19.11.2010 - 12:12
Com es regula internet? Com ha d’abordar la legislació les xarxes socials o la propietat intel·lectual? Com es va aconseguir el domini .cat? En parlem amb Amadeu Abril i Abril (Barcelona, 1961) llicenciat en dret (UB, 1985) i professor d’ESADE, on fa classes de dret de les tecnologies de la informació i dirigeix el màster de dret de la propietat intel·lectual i de la societat de la informació.
Actualment assessora sobre projectes de nous dominis per a la CORE, associació suïssa de registradors de dominis. Ha col·laborat amb la Comissió Europea com a expert en dret de la competència, ha participat activament en algunes iniciatives per a potenciar la xarxa, com ara un projecte pioner en democràcia electrònica, una comunitat virtual local BCNet, i va tenir un paper destacat en la campanya pel reconeixement del domini .cat, fins a ser director general de la Fundació PuntCat (2005-2006).
Després de fer d’advocat al bufet Cuatrecasas, del qual era conseller, el 1995 va involucrar-se en la reforma dels sistemes de servidors de noms de domini (DNS), que va originar la Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN), de la qual també fou conseller (1999-2003). I ha estat membre del consell d’administració del domini .org i assessor legal de Nominalia.
Com recordeu la primeria d’internet?
Eren els anys 80, en la prehistòria d’internet, quan encara no hi havia la web. Hi vaig entrar d’usuari. Llavors estava fora de Catalunya, a la Comissió Europea. Per la meva feina d’advocat, vaig començar cercant decisions, sentències, legislació dels Estats Units a bancs de dades del Departament de Justícia nord-americà. No era senzill; cada vegada que volia fer una cosa havia de de demanar al tècnic de torn que m’expliqués com. Quan vaig estar a Florença, em vaig començar a involucrar en grups de notícies i a mantenir contacte amb gent de fora per trobar informació. Recordo que una de les primeres coses que vaig fer a internet va ser el seguiment de la guerra de l’ex-Iugoslàvia. Quan vaig tornar a Barcelona em vaig desconnectar.
Per què?
Aquí la gent es trobava molt lluny d’aquest món; solament hi havia internet a les grans institucions.
Hi va estar gaire temps desconnectat?
L’any 1995 va haver-hi els primers proveïdors d’internet. Al despatx d’advocats on treballava ningú no sabia què era internet. L’estiu del 1995 vaig mirar d’esbrinar com funcionava internet. Havia deixat la feina i vaig fer classes a ESADE. Va coincidir que començaven a cobrar-se els dominis .com, .org i .net. Això va moure una gran discussió a la xarxa. Internet començava a tenir una gran diversitat d’usuaris i se’n repensava el funcionament originari. La reforma dels dominis va abanderar el canvi de la part estructurada d’internet. Aquest moment va coincidir amb l’esclat de la internet comercial i ciutadana.
Quin paper té la legislació en una xarxa sense fronteres?
La funció del dret és la mateixa en internet i en la societat: promoure allò que es considera normal i bo i limitar allò que es considera dolent socialment. El dret no és res més que violència a través de la paraula; mirar de dir què volem que la gent faci. Perquè funcioni ha de tenir un mínim de credibilitat; és a dir, en certs límits ha d’haver-hi sancions amb càstig. Un dels problemes més importants que hi ha és que els legisladors no saben ni com funciona internet ni coneixen la tecnologia en què es basa. Per això molta legislació sobre la matèria és inútil, com les normes de signatura electrònica de la Unió Europea. El dret no pot establir normes jurídiques sobre allò que no és socialment normal.
I això per què ha passat?
Hi havia pressa per ser els primers a legislar. Però no era l’única absurditat, perquè normes i espai social o mercats no coincidien. La solució està en l’autoregulació i en una certa frustració: durant un quant temps hi ha normes que no són eficaces. Però no cal patir-hi gaire, perquè el comportament de la gent a internet és prou semblant al que té ‘off-line’
Amb alguns matisos…
Home, hi ha situacions que són més pròpies de la xarxa. És obvi, per exemple, que no s’hi respecta tant el dret de la propietat intel·lectual. També hi ha un fenomen particular dels fòrums de discussió i dels comentaris dels diaris: si la participació és anònima, hi ha un nivell de crispació que voreja el delicte d’injúries.
També hi ha la percepció que a la xarxa és més difícil de preservar la privacitat.
Sí, la percepció és que tot el domini de l’esfera privada, de les dades i de la seguretat, corre un risc molt superior dins la xarxa, però és més una percepció que no pas una realitat. Crec que aquesta idea s’ha d’esbandir: hi ha un problema tècnic i s’han d’adaptar coses, cosa que ja es va fent. També hi ha una qüestió d’eficàcia, com en el món real. Però a internet hi ha el fenomen de la por. Els qui fan les normes i els qui les apliquen no coneixen la xarxa i tenen por de la cosa desconeguda. En aquest sentit, hi va haver un canvi radical arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, quan van començar a guardar-se les dades de tothom per por del perill.
Quins objectius ha d’atènyer el nostre país?
Dues reformes que tenim pendents de fa temps. Ningú no vol resoldre el debat sobre la propietat intel·lectual. El debat simple seria: quin sistema volem que permeti el funcionament normal d’aquestes tecnologies, la difusió de la informació i la remuneració adequada de la creació? Però el debat s’ha encallat en la idea de mantenir l’status quo actual de les indústries de continguts. L’altra qüestió és la de l’esfera privada. No tant de protegir les dades, que ja hi ha una llei anterior, si no de saber què és esfera privada i què no ho és. Per exemple, des d’un punt de vista psicològic, les dades que poso en un grup d’amics de Facebook és esfera privada, però des d’un punt de vista tecnològic en dubto moltíssim. I quines són les conseqüències legals d’això? Molta gent es pensa que fa coses privades, però no ho són. Tots plegats no hem sabut resoldre on està la privacitat pròpia, no hem fet el debat seriós sobre qui sóc jo a internet, on és el límit entre jo i empreses com Google o Facebook.
Aquestes empreses tracten molta informació nostra.
Darrere qualsevol servei i gran negoci d’internet hi ha un banc de dades. Totes les aplicacions demanen que et registris perquè la informació té valor. La gran lluita és per a tenir les dades de localització, saber què fem, què ens agrada… La web 2.0 és el canvi de l’html, el llenguatge de la web, per l’sql, el llenguatge dels bancs de dades. És molt urgent un debat sobre el model de dades, de qui és què i què es pot fer per adaptar després la legislació. Hi ha una certa inconsciència general d’allò que fem a internet sense saber-ne les conseqüències que tindrà d’aquí a uns quants anys. El debat no és tant de seguretat, de qui em roba les dades, sinó que no tenim un model social de què és normal en aquest àmbit.
Però internet ha facilitat l’accés a moltes dades públiques de l’administració.
L’accés a la informació d’ara no té res a veure amb el de fa uns quants anys. Abans la informació era a les biblioteques, i si no la hi trobaves, no es trobava enlloc. Però la lliure informació continua topant amb un obstacle; no pas un obstacle tecnològic, sinó cultural. Per un americà, ‘information’ és ‘share’ (compartir); aquí informació és retenir: sempre s’ha dit que qui té la informació té el poder. Aquesta mentalitat no té res a veure amb internet. L’administració té molta informació, la major part innòcua, i no hi tenim accés no pas per manca de tecnologia, sinó perquè no han decidit que sigui accessible. Però aquesta tendència ara es va invertint, gràcies a la pressió que es fa.
Com valora les experiències de democràcia electrònica del nostre país?
Molt per sota de les expectatives. Amb BCNet vam parlar amb administracions de tota mena per fer una plataforma independent de discussió. La resposta gairebé universal va ser que tota la gent d’oposició ho veia bé, i que tots els governs volien apoderar-se’n ells, perquè no fos independent. Dubtàvem que pogués funcionar. La idea tecnològica és únicament el suport. El problema és saber quina obertura de discussió amb els ciutadans tenen el polítics. En aquest país, més aviat poca. Segurament, perquè veníem d’una dictadura, es va reforçar la presència dels partits i dels sindicats. El sistema de partits i de llistes tancades crea uns subproductes: polítics que bàsicament parlen entre si i que es dediquen a criticar l’altre partit. No és el clima ideal per a experiències participatives entre polítics i ciutadans.
Què caldria fer?
Molt de camí, encara. Sobretot perquè els polítics solament s’acosten a la gent en èpoques electorals. S’hauria de fer servir, la democràcia electrònica, en casos com la reforma de la Diagonal, però no es va fer bé. Perquè la gent hi participi ha de veure que la prenen seriosament. La majoria d’experiències que s’han fet han estat per raons de rendibilitat de propaganda, com un mitjà de comunicació, no de participació.
És precisament participant en fòrums que vau entrar a la ICANN, l’organisme que gestiona els noms de domini.
És l’exemple de com funcionava internet al principi de la web. El juliol del 1995 em vaig començar a interessar per qüestions de dominis. Els anys 1995 i 1996 van ser de discussió pura i dura i el 1996 es va veure clar que calia fer una transició del sistema carismàtic de ‘John Postel ho decideix tot’ a un sistema que permetés la participació d’interessos diferents; és a dir, passar de Déu a l’església. Ho va fer la gent que participava en la discussió. La gent que concordava amb mi em va triar de conseller d’administració de la ICANN. No representava res, però compartia idees amb molta gent. En la segona elecció molta gent em va triar perquè no tenia l’anglès com a primera llengua. Ara hi continuo com a participant de base perquè vaig decidir que no volia estar al consell de direcció ni al consell de noms de domini de la ICANN mentre tingui un sistema que, per dir-ho d’una manera exagerada, és una llibertat vigilada del govern dels Estats Units.
Com es va aconseguir el domini.cat, el primer d’una comunitat lingüística?
Amb paciència i esforç i mirant de trobar el forat. Es va fer perquè nosaltres volíem un domini per a nosaltres. El més senzill era el domini .ct, un domini territorial, com .es o .fr. Però aquesta via depenia dels polítics, també de les Nacions Unides (normativa ISO), i calia canviar una sèrie de normes perquè Catalunya tingués un domini territorial. No era fàcil aconseguir-ho, ni semblava factible que tanta gent, a Ginebra, a Nova York, tingués ganes de fer-nos un favor. Calia trobar una via. A internet, bàsicament ens hi comuniquem a través de la llengua. A partir d’aquí definir-nos des del punt de vista lingüístic no semblava gens esotèric. Eliminava noses territorials. Es va aconseguir perquè s’hi van destinar els recursos necessaris. Sabíem com funcionava la ICANN, i vam fer una candidatura que va treballar amb discreció i que va parlar amb qui calia. L’últim obstacle és que ens van demanar una carta dels governs espanyol i andorrà atestant que no hi objectaven. Era el març del 2006 i, al govern socialista, que acabava d’entrar, li va semblar un bon exemple d’allò que li quadrava i allò que no: .cat àmbit cultural sí, .ct àmbit territorial, no.
I què ha representat mundialment?
El gran maldecap de la ICANN era saber què vindria després del .cat. Però ara que la ICANN obre un procés de creació de nous dominis, el .cat és un bon exemple. A més, han decidit que no demanaran cartes als governs perquè les llengües no pertanyen estrictament a cap govern, sinó a la gent, i per no posar els governs en una situació difícil. Després de la gran por del que podria venir darrere el .cat, per les coses que es poden disfressar de culturals, han vist que aquest domini és útil i el veuen com un bon exemple dels dominis que volen promoure, que anomenen geoculturals. Si tot va bé, al desembre s’aprovarà la nova normativa i el juliol del 2011 es podran presentar noves candidatures. S’obriran dominis de qualsevol cosa. Una de les pitjors idees seran els dominis privats; moltes empreses voldran tenir el seu domini per vanitat. Pot tenir sentit en empreses amb molts usuaris. Veurem dominis molt curiosos i molt diferents, com ara els de codis ISBN o els que s’assignen a productes. El sistema de dominis de noms s’ha demostrat que és un banc de dades molt flexible, molt fàcilment accessible i consultable, i hi ha molts espais de noms existents que hi emigraran. Crec que estaria molt bé poder posar noms DNS a les accions borsàries.
La comunitat lingüística catalana s’ha situat bé a internet?
En general, la meva vida en català és més normal a la xarxa que no a fora. Comparativament, hi estem millor perquè no hi ha la mateixa competència d’espai-temps. Si faig una classe a ESADE, hi ha uns condicionants per a fer-la en català, castellà o anglès. No puc parlar simultàniament en dues llengües; en canvi, puc fer una pàgina web en llengües diferents, és cosa de costos. Es poden fer coses a internet en català sense parlar-lo. D’aquí a vint anys la nostra presència relativa a internet serà menor. Fa deu anys hi havia més continguts en català que no pas en xinès! Hem estat pioners, semblem el timbaler del Bruc. Cada cop tindrem més coses en la nostra llengua, però proporcionalment no pesarem tant a internet. S’han fet molts actes de voluntarisme i de pressió lloables, però hi ha una cosa que crec que és més important: que hi hagi gent que faci coses en català per decisió de mercat. Això no és dolent; diu que la llengua està relativament bé. El .cat és una magnífica eina de visualització del català. A internet, el fet que el .cat existeixi i sigui pioner fa que tothom conegui la història del .cat i demani quanta gent som. Quan es va aprovar el .cat els qui més em van convidar a parlar-ne van ser els francesos. Totes les llengües que no són l’anglès s’han d’esforçar per donar-se prestigi.
Quin futur augura a internet i a les seves aplicacions?
Jo hi veig una divergència. Els anys 80 internet era un. Quan va néixer la web, es va començar a distingir la internet més comercial. Ara s’ha dividit molt més: hi ha un seguit de fenòmens, serveis i comunitats, i això s’accentuarà. Han aparegut moltes parts d’internet que no són d’accés generals, a vegades per raons lingüístiques, a vegades per interès. Hi ha molta gent que no és a Facebook, hi ha gent que té al·lèrgia a Twitter, hi ha joves que no fan servir el correu electrònic perquè triga massa, i hi ha gent incapaç de gestionar un xat multilínia amb uns quants grups . I cada dia hi ha més aparells i aplicacions per a accedir a la xarxa. S’anirà accentuant, doncs, la divisió, i el terme internet restarà com una referència històrica; no significarà un lloc o un servei, sinó allò que hi havia abans que fos a tot arreu. Ens trobem en un moment de resistència dels qui han arribat a internet i als ordinadors per amor de la tecnologia. Aquests es resisteixen a entendre que la gent hi arriba per uns altres interessos i que la tecnologia no els interessa gens ni mica. Els pares de la pàtria internàutica enyoren aquell temps en què era únicament per a especialistes. El món no serà necessàriament pitjor. Internet es convertirà en una referència, serà completament transparent. Serà més present en més aplicacions i hi haurà moltes més maneres d’accedir-hi. L’únic futur que té internet és el de desaparèixer com a tal. Què en restarà? La infrastructura i un protocol de comunicació amb què s’han fet moltes coses.
