14.10.2010 - 06:00
L’escriptora Roser Caminals, coneguda per la trilogia sobre la Barcelona del 1900 (‘El carrer dels tres llits’, ‘La petita mort’ i ‘La dona de mercuri’), presenta ara una altra novel·la, situada a la dècada dels setanta i protagonitzada per dues famílies, l’una de l’alta burgesia barcelonina i l’altra, més modesta, d’un poble de Castella. La relació entre Catalunya i Espanya és un dels temes de ‘Cinc-cents bars i una llibreria‘ (Edicions 62). Roser Caminals en llegeix el principi (vídeo). Escolteu-la també parlant de la novel·la (àudio).
L’editora Pilar Beltran fa observar que és una novel·la original per la matèria de què parla: ‘Jo que llegeixo molt no conec gaires novel·les d’escriptors catalans que hagin estès la mirada més enllà del territori català, cap a l’Espanya de províncies. Potser des de la distància és més fàcil de tocar qüestions polítiques, conflictives.’
Roser Caminals (Barcelona, 1956) està a Frederick (Maryland, EUA), on fa classes de literatura espanyola, des del 1981. Aquesta és la distància, espacial, en què pensa Pilar Beltran; però també és temporal, diu Caminals, perquè la novel·la se situa a la dècada dels setanta del segle XX. De fet, és un anar i venir entre dos mons, però sense tesi: és una història de ficció; en tot cas, que els lectors en treguin les seves conclusions.
El títol, ‘Cinc cents bars i una llibreria’, ve d’una frase que va sentir per a descriure un poble de Castella. La novel·la conté diàlegs en espanyol. Per Caminals, les veus són molt importants i li agrada de reflectir com parla la gent: ‘És un castellà ple de localismes i l’he volgut mantenir per donar autenticitat a la novel·la.’
‘Em considero una escriptora molt visual i espero haver pintat la història amb colors autèntics, encara que, els anys setanta, ja solament puguem recordar-los en blanc i negre, com escric al principi de la novel·la.’
L’escriptora aprofita el recurs de la fotografia per construir escenes i paisatges: ‘És una novel·la narrada gairebé en fotografies. El pare de la família burgesa és fotògraf, i és a través d’aquestes fotos (amb la rara capacitat d’anticipar el futur) que es narra la història. De fet, és una novel·la col·latge, en què també faig servir el recurs de la premsa, la ràdio, la televisió, fins i tot hi surten ordinadors, perquè ja sembla impossible ignorar-los.’
