01.12.2010 - 06:00
‘Quan et trobes en comunió anímica amb una altra persona, és important de deixar-se portar i d’escapar-se d’un mateix. Sortir de la teva pròpia ment. La música va bé per a escapar-se.’ Així explica el músic Jordi Lanuza a VilaWeb el títol del segon disc d’Inspira, ‘Escapistes’ (Amniòtic Record, 2010). Un disc ple de detalls que vol ser escoltat unes quantes vegades en la calma d’una llar de foc o d’un paisatge plujós arran de finestra d’un tren. Cançons com ‘Talls nets d’arrel‘ i ‘Humilment brillant‘, que Lanuza interpreta amb veu i guitarra per a VilaWeb, i que també es podran sentir, avui i demà, a l’Heliogàbal.
Inspira neix d’una necessitat, ens explica Lanuza: ‘Coincidint amb la mort de ma mare, necessitava fer una mena de feina terapèutica d’escriure emocions i de plasmar sentiments.’ Així, doncs, després de setze anys de tocar amb una colla de grups, als vint-i-vuit va deixar-los per fer les seves cançons. D’allà en va sortir un primer disc, ‘Cova placenta’ (Cydonia, 2008), ‘que va tenir una bona rebuda, però poca repercussió’; de fet, era un disc difícil, diu ell, a diferència d’aquest segon, ‘que és esponjós, alegre i fàcil d’escoltar’.
Si bé no és difícil de digerir, ‘Escapistes’ s’ha d’escoltar unes quantes vegades per poder-ne assaborir les cançons, les lletres i sobretot els arranjaments, de Pau Vallvé, que ha donat un plus de sofisticació al disc, segons Lanuza: ‘El Pau té molta facilitat per a fer arranjaments, ho veu tot molt clar. Jo hauria fet un disc més cru i l’hauria vestit més simplement’, però cada cançó té ‘allò que calia per a fer-la volar sense que la banda la limiti’. De totes maneres, perquè una cançó funcioni, és bàsic que s’aguanti amb guitarra i veu: ‘Si no, ja la pots anar vestint, que no funcionarà pas.’
L’artífex de les cançons d’aquest ‘Escapistes’ és Jordi Lanuza, un home de poc més de trenta anys, que des dels dotze toca la guitarra, que en fa sis va emprendre el seu projecte musical més personal i que regeix el bar Vinil() de Gràcia en fa tres. Alt, de constitució ferma i mirada trista, Lanuza canta de manera dolça, o contundent si cal, donant a cada moment de la cançó la intensitat requerida. Així ha cosit aquest ‘Escapistes’ amb què Inspira s’ha guanyat un espai dins la música catalana, gràcies a cançons com ‘Marbres genealògics’, amb una guitarra elèctrica que va pujant d’intensitat mentre una veu repeteix ‘i no són arbres, això són marbres genealògics’; ‘Focs i brases’ (videoclip), la peça més enganxosa del disc amb una tornada que fa: ‘i ara corre i trenca l’aire / que respires avui, / i et fa viure el moment / com si fossin tots els instants / que la vida ens regala avui’; ‘Onades de nit’, un altre crescendo en què canta Enric Montefusco (Standstill); i ‘Plou (i no vol parar)’, que tanca amb força el disc repetint ‘plou i no vol parar, no vol parar, no vol’. Aquestes cançons i totes les altres es relliguen en una sensació de fugida de la consciència, al·ludida pel títol (‘Escapistes’). I allà ‘on no arriben les paraules’, hi arriben les melodies d’un disc perfecte per escoltar a l’hivern.
Enllaços
Array
