20.12.2010 - 06:00
El nom, Quart Primera, va començar a circular de boca en boca, sobretot pels seus concerts als menjadors particulars, i ara han publicat el primer disc, ‘El món en un cafè’ (Satélite K, 2010). Podríem dir que són, musicalment, l’expressió de la quotidianitat. El seu cantant, Pere Jou, diu que, en definitiva, la cançó pop, nascuda del músic trobador de l’edat mitjana, consisteix a explicar històries quotidianes. Històries com la de ‘8 punts‘ i ‘El món en un cafè‘, que interpreta a l’Espai VilaWeb.
La quotidianitat com a bandera
‘El trobador anava pels pobles escoltant històries i explicant-les. Eren històries quotidianes, i allà va néixer la música pop. El pop no és música excelsa que parla de mites i de la mort, el pop porta als gens la xafarderia i la quotidianitat’, diu Jou, que posa com a exemple grups com els Beatles, Beach Boys o els Pets. ‘Tots han fet sempre històries quotidianes, però sí que crec que hi va haver un dia que va arribar una nova manera d’expressar-les. Una manera que insisteix més en l’objecte. En la cullera, en el cafè, en la gota d’aigua al vidre…’. D’aquesta quotidianitat, el grup en fa bandera en aquest primer disc, com es pot veure no tan sols en les cançons, sinó també en el títol del disc, en el nom del grup i en el disseny, fet de fotografies de seguidors del grup que han retratat racons de casa seva.
‘El món en un cafè’ és un disc pop d’històries d’anònims. Diu Jou que el grup no se centra tant en la part lírica de la cançó com en la melòdica, d’influències anglosaxones. Un disc, aquest, que es va enfosquint, no només visualment sinó musicalment, començant amb un doctor jubilat que ‘s’asseu a un banc’ i ‘espargeix pa torrat mentre els coloms se’l van mirant’, passant per ‘El món en un cafè’, les dues enganxoses parts del ‘Capità Poc’, i acabant amb una ‘Nana per a nenes modernes’ i uns ‘Nens del bosc’ que condemnen el protagonista ‘a patir sobre la pròpia carn cada vessament de sang’. Tretze cançons elaborades, adornades amb flautes, i clarinets, sense estridències, i protagonitzades per la potent veu de Pere Jou.
Del menjador de casa a les sales de concerts
Tot i que els components del grup ja havien tingut altres grups abans, cantant en anglès, un dia van decidir-se a tocar un grapat de cançons que en Pere tenia escrites en català (‘Feia temps que tenia aquesta espineta, perquè cantar en la pròpia llengua sempre fa més vergonya’, diu). Assajaven al menjador de casa d’un d’ells, i allà van començar a desenvolupar un format acústic reduït. Del menjador de casa seva, al menjador dels amics; i de casa els amics, a casa de desconeguts. Així va ser com es va començar a sentir a parlar d’aquell grup que feia concerts a domicili, i de franc.
‘Ha estat una eina de màrqueting que, ni que l’haguéssim assajada, no ens hagués sortit tan bé’, reconeix el cantant, que explica que al cap de poc ja tenien tres segells discogràfics trucant-los a la porta i oferint-se a treure el seu primer disc. Un fet força insòlit per a un grup que comença. Però Jou, antic estudiant de sociologia i divagador de teories, en fa la seva lectura: ‘Entenc que és un moment molt dolç per a la música en català, i tothom està pendent de veure qui serà el pròxim Manel. I de no deixar-lo escapar. N’hi ha que t’ofereixen un contracte discogràfic sense ni tan sols haver-se escoltat el disc, només perquè han sentit parlar de tu, i per si de cas’.
Finalment, doncs, el grup barceloní, format per Pere Jou (guitarra, teclats i veu principal), Lluís Nadal (bateria), Aleix Perdigó (baix i veus) i Joan Canals (teclats i veus), van publicar ‘El món en un cafè’, que ha tingut diverses col·laboracions, com la d’Ernest Crusats (la Iaia, de qui us parlàvem la setmana passada), que hi ha tocat la flauta travessera.
I això de la quotidianitat té gaire futur? Evidentment, Jou té una resposta: ‘Ara hi posem èmfasi, però d’aquí a tres any potser ja no ens interessa, la quotidianitat; ara bé, la nostra mentalitat d’entendre la realitat global a través de la local, com fem ara, continuarà essent vàlida’.
