10.10.2010 - 06:00
El títol ‘No et facis posar cendra‘ remet al primer vers del poema ‘Dimecres de cendra’, on Maragall s’adreça a una noia anònima i li diu que visqui la seva sensualitat. Enfront de la negació de la corporalitat pròpia dels rigors quaresmals, el poeta fa una crida a viure plenament la vida, el plaer, els sentits’. És tota una declaració d’intencions per part de l’editor i especialista en Maragall Ignasi Moreta, que acaba de publicar ‘No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall’ (Fragmenta), un volum que té com a base documental la seva tesi doctoral, i que és un itinerari biogràfic, una biografia intel·lectual del poeta, amb voluntat de trencar tòpics i posar èmfasi en la concepció sensual i vital de la seva obra i pensament.
Moreta és clar: ‘La religió per a Maragall no era un fre a la sensualtiat. El poeta no promou una negació de la corporalitat. Tot el contrari, diu que l’eternitat l’hem de viure en el temps (aquests moments que voldria fer eterns del ‘Cant espiritual‘). L’eternitat és ara. De fet, els integristes catòlics de l’època consideraven Maragall pornogràfic per poemes com ‘Conjugal‘ (poema amorós dedicat a la seva dona). La visió religiosa de Maragall sintonitza molt més amb l’actualitat que amb els seus coetanis.’
‘El problema és que durant anys ens han presentat Maragall com un burgès, rendista, un home d’ordre, reaccionari. Però això no lliga amb l’home que es permet escriure un poema eròtic i anticlerical. La lectura de Maragall que jo proposo és la del poeta sensual, defensor del plaer de la vida, que concep l’eternitat en el temps… Aquesta visió és la que crec que es desprèn de la investigació documental que he fet.’
Contra els tòpics
‘Durant molts anys hi va haver dues mirades plenes de tòpics sobre Maragall: una lectura tova de la seva poesia i del seu pensament, la de la gent benpensant, de ‘La vaca cega’ i dels versos per Nadal, de la missa dominical… I l’altra mirada, la visió filomarxista d’un Joaquim Molas o d’un Joan-Lluís Marfany a la Universitat de Barcelona, que els va interessar dir que Joan Maragall era un burgès, amb interessos de classe, de dretes, catòlic, reaccionari… I aquestes dues visions són les que han cultivat els tòpics.’
Ignasi Moreta (Barcelona, 1980) és d’una generació i d’una universitat (la UPF) allunyades de l’òrbita Molas, i això li permet una aproximació a Maragall més pròpia. Tot i així, des de la discrepància, Moreta també assegura que els especialistes en Joan Maragall no estan barallats (com passa amb especialistes d’altres autors) i la prova és que els millors especialistes en Maragall, vinguin d’on vinguin, treballen plegats en l’edició de l’Obra Completa, el primer volum de la qual apareixerà abans de finals d’any.
Continua Moreta la seva tesi: ‘No ens hem de qüestionar si Maragall era catòlic, sí que ho era biogràficament, però en el seu pensament, en el nucli íntim de l’obra, el llenguatge del catolicisme se li feia petit per expressar l’anhel religiós. I d’això en fa un tema.’
L’especialista diu que per Maragall allò important és l’anhel, la recerca dels sentits i que en això qualsevol camí és vàlid si és sincer. Per sustentar aquesta idea explica que en la biblioteca del poeta hi ha trobat un llibre de Jaume Balmes (considerava el catolicisme com a única religió veritable) i un llibre de Thomas Carlyle (considerava que totes les religions contenien una part de veritat). Moreta diu que el llibre de Balmes no l’havia ni obert, en canvi el de Carlyle estava subratlladíssim i l’havia llegit vàries vegades.
Vida i obra amb moments d’esquizofrènia
Ignasi Moreta estableix diferents etapes de la vida de Maragall: ‘entre els vint i els trenta anys, trobem un jove que parla igual dels catòlics que dels ateus, que fa burla dels dogmes, dels costums burgesos, de la societat del seu temps. És un Maragall desconegut i molt curiós. Quan té trenta anys comença una etapa nova: entra al Diari de Barcelona, es casa i comença a tenir fills. Del 1892 al 1900 sí que apareix un Maragall reaccionari en els articles que escriu. Té una actitud molt conservadora i quan parla de religió ho fa de manera convencional. Ara bé, el mateix període en poesia és una altra història: apareix una religiositat còsmica, completament alliberada. L’experiència espiritual és en la natura. És en aquest període que escriu ‘Dimecres de cendra’. La raó? En poesia s’atrevia a discrepar, en canvi, als articles del Diari de Barcelona escrivia el que s’esperava d’ell. Aquesta esquizofrènia al final s’acaba: al 1901 abandona el Diari de Barcelona. És una època en què es mor Mañé i Flaquer (director del Brusi i pare intel·lectual) i també es mor el seu pare biològic. Quan al 1905-06 torna a escriure al Diari de Barcelona ja no fa articles reaccionaris. El que fa és explicar una sèrie d’experiències místiques no religioses, que temps després teoritzarà i desembocaran en el ‘Cant espiritual’.
L’editor i propietari de Fragmenta també destaca del seu llibre els annexes: el primer conté una cronologia de Maragall que considera una aportació nova, ja que hi incorpora l’aparell crític documentant tots els esdeveniments. El segon annex és un breu glossari filosòfic de Maragall, perquè segons Moreta tot pensador crea una terminologia pròpia i Maragall, que és un pensador, també la tenia. Finalment, el tercer annex conté una extensa bibliografia i un índex onomàstic de tots els textos citats.
