanyol s’ho mira per poca estona. Se’n va de pressa. Al carrer continuen cridant ‘independència’ mentre palau sembla el West Wing d’un país petit, més que no una autonomia.