10.10.2010 - 06:00
‘Maragall i Pujols es van conèixer quan un tenia uns vint anys i l’altre uns quaranta. Era el moment en què Maragall estava gestant, parint, els seus grans textos de la paraula viva’. Així comença la conferència que va fer el poeta Enric Casasses sobre la relació entre Joan Maragall i Francesc Pujols, a la Torres de les Hores de Martorell (seu de la Fundació Francesc Pujols i antiga casa del filòsof), el dijous 30 de setembre (vídeo). També us oferim el recital que va seguir a càrrec del mateix Casasses i la poeta Blanca Llum Vidal (vídeo) .
Per a Pujols Maragall era ‘el Mestre’, deixeble fidel fins després de la mort. Casasses diu que ‘pràcticament tots els poetes posteriors a Maragall, nascuts al final del XIX i la primera meitat del XX, sinó més, tots s’han definit sobre les teories maragallianes o s’han sentit obligats a definir-s’hi, ja sigui barallant-s’hi, dicutint-s’hi, inspirant-s’hi… La influència de Maragall en aquest sentit ha estat i és molt forta. És a dir, poetes que segueixin o que s’assemblin escrivint com en Maragall ja no n’hi ha tants, però la influència del pensament del Maragall en poetes que externament s’assemblen molt poc és molt forta. I la teoria de la paraula viva, malgrat els esforços d’alguns, no l’han pogut despatxar. És viva.’
Segons Casasses, es podria entendre Joan Maragall com un irradiador de poetes que van més enllà que ell, tots en direccions diferents: la direcció de Carner, la direcció de Papasseit, la direcció de Riba i de Vinyoli, la d’en Pere IV, en Blai Bonet i en Ferrater… ‘La paraula viva de Maragall encara no ha dit l’última paraula’, deixa anar Casasses.
