04.12.2010 - 06:00
‘Felix orbe’ de Jordi Valls (editorial Denes, col·lecció Edicions de la Guerra) és un llibre amb cinquanta-cinc poemes, distribuïts en sis parts. El títol dóna prou pistes sobre el contingut del recull. Traduït, vindria a dir: ‘Feliç en el món’, diu l’autor. ‘Els poemes són austerament sarcàstics. Una crítica profunda de la societat en què vivim, en què les energies es dispersen en la justificació del mal anomenat “desig majoritari”.’ Valls acaba d’obrir un bloc, amb el mateix títol, en què es poden llegir alguns d’aquests poemes.
Fa un parell d’anys el poeta Jordi Valls publicà, amb el poeta Lluís Calvo, ‘Última oda a Barcelona‘ (la Gàrua), en què feia un retrat poètic, ‘una mena de viatge inconscient’, per la Barcelona metropolitana. Ara, en solitari, Valls (Poeta de Barcelona, guanyador dels Jocs Florals el 2006) es torna obertament combatiu: ‘Tinc la necessitat de treure la màscara de la hipocresia televisada d’una realitat tramposa i d’uns costums i hàbits quotidians còmplices, que no ens deixen avançar com a individus, atrapats en un seguit de convencions que acaben esdevenint la norma no escrita enlloc, però que per inèrcia ningú no qüestiona. Poemes com ‘El pas tranquil de les vaques’, ‘Museu de la ciutat’, ‘La trampa’ o ‘La llei d’Hondt’ no deixen dubtar gens de la crítica d’un sistema que tots compartim. Per tant, hi ha un bon component d’autocrítica i de la projecció de la perversitat tan ben assumida per la nostra cultura.’
‘Per un altre costat, hi ha la visió íntima de la meva maduració com a persona, com a poeta i com a ciutadà ‘Homo videns’, que assimila conductes que van contra la meva forma de ser i de pensar. Mostrar doncs la contradicció de viure en societat com a individu amb criteri propi. A banda, reflexiono sobre l’abast de la poesia, sobre la relació entre el món de les idees i el món de la realitat tangible.’
‘El llibre comença i s’acaba amb dos passatges bíblics. La imatge de David vencent Goliat, significant que qui narra la història acaba essent el testimoni reconegut; i un passatge de Josuè, en què aquest ordena a Déu que aturi el sol i la lluna (en tota la bíblia, solament a Josuè és permesa aquesta arrogància), però això significa aturar el temps. No cal que digui el motiu de l’ordre inesperada, o potser sí. Calia acabar d’exterminar un dels nombrosos pobles que ocupaven la terra promesa. El poble de Déu en marxa…’
Finalment, Valls també explica que ‘el llibre és formalment convencional i des de l’estratègia de l’experiència, en la línia de Joan Margarit o Gabriel Ferrater’.
