06.12.2010 - 06:00
Comença la setmana dels Premis Nobel, que s’atorgaran divendres, 10 de desembre. Però demà Mario Vargas Llosa pronunciarà el discurs tradicional, que s’encarrega al Premi Nobel de Literatura. Coincidint amb el lliurament del premi, Edicions 62 recupera un petit assaig que Vargas Llosa va escriure el 1969 sobre el ‘Tirant lo Blanc’, titulat ‘Lletra de batalla per Tirant lo Blanc‘. El Nobel de Literatura 2010, gran admirador d’aquesta obra des de la joventut, la considera una novel·la total.
L’escriptor diu que ‘Martorell és el primer d’aquesta estirp de suplantadors de Déu (Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi, Joyce, Faulkner) que pretenen crear en les seves novel·les una ‘realitat total’, el cas més remot de novel·lista totpoderós, desinteressat, omniscient i ubic. Què significa que aquesta novel·la és una de les més ambicioses? ‘Que tirant lo Blanc’ és el resultat d’una decisió tan foraviada com la d’aquell personatge de J. L. Borges que volia construir un mapamundi de mida natural. La cosa més difícil és provar de classificar-la, perquè totes les definicions li convenen, però cap no l’abasta.’
Vargas Llosa la considera una novel·la total: Novel·la de cavalleria, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica, psicològica: totes aquestes coses alhora i cap exclusivament, ni més ni menys que la realitat.
Us oferim el principi de l’assaig:
‘Es éste el mejor libro del mundo’, va escriure Cervantes de Tirant lo Blanc, i la sentència sembla una broma, ara. Però resulta ésser cert que es tracta d’una de les novel·les més ambicioses i, del punt de vista de la construcció, potser la més actual entre les clàssiques. No ho sap ningú, perquè molt pocs la van llegir i perquè ara ja ningú no la llegeix, tret d’alguns professors, els treballs d’anàlisi històrica, vivisecció estilística i sondatge de fonts dels quals, solen contribuir involuntàriament a accentuar la condició funeral d’aquest llibre sense lectors, ja que només s’autopsien i embalsamen els morts. Aquests assaigs erudits, i a vegades admirables per la seva rigor i informació, com el pròleg de Martí de Riquer a l’edició de 1947, no demostren mai l’essencial: la vitalitat d’aquest cadàver. Passa que la vida d’un llibre —la vigència de les seves tècniques, l’eficàcia de la seva fantasia, el seu poder de persuasió que no ha disminuït amb els segles— no es pot descriure: es descobreix per contaminació quan es troben el llibre i el lector. Què ha impedit fins ara que Tirant lo Blanc i els lectors es trobessin? Aquest drama no s’explica només pel drama de la llengua en què la novel·la va ésser escrita (les llengües en què es van narrar les històries originals del Cid, de Beowulf, de Roland o de Peredur són menys desxifrables per al lector comú dels nostres dies i, tot i amb això, aquests herois són més vius que no Tirant), sinó, sobretot, pel drama d’un gènere: les novel·les de cavalleria. Un tòpic ensenya que Cervantes les va matar. La solitària mà d’un manc va poder perpetrar un genocidi tan nombrós? Les havia condemnades l’Església, i perseguides per la Inquisició, molts escriptors les van vituperar i finalment la societat les va oblidar: quin temor va inspirar aquesta conjura? He llegit només uns quants llibres de cavalleria (on llegir aquests centenars de títols catalogats per Pascual de Gayangos i Henry Thomas?) i em penso que va ésser la por del món oficial per la imaginació, que és l’enemiga natural del dogma i l’origen de tota rebel·lió. En un moment d’apogeu de la cultura escolàstica, de tancada ortodòxia, la fantasia dels autors de cavalleria degué resultar insubmisa, subversiva la seva visió lliure i sense capçanes de la realitat, agosarats els seus deliris, inquietants les seves criatures fantàstiques, els seus apetits diabòlics. En la matança de les novel·les de cavalleria va caure Tirant i per la inèrcia del costum i el pes de la tradició encara no ha estat ressuscitat, vestit amb la seva armadura blanca, muntat en el seu cavall i llançat a la caça del lector, desgreujat. Però més important que esbrinar la raó de l’oblit en què ha viscut aquesta novel·la és d’arrabassar-la a les catacumbes acadèmiques i sotmetre-la a la prova definitiva del carrer. ¿S’esmicolarà en sortir a la llum, com aquests fòssils que els museus conserven amb substàncies químiques? No, perquè aquest llibre no és una curiositat arqueològica, sinó una ficció moderna.
