05.10.2010 - 06:00
Lolita Bosch (Barcelona, 1970) és una escriptora amb una trajectòria prou insòlita: es va formar a Mèxic, on va passar deu anys, i en fa sis que ha tornat a Barcelona. I ara és notícia perquè acaba de presentar ‘Veus de la nova narrativa catalana‘ (Empúries), una antologia de textos de quanranta-un autors de menys de quaranta-cinc anys. Per això l’hem entrevistada (vídeo). La motivació del llibre és que està ben tipa de sentir dir que la literatura catalana és dolenta.
Bosch no és una ‘sospitosa habitual’: no és crítica literària ni membre de cap grup. Ha fet una labor de recerca, ha llegit més d’un centenar d’autors de tots els territoris de parla catalana i n’ha fet una selecció, prescindint de fílies i fòbies personals. El resultat, diu, és un volum en què no fa d’escriptora, sinó de lectora, i assegura que hi ha, tirant baix, deu autors de primera.
Lolita Bosch també és notícia perquè és l’autora de la novel·la que van adaptar al cinema Judit Colell i Jordi Cadena, ‘Elisa K.‘, que va obtenir el Premi Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià. Però no pot dir res del film perquè encara no l’ha vist. Ni té televisió ni li agrada el cinema, és dona de teatre, encara que, per internet, no es perd cap de les millors sèries televisives.
D’escriptora a activista cultural
Lolita Bosch arriba a la redacció de VilaWeb a les tres d’horabaixa sense haver dinat. Ha estirat el temps tant com ha pogut. Que què fa als matins? Doncs escriu. Ni trucades ni correu electrònic ni res; escriure i prou. Explica que té entre mans un projecte molt ambiciós, que ja fa sis anys que va començar, sobre la història del narcotràfic a Mèxic: ‘Serà una novel·la llarga, perquè ara ja n’he escrit tres-centes pàgines i encara tinc moltes coses a escriure. Són cent anys de la història del narcotràfic, del 1906 al 2002, però explicats cap enrere. Tot és real: noms, telèfons, matrícules… Aquest llibre és un experiment per veure si es pot explicar la realitat com si fos una novel·la, perquè la realitat som incapaços d’entendre-la.’
I mentre Lolita Bosch dedica tots els matins a la novel·la, a la tarda fa d’activista cultural: ‘Tinc un col·lectiu literari que es diu Col·lectiu FU, que organitzem festivals (vam fer el Fet a Mèxic i ara farem el Fet a Amèrica, del 18 al 24 d’octubre). També tenim un projecte de muntar biblioteques a Amèrica Llatina, perquè els llibres ajudin a canviar la vida d’algú. Convidem els bons lectors perquè triïn els llibres que hauria de tenir una bona biblioteca. El primer, Joan Marsé. És una biblioteca que obrirem en una presó de Colòmbia de màxima seguretat, on hi ha presos que passen els dies, d’onze hores a vint-i-tres, sols en una cel·la. Hem aconseguit que la presó obri un programa de lectura. I també gestiono un bloc sobre la violència a Mèxic. Es diu ‘Nuestra aparente rendición‘. He convocat escriptors, acadèmics, intel·lectuals, lectors, editors, músics, artistes, poetes… a manifestar-se contra la violència. És al·lucinant.’
Lolita Bosch creu que un llibre pot salvar la vida d’una persona, però que no és funció de l’escriptor ni salvar ni denunciar. Ara, sí que creu en el compromís dels intel·lectuals: ‘Dono les gràcies d’haver crescut al tercer món, culturalment parlant, perquè allà la funció de l’intel·lectual en la societat és necessària i molt clara. Aquí, no. Aquí, si passa res, mirem què diu en Montilla; a Mèxic, si passa res, mirem què diu en Villoro. I això canvia molt la perspectiva.’
