19.11.2010 - 06:00
Al cap de vint-i-cinc anys a la carretera i als escenaris de tot arreu els Pets han fet el seu primer Palau de la Música. ‘Tot un premi’, com diu el bateria, Joan Reig, en aquesta entrevista. Va ser dimarts, dins el cicle Bandautors que dirigeix l’Enderrock. El Palau va omplir-se fins al capdamunt per sentir i veure els Pets, en un espectacle preparat expressament per a interpretar-lo a sales de teatre. I és així que el grup de Constantí comença la ronda ‘Els Pets fan més teatre’, una prolongació d’aquell ‘Els Pets fan teatre’ de fa quatre anys. Podeu sentir, a més, dues de les cançons de l’últim disc, ‘Fràgil’ (Discmedi, 2010), que van oferir al Palau: ‘Al seient del costat‘ i ‘El poble sota el barret de fum‘.
Els espectacles dels Pets pels teatres se centren en les cançons de ‘Fràgil’ i també en el repertori dels últims cinc discs, des del ‘Sol’, publicat el 1999, fins al penúltim i fortament aplaudit ‘Com anar al cel i tornar’ (2007). Diu Reig que és el repertori amb què se senten més còmodes i reconeix que és amb aquests disc amb els quals han ‘aconseguit el respecte de la crítica’. El del públic, tal com diu ell mateix, ja feia molts més anys que el tenien. Un públic entregat (va rebre els Pets al Palau amb una forta ovació i no va decaure en cap moment) que ha crescut amb la música dels Pets. De fet, malgrat que sigui un tòpic, els Pets han esdevingut la banda sonora de tota una generació. O de més d’una, més ben dit, perquè aquells adolescents que saltaven amb el ‘Tarragona m’esborrona‘ ja fa temps que van ensenyar la tornada del ‘Bon dia‘ als fills, i altres passegen cotxets i adormen criatures a ritme del ‘Valset‘.
I és que vint-i-cinc anys donen per a això, i molt més. I per moments bons i dolents, tot i que Joan Reig explica que els pitjor moments que hagin pogut tenir (sobretot per tot allò que no té res a veure amb la música: ‘El Marc Grau sempre deia que ell era músic i es passava el dia pels despatxos!) s’esvaeixen en pujar a l’escenari i veure les cares de la gent. En aquest sentit, recorda que l’essència del secret de continuar plegats després de tant de temps és ‘el públic que paga l’entrada i va als concerts’: ‘Sense ells, continuaríem tocant en un garatge’.
