31.10.2010 - 06:00
La XXXIX edició dels Premis Octubre ve marcada pel doblet femení en les dues principals categories literàries: l’Andròmina de narrativa ha estat per a l’escriptora de Bétera Raquel Ricart amb ‘Les ratlles de la vida’, i el Vicent A. Estellés de Poesia se l’ha endut Cèlia Sànchez-Mústich amb el llibre de poemes ‘On no sabem’. El premi Joan Fuster d’assaig ha estat pel director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, Joan Nogué, amb ‘Paisatge, territori i societat civil’. Finalment el de teatre l’ha obtingut l’actor, director i dramaturg Francesc Adrià amb ‘Taula de canvis’. Els premis es van lliurar ahir a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, en el sí de La Nit dels Octubre, on es va homenatjar l’artista Joan Genovés.
Quatre generacions d’un poble valencià
A Bétera n’anava ple: Raquel Ricart, nascuda en aquesta població del Camp de Túria, havia guanyat el Premi Andròmina de narrativa. L’Andròmina se n’anava cap a Bétera i els seus amics feien festa grossa. I, precisament, aquest poble ha estat el referent principal de Raquel Ricart en el moment d’escriure ‘Les ratlles de la vida’, la novel·la guanyadora.
‘El poble del llibre no és Bétera, que quede clar,’ ha explicat Ricart a VilaWeb. ‘Bétera és el meu referent perquè sóc d’allà, però plantege els trets d’un poble valencià que podria ser altres pobles també.’ L’autora diu que el títol, ‘Les ratlles de la vida’, fa referència a les marques que deixa el pas del temps fent cada persona única i diferent de les altres. ‘La novel·la planteja l’esdevenir d’un poble a través de quatre generacions d’una família, sobretot les dones d’aquesta família, a través de diferents moments vitals.’
‘Quines ratlles plantege? Doncs la mort, la guerra, l’amor, un part, l’amistat i secrets… Tot plegat es va entrefilant en una narració que no és cronològica, que va endavant i endarrere, però que no et perds. És una novel·la coral, amb molts personatges, també secundaris. És que és la novel·la que jo sempre havia volgut escriure, des de la joventut. He tardat tres anys en escriure-la i la vaig acabar fa temps, al 2008. És un homenatge a tantes persones anònimes heroïnes de la quotidianitat que han fet i fan que la vida continue i siga possible.’
Raquel Ricart (Bétera, 1962) té una novel·la negra publicada fa deu anys, ‘Una mort al sindicat’ (1999), però al llarg d’aquests anys ha escrit sobretot literatura infantil i juvenil.
El dubte, la traïció, el temps, i també la fe
‘On no sabem’ és el títol del llibre de poemes guanyador del Vicent A. Estellés, obra de Cèlia Sànchez-Mústich. Consta de trenta-quatre poemes (en el moment de la publicació en podrien ser trenta-sis) relacionats per la temàtica que escruten. Explica l’autora: ‘tracten sobre la naturalesa de la realitat, la incertesa, la fragilitat, sobre les relacions emocionals… Hi ha temes com el dubte, la traïció, el temps, i també la fe… El llibre apareix molt impregnat de tot allò que és paradoxal, com la fe i l’enigma. Alterno sense fer diferència poemes sobre la realitat més propera amb d’altres poemes més còsmics, perquè per a mi tot és el mateix. Tenen un to confidencial i són molt despubllats d’ornaments.’
Cèlia Sànchez-Mútich (Barcelona, 1954) Ha alternat al llarg de la seva carrera la narrativa amb la poesia, encara que, diu, ‘la narrativa va com ve, en canvi la poesia és una constant en la meva vida.’ Aquest any ha estat destacada amb el premi de la Crítica Serra d’Or pel llibre de poemes ‘A la taula del mig’.
La identitat que conté un paisatge
El Premi Joan Fuster d’assaig és dels que poden marcar un moment històric, per la reflexió que fa del paisatge com a indicador de la bona o mala salut del territori. L’autor, el catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona, Joan Nogué (Hostalets de Bas, la Garrotxa, 1958), és també el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya des del 2005. El seu treball premiat té un títol molt genèric (i potser poc atractiu), ‘Paisatge, territori i societat civil’, però afronta un tema de gran interès per ser profundament contemporani, de rabiosa actualitat.
Explica Nogué: ‘La societat civil cada vegada es nega amb més compromís i convicció a perdre la seva identitat que parteix del paisatge i d’aquí sorgeixen molts conflictes actuals.’ Del Pla hidrològic a la MAT podríem dir. Però Joan Nogué adverteix que ‘el llibre no tracta només sobre els conflictes territorials, que apareixen per mostrar els problemes que hi ha en la gestió del nostre entorn, sinó que va més enllà i fa dues propostes: la primera, que el paisatge s’ha d’incloure en les polítiques territorials. En aquest sentit, Catalunya és capdavantera, ja que des del 2005 té una Llei del paisatge i també el mateix any neix l’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb seu a Olot, un dels pocs observatoris que existeixen a tot Europa.’
Continua: ‘La segona proposta és la d’incrementar la consciència ciutadana. He arribat a la conclusió que la qüestió del paisatge és una qüestió cultural, que hi ha una relació directa entre una forta cultura democràtica i un paisatge més ben cuidat.’ Sobre aquesta presa de consciència, Nogué recorda casos com el de la comarca del Priorat o la recentíssima Carta del Paisatge que divendres van signar tots els alcaldes de la Vall de Camprodon.
‘El llibre és l’intent de posar sobre paper les reflexions i les experiències i vivències que he viscut en els últims deu anys en l’àmbit del paisatge. I en aquest sentit, tenia necessitat de fer-ho, és un llibre molt personal també.’
Especuladors i ‘hackers’
El Premi Octubre de Teatre se l’ha endut Francesc Adrià (Carcaixent, Ribera Alta, 1962) amb l’obra ‘Taula de canvis’. A l’edat mitjana i a la ciutat de València la Taula de Canvis i Depòsits era un banc municipal creat per a les operacions mercantils de canvis i dipòsits el 1407, complementari de la banca privada, i autoritzat pel rei Martí l’Humà a imitació del que pocs anys abans, el 1401, s’havia creat a Barcelona. Conèixer doncs el significat del títol és útil per situar la temàtica de l’obra.
Segons que ha explicat Francesc Adrià a VilaWeb, que ha volgut avançar poca cosa, ‘la història gira entorn un grup de tres-cents ‘hackers’ que es proposen atacar un banquer especulador que surt a la llista de la revista Forbes i capgirar així el món del mercat. Adrià troba en els ‘hackers’ els herois contemporanis davant de l’especulació salvatge i, sense ser una obra de denúncia estricta, ‘sí que fa obrir els ulls’, diu Adrià.
